Preocupat...per alguna cosa

El mirall dels Mossos

2012-01-14T17:20:00.007+01:00

Que els Mossos d'Esquadra hagin utilitzat la llengua i el sentiment de pertinença com a arma de negociació i denúncia de les mancances en les seves condicions laborals ha generat una barreja d'indignació i estupefacció general. Sens dubte s'ha trencat un símbol en l'imaginari col·lectiu de molts catalans. La realitat s'ha mostrat crua, despullada de simbolismes, i això no sempre és agradable. Un fet al qual ens haurem d'anar acostumant en èpoques de crisi.

Molts s'han sorprès que una part significativa dels Mossos - em veig incapaç per dir fins a quin punt també representativa - no parli català de forma habitual i, fins i tot, tingui un senti la seva catalanitat d'una manera més aviat feble. Els Mossos, especialment des de les últimes ampliacions del cos, són un mirall de bona part de la societat catalana.

Em sobta que a molta gent li sorprengui que, si això és així, per molts Mossos parlar català sigui més aviat un deure que no una pràctica habitual. Si no hem aconseguit que determinades actituds en alguns casos no siguin res més que un deure laboral, no és sorprenent que estiguin disposats a que no es compleixin si els mateixos consideren que no es respecten els seus drets.

Tot això ens ha de fer recordar una reflexió més de fons. Bona part de la nostra societat -potser no majoritària però si significativa - se sent tant o més espanyola que catalana. Si volem sumar tota aquesta gent a un projecte conjunt de país, aquest ha de ser un projecte il·lusionant i esperançador. Tant en clau personal com col·lectiva. Difícilment podria ser d'una altra manera. I difícilment un projecte té futur si no és col·lectiu. I el que potser s'està demostrant a marxes forçades és que el catalanisme autonomista, ni il·lusiona ni sembla que tingui cap mena de futur. I mantenir símbols de país sense Estat potser si que és, en tots sentits, massa car. Residualització o independència.

S'han acabat les tonteries

2012-01-06T11:22:00.007+01:00

Feia temps que es veia a venir. Des de que ja es preveia la majoria absoluta del PP i la permanència de l'actual crisi econòmica, qualsevol persona sense massa imaginació podria haver escrit el guió que està seguint el Govern Espanyol. El seu raonament és fàcil, es basa en premisses molt bàsiques, i no ens hauria de sorprendre.

1) Cal reduir el dèficit públic espanyol de forma radical. Reduir-lo a la meitat és, sens dubte, una reducció radical.

2) Qualsevol persona - no només el Govern Espanyol - pot veure que, encara que s'incrementin els ingressos, aquesta reducció del dèficit passa per una reestructuració de fons de l'actual mapa d'AAPP estatal.

3) Des d'una mentalitat jacobina espanyola - que mai ha canviat ni evolucionat, desenganyem-nos - les CCAA i la seva capacitat política i competencial són un luxe asiàtic que actualment l'Estat Espanyol no es pot permetre.

4) Una reforma constitucional per afavorir una recentralització seria massa costosa. Més ara que el PSOE està buscant-se a si mateix i encara el necessiten per tenir una necessària majoria de 2/3 al Congrés per a impulsar una reforma constitucional. L'actual Govern Espanyol són gent pràctica, preparada i pragmàtica. Molt més que nosaltres.

Per tant, de moment, supervisió pressupostària. De facto és el mateix i transmeten una convenient imatge d'austeritat a Brussel·les. Estem al principi d'un partit que ja fa temps que s'ha començat a escriure. Part del desenllaç ja el coneixem: el final de l'Estat de les autonomies tal i com l'hem conegut els últims 20 anys. Davant d'un PP a l'atac amb majoria absoluta i una crisi que els dóna 'carta blanca' voler defensar un 0-0 - sentir-nos afortunats per mantenir una autonomia cada vegada més emmagrida - pot acabar en una golejada sense precedents mentre nosaltres continuem enarborant els nostres símbols.

Uns símbols que no se'ls creu ningú més que nosaltres. Ni Madrid, ni Brussel·les ni ningú. Bàsicament perquè no som Estat. Potser els Reis ens han portat el millor regal: una LOAPA financera que faci obrir els ulls a molts catalans. Quan es qüestiona la poca autonomia que tenim, hi ha cada vegada menys raons per ser conservador. I això caldria que ho veiés també el Govern de la Generalitat i actuar en conseqüència amb els seus pactes.

Quan el rigor no és suficient

2012-01-04T10:02:00.005+01:00

'No ens podem permetre que l'Estat ens intervingui'. Per més que ho intenti, no m'he pogut treure del cap aquesta frase de la intervenció del President Mas. I no és perquè la consideri incorrecte - em sembla que tots hi podríem estar d'acord amb aquesta afirmació - sinó perquè, al meu entendre, parteix d'un marc conceptual perillosament erroni. Potser si que és un punt de vista tremendament pragmàtic. El problema és que cada vegada més gent comença a pensar que el pragmatisme i el rigor són imprescindibles, però potser insuficients com a eixos programàtics de govern.

Amb aquesta afirmació el President Mas reforça l'autoritat del Govern Espanyol. Una autoritat normativa incontestable des d'un punt de vista constitucional. Però des del moment que és pronunciada per un President de la Generalitat adquireix major legitimitat moral. Calia? Si Catalunya fos un land alemany, confiaria en que el rigor i la seriositat del país fos recompensada des del Govern de l'Estat. Som una CA d'un Estat Espanyol arruïnat, que veu com perdrà aviat la major part dels fons europeus a partir del 2014 i de tradició més aviat deslleial amb el conjunt de les seves AAPP.

El discurs del President Mas, indirectament i potser inconscientment, condiciona els principis de l'autodeterminació als de l'austeritat. Afirma que si Catalunya no fa els deures econòmics i saneja els seus comptes serà intervinguda 'I això no ens ho podem permetre després de 30 anys fent camí'. Catalunya ja fa temps que està intervinguda i espoliada. Més rigor si, però menys masoquisme també si us plau. Cal ser realistes i pragmàtics però no considero de rebut atiar el discurs de la por. No veig que el Govern de la Generalitat Valenciana pateixi massa per una possible intervenció. Ni crec que el poble català sigui tant poruc per deixar-se endur per la por. O és que no va sortir al carrer per a defensar el President Pujol i el seu Govern davant de l'intent de manipulació del cas Banca Catalana ?

Per últim, el President Mas demana sumar adhesions a la demanda i necessitat d'un pacte fiscal. Puc arribar entendre el seu exercici d'empatia negociadora quan diu que té ganes de veure's amb Mariano Rajoy per explicar-li per què el pacte fiscal és important i possible sense 'esberlar' Espanya. Potser que primer i, com a prioritat, expliquéssim bé a totes les persones que viuen i treballen a Catalunya que la seva qualitat de vida depèn directament de la nostra sobirania fiscal.

Combatre la crisi a l'espanyola

2011-12-31T10:24:00.004+01:00

El Consell de Ministres d'ahir va fer públiques les ‘MEDIDAS URGENTES DE ORDEN ECONÓMICO Y SOCIAL’ una mostra força significativa sobre la línia de la política econòmica del nou Govern Espanyol. Són mesures per combatre el dèficit públic - via més ingressos i menys despesa - però en cap cas proposen una via mínimament raonable per a la recuperació econòmica ni per evitar ajustos en les prestacions socials.

1. Bé, si no volem creure que el Govern espanyol confia en el sector immobiliari com a sector de futur. No ho crec, però és que les mesures van encaminades cap aquí. En una època de forta contenció, es mantenen els tipus reduïts de l'IVA per venda de vivenda i es reinstaura la desgravació per compra de vivenda habitual. Al mateix temps, es redueixen en 600 milions d'euros les ajudes a l'RDI.

2. Entre els acords també es fa menció de ‘Eliminación de la financiación prevista en los Estatutos de Autonomía de Andalucía, Castilla y León, Illes Balears y Cataluña’ sense cap precisió posterior ni quines quanties ni conceptes modifiquen, creant una inseguretat jurídica i financera encara no resolta en comunicats posteriors. Tot i que ja ho han fet treure de la web, en el millor dels casos, pot suposar una reducció de la bestreta en el model de finançament per Catalunya d’uns 200 milions d’euros. Sorprenent fer canvis estatutaris a través d'acords de Consells de Ministres, no ? Tot i no ser jurista però no em sembla gaire ortodox...

3. El que esperava ningú és que Rajoy, encara que de forma estètica, avancés a Mas per l'esquerra en política fiscal. El 'gravamen complementario para la reducción del déficit', temporal i progressiu per nivells de rendes, pot ser una referència molt útil pel PP per a justificar forts ajustos en prestacions socials amb el pretext que 'los ricos también pagan'. No cal dir que les grandíssimes fortunes no tributen la major part de les seves rendes a través de l'IRPF. Però això ja seria un altre debat...

4. Com a nota curiosa, l’excepcionalitat de les mesures de no reposició dels treballadors públics per a ‘los Cuerpos y Fuerzas de Seguridad del Estado’ i la pròrroga de totes les participacions de les forces armades espanyoles a l’exterior, al mateix temps que es redueixen les ajudes al desenvolupament. Tota una declaració d'intencions. I en aquest cas no precisament economicista...

5. La reducció del 18,92% de l'estructura directiva ministerial dista molt de ser suficient amb el panorama actual. No és prou urgent la necessitat de reduir dèficit que no poden afrontar la realitat que molts dels seus ministeris són estructures administratives gairebé buides de competències ? Però com moltes coses, la seva austeritat també em temo que és 'asimètrica'...

Les caixes: un DAFO de país

2011-12-24T20:45:00.006+01:00

Quan acabes de llegir el llibre 'Els errors de les caixes. Adéu al model de les caixes d'estalvi' entens millor moltes coses i et suscita moltes reflexions. Es nota que està escrit per un savi en el sentit més ampli del terme: d'aquell qui sap lligar els coneixements econòmics propis d'un catedràtic amb llarga trajectòria acadèmica i la intuïció pròpia del qui ha viscut en primera línia la praxis de les institucions financeres i polítiques del nostre país.

En primer lloc, cal assenyalar la pedagògica explicació sobre la influència de la composició dels òrgans de govern de les caixes i els incentius dels seus directius en l'adopció de la seva estratègia. Molt més favorable a l'extensió territorial que la recerca de rendibilitats sostenibles al llarg del temps. També és sorprenent repassar com la legislació que ha anat regulat les caixes ha anat desdibuixant de forma irresponsable el que mantenia el seu fet diferencial respecte els bancs. Per qui no vulgui llegir-se tot el llibre, pot ser útil llegir l'article referenciat del mateix autor 'Caixes, no pas bancs'.

Serra Ramoneda també desmenteix el fet que la major presència pública i política sigui la principal causa d'una mala gestió en algunes caixes. Assenyala dues variables que desfan aquest mite creat de forma no gaire benintencionada. La primera és la formació dels representants als òrgans de governs de les caixes. El factor determinant no és si aquests eren designats a partir de la influència política, sinó si eren persones suficientment qualificades per prendre les decisions més adequades en entitats que gestionaven milers de milions d'euros.

La segona, i potser més important, era si aquestes designacions polítiques responien a un interès de partit curt-terminista o a un interès de país i de recerca del bé comú. En aquest sentit, són altament il·lustratives les experiències exposades de les caixes d'estalvi basques i alemanyes, que han sabut aprofitar els seus avantatges competitius per acomplir aquella missió per la qual havien estat creades: el foment del desenvolupament territorial i local i garantir el crèdit minorista. N'estic convençut, tot i que no en tinc constància que estigui contrastat empíricament, que el valor republicà de comunitat i de bé públic hi ha jugat un paper fonamental.

Del procés Catalunya en pot fer un balanç agredolç. Pel que fa a les caixes catalanes, tot sembla indicar que, després de la intervenció del FROB, UNNIM quedarà lligat als interessos aragonesos d'Ibercaja i el futur de Catalunya Caixa encara és incert. La Caixa n'ha sortit reforçada aprofitant el seu lideratge estatal. La pregunta que ens hauríem de fer és fins a quin punt ens és rendible i sostenible com a país el lideratge estatal en detriment de configurar un sistema propi. També en el camp financer.

'Fast thought' de crisi

2011-11-27T10:55:00.006+01:00

L'actual crisi econòmica és particularment angoixant. Una angoixa que no només ve de veure la moltíssima gent que ho està passant malament, sinó pel fet de no veure amb prou claredat la llum al final del túnel. Davant d'aquest malestar de durada incerta intentem trobar solucions. És relativament fàcil diagnosticar què s'ha fet malament, però una mica més difícil saber què hauríem de fer a partir d'ara. Sovint caiem en la temptació de trobar respostes ràpides, un fast thought - raonament ràpid, com el fast food - que ens satisfà momentàniament però que ens segueix deixant amb les ganes d'alternatives factibles i que realment aportin un necessari punt d'inflexió. Bona part del menú del fast thought el trobem en els dogmes econòmics clàssics, que acaben essent un bon refugi per protegir-nos d'aquesta incertesa. Ja ho deia JK Galbraith a 'The Great Crash 1929' : 'els més insegurs són sovint els més dogmàtics'.

La primera variant d'aquest fast thought és el neo-liberalisme 'romàntic'. Fins ara, la necessitat d'ajustar els pressupostos públics s'ha fet fonamentalment a través de l'ajust de la despesa. La lògica de tendir a l'equilibri pressupostari de les administracions públiques ens pot garantir que la situació no empitjori - encariment del crèdit i eventual col·lapse del nostre estat del benestar -, però en cap cas tenim cap evidència que sigui la recepta màgica per sortir de la crisi. Al contrari, la reducció de partides de despesa pública - via reducció de prestacions o retribucions dels treballadors públics - també accentua la desacceleració econòmica i la reducció dels ingressos fiscals. L'Agència Tributària va xifrar en 915 milions d'euros la pèrdua de recaptació impositiva fruit de la congelació dels sous dels funcionaris. Cal ser ben conscients, doncs, del trade-off entre estabilització dels comptes públics i l'alentiment d'una futura recuperació econòmica. Sembla però, que aquest dogma domina institucions com el Banc Central Europeu, que considera que les retallades pressupostàries promourien la recuperació econòmica perquè augmentarien la confiança entre consumidors i empresaris. Paul Krugman, al diaria ARA d'avui, qualifica irònicament aquestes tesis com a romàntiques més que no pas com a 'pragmatisme tecnòcrata'.

La segona variant és l'autisme autàrquic. L'atribució de responsabilitats sobre quins són els causants de l'actual crisi econòmica tampoc ens dona cap recepta màgica sobre quines han de ser les solucions. La manca de governabilitat i de criteris d'interès públic al sistema financer internacional ha acabat condicionant la política econòmica governamental pre i post crisi. Revertir aquest desequilibri entre poder financer i poder polític no es pot fer de forma unilateral. Una Europa més forta i més democràtica fa possible que puguin prosperar iniciatives que avancin en aquest sentit, com la de la taxa de transaccions financeres. Obviar que la nostra política econòmica, des de la fiscal a la política laboral, pot dissenyar-se únicament des d'una perspectiva autàrquica pot ser reconfortant però també radicalment falaç.

L'actual política econòmica exigeix planificació estratègica a llarg termini en una època on s'esperen respostes immediates i taxatives. Com deia, és fàcil identificar el que no funciona i més difícil proposar alternatives. Pero si que m'atreveixo a intuir les principals línies per les quals s'hauria de regir:

1) Reformes estructurals d'ampli consens social que responguin a un nou model de creixement econòmic i a un nou canvi de paradigma. Ajustos de baixa corresponsabilitat i de consensos febles estan abocats al fracàs per molt necessaris que puguin resultar.

2) Compatibilitzar el desenvolupament d'un marc polític català amb una interlocució cada vegada més directa amb les institucions europees. Condicionar la política econòmica espanyola des de Catalunya cada vegada és més absurd: més costos d'oportunitat i beneficis cada cop menys defensables. Potser caldria començar a dedicar més temps a defensar les nostres polítiques econòmiques al senyor Durao Barroso que al senyor Rajoy.

3) Reformes polítiques que preservin la plena igualtat d'oportunitats. La sortida de l'actual crisi econòmica presenta riscos de 'salvar' els drets de la classe mitjana en perjudici de consolidar una recuperació de dues velocitats amb costos socials i econòmics insostenibles a mig i llarg termini.

Primeres impressions d'un #20N

2011-11-21T02:19:00.004+01:00

Les tres primeres impressions dels resultats electorals ja amb un 100% escrutat.

1. Sembla que la marea blava del PP no ha arribat als illots basc i català - a part del de la província de Sevilla -. Un mapa que pot tenir traduccions polítiques especialment si el nou Govern del PP opta per una política de 'pau territorial' i no per fer un ús del poder absolut que li confereix la seva amplíssima majoria. Curiosament un mapa electoral del 2011 que s'assimila força al d'un mapa de l'Espanya de 1854 - amb la diferència que l'excepcionalitat de la Corona Catalano-Aragonesa es redueix a Catalunya. Tot un presagi del que podria ser un nou mapa competencial autonòmic de tall asimètric...

2. Es notori destacar que, fent un cop d'ull als resultats electorals a Catalunya, la crisi econòmica sembla haver condicionat el comportament de vot, premiant tant aquells qui han fet una aposta més decidida per l'austeritat i un major rigor pressupostari - CiU i PP pel vot en clau espanyola - i ICV-EUiA capitalitzant la crítica contra les retallades i els ajustos derivats de la crisi.

3. Molt destacable també és l'augment del vot sense representació parlamentària. Un canvi sord en escons però gens menyspreable, i que representen una corrent de fons d'insatisfacció política cada cop més generalitzada. A Catalunya, el 2008 els vots a partits que no obtingueren representació no superaven l'1% dels vots emesos. El 2011 representen al voltant del 6% del total de vots. Per altra banda, els vots nuls s'han multiplicat per tres en termes percentuals respecte el 2011. Cal estar-hi atents... de vegades petits canvis són poderosos.

Treball, del passat al futur

2011-11-15T08:58:00.006+01:00

A pocs dies de les eleccions considero convenient fer un breu anàlisi de com hem arribat a l'actual situació del nostre mercat de treball. L’actual crisi ha posat en evidència que el model de creixement espanyol tenia els peus de fang. Pocs anys després que els diversos presidents del Govern Espanyol (PP i PSOE) presumissin de situar-se entre l’elit de l’economia mundial hem pogut constatar com els efectes de la crisi, amb una massiva destrucció d’ocupació, proven la insostenibilitat del model. El creixement a l'Estat ha estat basat fonamentalment amb una ampliació quantitativa (que no qualitativa) del factor treball.

La reforma laboral de 1984 va introduir i va permetre sobredimensionar la presència dels contractes temporals, amb efectes nefastos que cap reforma posterior ha estat capaç d’evitar. En primer lloc, afavorint la desprotecció i la precarització entre bona part dels assalariats, especialment entre els més joves (amb taxes d'atur i de temporalitat properes al 50%). Per altra banda, incentivant un model de creixement basat en ocupació barata però poc exigent amb els nivells de formació i especialització dels treballadors, reflectida en la pobra evolució de la productivitat laboral dels darrers anys. I, per últim, creant un mercat de treball que respon a la crisi castigant com a cap altra part de la UE els més desprotegits i destruint ocupació de forma desproporcionada en relació a la intensitat de la contracció econòmica (major volatilitat).

La Reforma Laboral del 2010 proposada pel Govern Espanyol del PSOE, i amb l'abstenció permisiva de CiU, s'està mostrant només efectiva en un sentit: l'abaratiment 'de facto' del cost de l'acomiadament, via l'extensió del CFCI de 33 dies/any i les subvencions de FOGASA. Sense generar incentius a la creació de l'ocupació i, encara menys, a la reducció de la temporalitat. Consideracions que són subscrites per la mateixa FEDEA, gens sospitosa d'estar sotmesa als postulats de l'esquerra.

Els necessaris incentius a la generació d'ocupació no vindran via abaratiment del cost d'indemnització ni rebaixa dels costos laborals. No només ens hi estem jugant el benestar present, sinó el model de societat futura. Des d'Esquerra, pensem que els incentius s'han de basar en estímuls fiscals de xoc a la nova contractació indefinida al llarg del 2012 per als principals creadors d'ocupació: les més de 600.000 empreses de menys de 10 treballadors i autònoms. Deduccions a l'IS per a la nova contractació així com també proposem l'exempció de les quotes de la Seguretat Social. Una exempció que s'hauria d'extendre als nous autònoms durant el primer any d'exercici i de llibertat de tributació en els seus primers anys d'activitat. Bona part de la generació de feina també vindrà a través de l'autocupació i creiem que ho hem de posar el més fàcil possible a aquells qui assumeixen el risc personal d'emprendre un nou projecte en temps difícils. Un seguit de mesures que lluny de caure en l'electoralisme, suposarien uns costos fiscals molt menors que l'estalvi en subsidis d'atur generat - independentment del seu nivell d'utilització per part de les petites empreses i nous autònoms -.

Ens agradaria pensar que l'escenari post-electoral facilitarà la via de facilitar la nova contractació més que no avançar cap a l'abaratiment de l'acomiadament a 12 dies per any treballat com a principal mesura d'estímul - com ha proposat recentment la CEOE -. Podríem passar d'una reforma laboral poc efectiva, ambigua i lesiva amb els drets dels treballadors a reformes que, fins i tot, qüestionessin els principis més bàsics del diàleg social. I no crec que ens ho poguem permetre.

Descentralització Lampedusiana

2011-11-11T17:17:00.003+01:00

'De vegades és necessari que alguna cosa canvi per a que tot continui igual'. Aquesta expressió del Príncep de Lampedusa és la que potser va fer més fortuna del Gatopardo. I la que em ve al cap al llegir la notícia de l'aprovació del nou consell rector de l'Aeroport del Prat. Per ser justos, cal matisar que tot no continua igual. El fet que l'Aeroport del Prat disposi d'una gestió descentralitzada és positiu, així com també ho és que el consell rector compti amb una majoria de representants catalans (5 de 9). Ara bé, cal preguntar-nos quina és aquesta majoria i quina efectivitat tindrà.

Respecte a la primera pregunta cal tenir en compte que dels 5 membres del consell rector 2 seran nomenats per la Generalitat, 1 per l'Ajuntament de Barcelona, 1 pels ajuntaments de l'Àrea Metropolitana i un més que tindrà caràcter tècnic nomenat per aquestes institucions. Hem de pensar que tots els representants catalans actuaran en clau catalana i vetllant pels interessos del país, però no deixa de ser una incògnita fins a quin punt el PP farà ús de la seva major capacitat d'incidència en l'àmbit metropolità o exercirà un major poder d'influència des del Govern de l'Estat per condicionar l'elecció del representant de l'Àrea Metropolitana de Barcelona.

El que no s'acaba d'entendre és quin poder real té aquesta 'majoria catalana'. Les decisions es prendran per una majoria de 2/3 parts del consell rector i algunes decisions podran exigir l'acord per 3/4 parts. Amb la qual cosa, assumint una infranquejable unitat d'acció per part dels representants catalans, serà impossible prendre cap decisió sense el consens dels representants d'AENA (4 de 9). Per altra banda, la societat que governa aquest consell rector (de la mateixa manera que passa en el cas de l'Aeroport de Barajas) estarà participada el 100% per AENA Aeropuertos. No és precipitat pensar, doncs, que es tracta d'una 'majoria catalana' més estètica que efectiva.

Ens podem trobar amb la paradoxa que el canvi més important d'aquests nous organismes i consells rectors és que el centralisme aeroportuari d'AENA passi a ser legitimat pels representants de les institucions catalanes a través d'aquest consell rector. Tant de bo els representants catalans aconseguissin derogar o eludir els gairebé 30 convenis de l'Estat Espanyol amb altres països que obliguen a la utilització de l'aeroport de Madrid. Però em temo que aquest tipus de canvis són un pèl més difícils en la mesura que superen l'àmbit de l'estètica.

Neoindependentisme ?

2011-11-06T12:03:00.008+01:00

Avui he tingut ocasió de llegir un interessant article de Francesc Canosa a la xarxa. L'autor contraposa provocadorament l'independentisme de la 'proclama' a un independentisme fred, racional i analític. Un independentisme que potser de vegades pot semblar poc èpic i amb un enfocament excessivament pragmàtic. Com a exemple d'aquest nou tipus d'independentisme ens trobem les jornades 'Building a New State' organitzades per Sobirania i Justícia el dijous passat. La jornada aportava elements econòmics, jurídics i també pràctics sobre processos internacionals recents de secessió. En la mateixa òrbita metodològica trobem els estudis i plantejaments del Cercle Català de Negocis. I de ben segur que en podríem destacar alguns més.

Si ho analitzem amb perspectiva històrica, aquest nou enfoc no deixa de ser una evolució previsible i desitjable de qualsevol moviment que aspiri a ser majoritari. Tal i com ens demostren els últims sondejos, entre els quals la última onada del Baròmetre d'Opinió Pública del Centre d'Estudis d'Opinió, l'independentisme ja és una opció majoritària en relació als qui declaren estar-hi en contra. Això vol dir que s'ha consolidat en el 'políticament correcte' o si més no, s'ha normalitzat políticament. L'independentisme doncs, com a espai polític transversal, s'ha fet més atractiu i rendible, amb un augment dels nivells d'exigència i de competència. A diferència de períodes anteriors, em fa l'efecte que hi ha molts nous independentistes que no es mouen únicament per una 'foguerada patriòtica' sinó per la il·lusió i la plena consciència de voler participar en la construcció d'un nou país.

Tot i que de forma molt temptativa, intentaré descriure aquest 'neoindependentisme' amb tres adjectius. És un independentisme desacomplexat, cada vegada més proactiu que reactiu, que disfruta cada vegada més veient referències de Catalunya a la premsa internacional que a Intereconomia. És un independentisme descregut, desconfiat davant les forces polítiques tot i considerar-les eines necessàries. En certa manera, és un independentisme d'elit, en la mesura que prioritza la professionalitat i la seva ascendència en l'elaboració de discurs sobrepassa el seu pes electoral.

El neoindependentisme és una bona notícia, ni és una amenaça ni és excloent amb altres plantejaments amb una major component sentimental. Que el país en pugui extreure el màxim profit dependrà de la nostra capacitat d'evitar lògiques caïnites o reduccionistes. Les vies de col·laboració d'aquests sectors amb els partits catalans em semblen més sanes i intel·ligents que els intents d'absorció o integració. I és que, des de l'independentisme, la convivència i el respecte mutu entre les esferes polítiques i les de la societat civil són valors que tot just ara comencem a practicar...

Que el realisme no ens faci conservadors

2011-10-07T20:43:00.006+02:00

Avui he tingut ocasió de participar a un debat a eTV. El tema del debat era la reforma constitucional d'aquest mes d'agost de la limitació del dèficit públic impulsada pel Govern Espanyol. Bona part del debat s'ha focalitzat al voltant de la conveniència de la mesura i els seus efectes. En un moment determinat, un dels tertulians ha dit una frase de l'estil 'ja ens agradaria no haver de retallar despesa i prestacions públiques pero, malauradament, no vivim en un món ideal'. La frase és, certament, controvertida i digne d'anàlisi.

És cert, no vivim en un món ideal. La situació és difícil i perpetuar les polítiques d'endeutament públic és una alternativa, com a mínim, temerària. No he estat mai amant de la política populista ni de l'oposició irresponsable. Negar la conveniència d'un reequilibri pressupostari em sembla una opció gairebé quimèrica. De ben segur que els pròxims anys la gestió dels recursos públics serà complexa i obligarà, més que mai, a prendre decisions difícils.

Ara bé, precisament perquè aquest diagnòstic em sembla que és majoritàriament compartit cal exigir una gestió responsable. Una gestió responsable implica obrir un debat estratègic al conjunt de la societat catalana: és la única manera a passar a ser-ne corresponsables i no víctimes colaterals. Una gestió responsable no passa per anar sumant retallades conjunturals fins arribar al punt d'equilibri. Una gestió responsable implica explicar perquè estem fent ajustos al sistema sanitari català quan la nostra despesa per càpita és de les més baixes de l'Estat. Una gestió responsable implica explicar als catalans que si no tinguéssim dèficit fiscal gaudiríem de superàvit als nostres comptes públics. Una gestió responsable implica, també, ser conscient que les polítiques de limitació del dèficit públic es poden abordar per la vessant de la despesa però també per la de l'ingrés. I, des d'aquesta última vessant, la reforma del model de finançament esdevé una urgència nacional. Al mateix temps, propostes fiscals com la de l'Impost sobre les grans fortunes a França o la taxa sobre transaccions financeres proposada per Barroso a la Unió Europea són evidències suficients per pensar que potser també cal canviar el nostre marc fiscal.

En definitiva, ajustar els pressupostos sense cap estratègia aparent ni socialitzada, ja és tenir una estratègia. L'estratègia, potser per omissió, de permetre que la crisi acabi castigant els sectors més vulnerables de la nostra societat. I això si que no ens ho podem permetre. Es pot ser realista i a la vegada sensible i autoexigent amb els efectes que volem que tinguin els necessaris ajustos. Conformar-se amb una altra cosa implicaria ser, més que realistes, conservadors davant d'una realitat que sens dubte ens és adversa.

Fins el 'crash' final?

2011-09-24T11:56:00.006+02:00

El passat dijous vam tenir ocasió de començar a comentar el llibre de l'economista John Kenneth Galbraith The Great Crash 1929, que explica de forma detallada com va succeir el col·lapse financer de Wall Street que va originar posteriorment la Gran Depressió. M'agradaria compartir alguns fragments del llibre. He escollit aquests:

Parlant de l'especulació immobiliària a la Florida dels anys 20: 'And there is no reason why anyone should do so as long as the supply of people who buy with the expectation of selling at a profit continues to be augmented sufficiently rapid rate to keep the prices rising'.

Sobre l'inici de l'especulació financera: 'even a man of conservative mind could believe that the prices of a common stock were catching up with the increase in corporation earnings, the prospect for further increases, the peace and tranquility of the times, and the certainty that the Administration then firmly in power in Washington would take no more than of any earnings in taxes.'

Sobre els reguladors del mercat: 'Some of those in positions of authority wanted the boom to continue. They were making money out of it, and they may have had an intimation of the personal disaster which awaited them when the boom came to an end.'

Llegint el llibre, és sorprenent constatar com la realitat del del fenomen especulatiu que va passar el 1929 s'assimila tant a l'actual. El que em sorprèn més no és que la cobdícia humana i les expectatives de creixement generin bombolles especulatives, sinó que no hàgim après prou de la història per garantir mecanismes de salvaguarda sobre l'economia real. El 1929 un col·lectiu d'1,5 milions de persones que 'jugaven' a borsa van participar a enfonsar una economia real de 120 milions de persones amb conseqüències d'abast internacional. Mai n'aprendrem ? Tant costa d'entendre la sostenibilitat del creixement i el benestar cal que tinguin bases sòlides. El treball i la creativitat en són, sens dubte, dos bons exponents...

Nou finançament: una millora insuficient

2011-09-18T16:43:00.006+02:00

Arran de la liquidació del 2009 del nou model de finançament hem tingut ocasió de valorar els seus resultats en el seu primer any d'aplicació. Després de fer una revisió de les xifres, podem concloure que el nou model de finançament suposa una millora respecte l'anterior. I això no suposa estar d'acord amb valoracions excessivament triomfalistes que s'han fet la darrera setmana que parteixen, en alguns casos, de càlculs no prou acurats. El nou model de finançament ha comportat un finançament addicional de 1.986 milions d'euros respecte el model anterior. Això suposa situar-nos per sobre la mitjana de finançament per càpita de les CCAA de règim comú. Si la mitjana és de 100, Catalunya se situaria el 2009 per sobre (102,3). Una millora tenint en compte que el més habitual els últims anys era que, mentre pagàvem molts més impostos per habitant, rebíem un finançament per càpita per sota de la mitjana del conjunt de CCAA.

Ara bé, el més important en qualsevol valoració és no perdre la perspectiva. Una millora pot ser més o menys bona sempre en funció de quins siguin els teus objectius. No podem oblidar que aquest finançament addicional només representa una reducció del dèficit fiscal de menys de l'1% del PIB català. Si recordem que les mateixes estimacions elaborades pel Ministeri d'Economia i Hisenda l'any 2008 consideraven que el dèficit fiscal català s'aproximava al 9% del seu PIB, no és gens estrany que considerem aquesta millora com a clarament insuficient per a corregir aquest desequilibri.

Probablement la correcció d'aquest desequilibri és l'aspecte en el que hi ha un consens més generalitzat i transversal a la societat catalana. La recerca d'una solució satisfactòria també exigeix grans dosis de realisme si no volem acabar fent-nos 'trampes al solitari'. La millora obtinguda a l'últim acord de finançament no fou tant gràcies a que aquest fos més just a l'hora de redistribuir els recursos, sinó a l'aportació addicional de més de 9.000 milions d'euros de l'Estat al sistema de finançament de règim comú només per l'any 2009. Dubto que qualsevol govern espanyol tingui la capacitat de fer desemborsaments similars. O bé es dissenya de nou un sistema de finançament autonòmic - amb tots els costos polítics que això comporta - o bé Catalunya surt del règim de finançament comú i passa a tenir una relació bilateral amb l'Estat. I és que cada vegada s'estrenyen més els camins del mig...

Injustícies legalitzades

2011-09-03T15:47:00.006+02:00

Avui tinc ganes de preguntar-me sobre el que és legal i el que és legítim. Arran de la comunicació del termini per al compliment de la sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya sobre la llengua vehicular a les escoles, he pensat que valia la pena refrescar el significat d'aquests dos conceptes. Per legal entenem allò que 'és conforme a la llei', per legítim, tot i que es pugui interpretar com a sinònim de legal, també està contemplat com a accepció d'allò que és just. No tot allò que és legal és just, ni tot allò que és just és legal.

Ens ensenyen que en un Estat de Dret tenim la possibilitat de defensar la legalitat d'allò que considerem just. Ens trobem en moments de profunds canvis econòmics, socials i nacionals que ens fan dubtar molt seriosament de la seva credibilitat. Una credibilitat que molts ja fa temps que posem en dubte, però que potser últimament està especialment debilitada. No només hi ha masses situacions d'injustícia plenament legals, sinó que massa gent té la percepció que en aquesta democràcia no té possibilitats reals de defensar allò que consideren just.

Aquesta creixent sensació d'indefensió, de caràcter transversal - social, econòmica i política - no té una única causa. Però és un símptoma inequívoc d'un sistema cada vegada més caduc. La gent - aquí, a Anglaterra i a tot el món - es mobilitza quan no troba altres formes d'expressar el seu malestar. Mobilitzacions sovint formalment inadequades, però que no es poden explicar únicament per un problema de 'mala d'educació'. No penso que sigui exagerat considerar que si no som capaços de perfeccionar i apofundir en la nostra democràcia l'estarem posant seriosament en risc.

Reforma constituQUÈ ?

2011-08-31T10:14:00.005+02:00

La més que possible reforma de la Constitució Espanyola ha obert múltiples debats polítics on val la pena no perdre-s'hi. La Constitució Espanyola ha estat un marc legislatiu estable que ha perpetuat el mínim comú denominador de les principals forces polítiques a l'Estat. I, en conseqüència, ha servit per garantir el que uns anomenen estabilitat i d'altres anomenem immobilisme, principalment pel que fa a l'evolució d'un model d'Estat plurinacional. La fallida reforma estatutària és possiblement la mostra més evident de com s'han emprat els principis constitucionals en clau immobilista.

Des de Catalunya, al meu entendre, la reforma constitucional no planteja una situació massa còmode ja que s'hi barregen un seguit de condicionants que poden resultar fins i tot contradictoris:

1. La reforma constitucional mai es decidirà en clau catalana. Com a mínim, 323 - PP i PSOE -dels 350 diputats del Congrés han demostrat una infranquejable unitat de vot quan s'ha debatut el model d'Estat.

2. En el supòsit que alguns principis constitucionals ens poguessin resultar favorables, és gariebé tant important el text constitucional com l'esperit del qui l'interpreta. I em sembla que, actualment, és com a mínim ingenu assegurar la independència política dels dos partits majoritaris d'un organisme judicial clau com el Tribunal Constitucional.

3. Tot i aquest escàs marge de maniobra catalana. Tot i la creixent desafecció de Catalunya vers un Estat, diguem-ne, poc sensible, se'ns seguiran aplicant els preceptes constitucionals mentre legalment se'ns consideri ciutadans espanyols.

4. Abstenir-nos en aquest debat de reforma constitucional suposa no participar en debats que si que afecten el nostre autogovern i el nostre dia a dia. Fixar un sostre de despesa i la seva distribució multijurisdiccional en el text constitucional pot comportar conseqüències nefastes, especialment a través del seu previsible desplegament legislatiu a través de lleis orgàniques.

5. Votar i validar parlamentàriament la reforma consitucional pot ser pitjor. Fins i tot si s'incorporen principis aparentment favorables a l'autogovern. Suposaria perpetuar un consens, revalidar generacionalment un text legislatiu que generalment sempre ens ha jugat en contra. Tindria sentit ratificar els principis constitucionals que s'han utilitzat per cohartar la voluntat catalana majoritària d'ampliar l'autogovern?

Tenint en compte tot això, la resposta més adequada en clau catalana és complexa. Però cal tenir clar que una reforma constitucional mai pot ser 'tangencial'. Per acció o omissió suposa la validació o rebuig a un model d'Estat. Malgrat tingui nul·les possibilitats d'èxit al Congrés i no sigui el debat que se'ns plantegi, les forces polítiques catalanes amb representació parlamentària farien bé de posar sobre la taula el dret a l'autodeterminació. Mai m'he considerat un 'maximalista', però sovint la coherència és la primera passa per a la credibilitat.

#Jovullvotaradeuespanya

2011-08-24T14:17:00.008+02:00

Acabo de llegir que #Jovullvotaradeuespanya s'ha convertit en trending topic mundial. El hashtag - etiqueta de twitter - ha sorgit ràpidament com a resposta a l'anunci del president Zapatero de la voluntat d'impulsar una reforma la Constitució Espanyola sense convocar un referèndum. De fet, aquest hastag representa una alternativa al #yoquierovotar que també s'ha difós ràpidament al conjunt de l'Estat Espanyol. La reacció del president Zapatero posa de manifest la divergència creixent entre les mobilitzacions populars recents i les demandes de senyals creïbles de contenció per part dels 'mercats'. Una divergència que certament amenaça fractura. Però el que em sembla més interessant d'analitzar és la creixent capacitat reactiva de l'independentisme.

Una capacitat reactiva que es posa de manifest a les manifestacions com les del 10 de juliol del 2010 i que s'activa com un ressort gairebé automàtic cada vegada que es percep un intent o possibilitat d'agressió al 'fet nacional'. Aquest tipus de reaccions, d'arrels històriques, resulten satisfactòries ja que necessitem comprovar com aquesta identitat col·lectiva es manifesta de forma desacomplexada i majoritària de tant en tant. Com si per molts de nosaltres fos gairebé imprescindible percebre que existeix un sentiment col·lectiu que encara batega amb força. Més enllà del sistema de partits i de la conjuntura política, social i econòmica.

És cert que, com demostren enquestes d'opinió com les del CEO, el sentiment independentista ha crescut força al llarg dels últims anys. Aquest canvi social ha suposat que aquestes reaccions anessin augmentant en abast i radicalitat del missatge transmès. Hi ha quelcom que ens hauria de preocupar més enllà del cofoïsme que ens genera aquesta evolució recent? Personalment jo crec que pels independentistes aquest fet hauria de suposar més autoexigència que autosatisfacció. Més autoexigència per a saber transformar aquest sentiment reactiu en una voluntat proactiva de construir el nostre propi futur. I això comporta demostrar a una creixent majoria com un país independent no només és desitjable, sinó també possible i creïble. Un model propi i nou de societat, d'economia i de política que il·lusioni i que mostri com volem ser presents al món.

Estímuls fiscals sota sospita

2011-08-22T16:25:00.006+02:00

El passat 19 d'agost el Govern espanyol va aprovar una sèrie de mesures a través d'un Real Decreto Ley per mirar de contenir el dèficit i estimular la recuperació econòmica. Em va cridar especialment l'atenció el fet que es reduís el tipus impositiu de l'IVA per adquisició de nova vivenda del 8 al 4 per cent. L'argumentació d'aquesta mesura es basava en la necessitat d'estimular el sector de la construcció - el més afectat per la crisi - i per incentivar una demanda immobiliària que en aquests moments no satisfà ni de bon tros la sobreoferta existent. La diagnosi és alarmant i rotundament certa: tal i com apuntava un estudi recent de CatalunyaCaixa, a finals del 2010 a l'Estat Espanyol hi havien 800.000 habitatges pendents de venda - 103.000 dels quals se situen a Catalunya - de difícil absorció a curt i mitjà termini. Però dubto seriosament de la idoneïtat de la mesura per diversos motius.

En primer lloc, dubto que l'aprimament del sector de la construcció sigui necessàriament una mala notícia, sinó més aviat un ajust natural d'un procés de sobredimensionament que s'inicià ara ja fa 15 anys. Potser valdria més la pena preguntar-se si podríem fer un ús més eficient dels fons de formació contínua per ajustar l'oferta laboral a la construcció a les actuals demandes del mercat. No em sembla descabellat potenciar plans de reconversió sectorial mitjançant la identificació de competències transversals dels seus treballadors. D'altra banda, també caldria qüestionar-nos si tenen sentit les noves promocions d'habitatge - especialment el protegit - quan hi ha un 3,2 per cent del parc d'habitatge desocupat. Clar que, per a poder fer això, es fa necessària una visió a més llarg termini...

Independentment del curt-terminisme que destil·la la mesura, també hi ha seriosos dubtes que aquesta sigui una mesura efectiva. Els seus efectes esperats - reactivació del sector de la construcció i augment de la recaptació impositiva - assumeixen una elasticitat preu de la demanda de vivenda força alta. Dit en altres paraules: que fruit d'aquesta rebaixa de l'IVA molta gent es decidirà a comprar. Si observem l'evolució dels preus de la vivenda i de la demanda d'habitatge dels últims anys a l'Estat Espanyol, veurem que aquesta última ha variat més en funció de la capacitat adquisitiva i d'endeutament que no pas en funció dels preus. Tal com apunta l'informe citat anteriorment: 'S’ha de tenir en compte, per exemple, que no té molt sentit discutir sobre el deteriorament de l'accessibilitat en determinats col·lectius propensos a la desocupació, atès que la seva elasticitat preu respecte de la demanda d'habitatge encara que fora molt elevada, no es podrà manifestar per l’absència de recursos financers'.

Per tant, la pregunta del milió és: a quins interessos reals respon aquesta rebaixa de l'IVA? Fora bo analitzar l'efecte d'aquestes rebaixes impositives sobre els preus finals de l'habitatge per descobrir què és el que realment es vol reactivar...

Debat i democràcia interna

2011-08-03T11:35:00.004+02:00

El debat sa és quelcom desitjable a qualsevol organització. Especialment per a les que es troben en fase de redefinició. Val a dir que també hi ha diversos tipus de debat, que generen efectes d'atracció i de desafecció a sectors molt diversos. Crec que la paràbola televisiva és força il·lustrativa: Sálvame i Àgora són dos espais televisius de debat. Cadascú pot valorar per si mateix quin d'aquests programes és més constructiu i quin tipus de públic atreu. Avui en dia crec que emprar la màxima 'la roba bruta es renta a casa' crec que és una expressió força caduca. Cada vegada exigim més implicació i corresponsabilitat a les organitzacions en les quals ens impliquem i el monopoli de la informació i de la decisió és força més impracticable i contraproduent. Precisament perquè els debats cada vegada són més públics - i això té conseqüències gens negligilbles - cal distingir entre el que pot ajudar a que un debat sigui més sa o no en una organització.

No ajuda a un debat sa que aquest pivoti sobre valors que no són apreciats per gairebé ningú. Especialment si aquesta organització vol guanyar-se la confiança de la majoria de la gent. No hi ajuda que pivoti sobre els personalismes. No hi ajuda que pivoti sobre els interessos individuals o de grup ja que s'entén que, si ets en una organització, hi hauria d'haver valors i fites compartides en certa manera 'supremes'. No hi ajuda que les decisions no siguin col·legiades - o si més no, que no hi hagi un esforç prou gran per a que es percebi d'aquesta manera -. No hi ajuda la manca de modèstia de pensar que cadascú tenim una fórmula màgica per a que tot funcioni però a la vegada no assumir quotes de corresponsabilitat dels èxits i dels fracassos que ens toquen. No hi ajuda la por al canvi i la desconfiança al que encara és desconegut.

Ajuda a un debat sa pensar abans de parlar i d'opinar. Hi ajuda la crítica constructiva. Que demanda certa dosi d'introspecció i d'autocrítica abans de dictaminar el 'què i com s'hauria de fer'. Hi ajuda fer sentir a tothom partícip de les decisions que afecten al col·lectiu. Una pràctica costosa i lenta, que a la vegada també implica i comporta que tothom se senti més corresponsable de les decisions. Hi ajuda l'empatia i la modèstia, de ser conscient que sempre tenim tendència a veure els errors i les mancances d'altri abans de veure les pròpies. Hi ajuda la paciència i la confiança: ser conscients que practicar un debat sa quan fa anys que en algunes organitzacions s'han deixat de practicar vol dir ensopegar encara moltes vegades amb les mateixes pedres. Hi ajuda saber que aquest tipus de canvis culturals volen temps, i només tindran èxit si alimentem el més important: la il·lusió per un nou projecte col·lectiu que tingui cada vegada més 'propietaris'.

Un Gran RESET?

2011-08-01T19:45:00.007+02:00

Acabo de llegir el llibre The Great Reset, l'últim llibre de l'americà Richard Florida, qui ha fet recentment aportacions molt interessants a les teoria del desenvolupament econòmic. No resulta gaire sorprenent que ens digui que ens trobem a les portes d'un canvi estructural de model de creixement - el gran reset - però el que és una mica més novedós és arriscar-se a apuntar alguna de les grans tendències que el condicionaran.

Tot i que bona part del llibre es fonamenta en l'anàlisi de les grans transformacions econòmiques i urbanes més recents als EEUU, poden ser consideracions perfectament aplicables a casa nostra. La primera és a la part de revisió històrica dels símptomes que precedeixen aquests canvis estructurals. L'engreixament del sector financer sempre ha precedit a l'esgotament dels diversos models de creixement. Una constant a EEUU des del 1860 segons el paper de Thomas Philippon. Com si l'economia fos un cos humà al que li pugés la temperatura quan veu que alguna cosa no acaba d'anar bé.

Les tendències que segons Florida cal conèixer per ajudar a accelerar aquest 'gran reset' i trencar bona part dels nostres esquemes mentals, i que em semblen més interessants, són les següents:

1. La fi de la cultura de l'opulència i del creixement il·limitat del consum.

2. La fi de la cultura de la propietat, prioritzant la formació de talent i la seva mobilitat.

3. Territoris més compactes, d'usos mixtes i de proximitat, agrupats en megaregions capaces d'atraure aquest talent i generar innovacions productives competitives internacionalment.

4. La terciarització desacomplexada de l'economia com a generadora de llocs de treball. Perquè el sector serveis ha d'estar condemnat a les activitats low-cost ?

5. L'extensió de la creativitat a tots els llocs de treball. Fins el lloc de treball més simple no pot permetre's ser inercial i ha de permetre i incentivar el 'com es podria fer d'una altra manera?'

És en aquest últim punt quan afirma amb encert que cal reinventar el nostre model educatiu: 'Hem convertit en un mite les històries d'emprenedors com Bill Gates, Steve Jobs (...) però ningú planteja una pregunta que a mi em sembla evident: perquè feien tot això al seu temps 'lliure'?'

ZP i la corresponsabilitat

2011-07-30T12:11:00.006+02:00

La convocatòria d'eleccions espanyoles pel pròxim 20 de novembre ha desfermat un seguit de valoracions del que ha representat la presidència de José Luís Rodríguez Zapatero al capdavant del Govern Espanyol. Potser la més ocurrent i provocadora ha estat la del publicista Risto Mejide amb el seu comentari al twitter: 'Españoles, ZP ha muerto', resumint amb pocs caràcters la irònica 'coincidència' de la data dels pròxims comicis amb la mort del dictador Francisco Franco.

L'actual i prolongada situació de crisi econòmica, l'absència de respostes efectives l'han situat com a blanc de totes les crítiques. Però potser el desgast més significatiu s'explica per no haver estat suficientment coherent amb les reformes d'Estat polítiques i socials al llarg del seu mandat. Un mandat erràtic on va pretendre liderar hàbilment una esperança de canvi i ha acabat interpretant amb cada vegada menys credibilitat els guions escrits primer des del carrer Ferraz i el carrer Génova, acabant pels que venen de Frankfurt i Brussel·les.

És fàcil criticar ZP avui. Fins i tot diria que és còmode. No falten raons ni ganes per fer-ho per part de molta gent. Fa poc vaig llegir que estem massa acostumats a buscar culpables i massa poc acostumats a buscar responsables. Per buscar responsables només cal fer un breu exercici de memòria històrica recent: qui el va situar com el polític més ben valorat a Catalunya a les enquestes d'opinió de l'any 2004? Qui va creure amb la seva reforma federalista de l'Estat? Qui va confiar amb la seva paraula per arribar a 'pactes d'Estat' i d'altres d'incofessables? Qui va valorar més la imatge de modernitat que la seva solvència com a president? Doncs bona part de la majoria que ara el culpabilitza de tots els mals. Si us plau, una mica més de corresponsabilitat i modèstia. Tal vegada, així podrem ajudar una mica més a tirar endavant el nostre estimat, petit i esquizofrènic país anomenat Catalunya.

No vull una Catalunya de 2 velocitats

2011-07-15T10:43:00.005+02:00

Ahir em vaig assabentar d'una realitat que em va impactar especialment. Sovint són realitats que són al costat de casa i que, pel que sigui, mai hi havies parat prou atenció o ningú te les havia explicat. Són discriminacions sordes, majoritàriament acceptades per ignorància o per manca de sensibilitat. Però d'un impacte considerable que atempten contra un principi que considero bàsic al país que m'estimo: la igualtat d'oportunitats.

Ahir estàvem xerrant sobre educació i les comunitats d'aprenentatge als seminaris que organitza la Teresa Sordé. Varen venir diverses persones que participen en una de les comunitats d'aprenentatge més exitoses: el CEIP Mare de Déu de Montserrat de Terrassa. M'explicaren una història que evidencia les nefastes conseqüències que poden tenir els plans docents individualitzats. En resum - i segur que ho simplifico en excés - es tracta de plans que pretenen atendre millor a l'alumnat que se suposa que té majors dificultats en l'aprenentatge - normalment pel seu origen i llengua -. Entre altres coses, comporta la possibilitat de fixar objectius docents més baixos entre els alumnes que tenen més dificultats per aprendre per no conèixer l'idioma o per altres motius.

La història que em varen explicar és la d'un pare que no entenia perquè el seu fill, un cop acabada l'ESO, li deien que no tenia el nivell suficient per cursar el Batxillerat. El seu fill havia superat l'ESO aparentment com tots els seus companys, però resulta que no tenia els coneixement suficients per continuar estudiant el Batxillerat. Tenien raó: al seu fill li havien fixat objectius més baixos que a la resta del grup, l'havien educat com un ciutadà 'de segona' - pot semblar-ho, però no és demagògia -. És cert que aquests plans docents sembla que han d'estar aprovats amb l'assessorament d'un psicòleg i amb el consentiment patern, però també és igualment cert que sovint no es dóna als pares tota la informació necessària. Aquesta història no és un cas aïllat. I si no se'n reprodueixen més casos és potser perquè, lamentablement, moltes noves catalanes i catalans ja han acceptat amb resignació el camí que els han traçat com a ciutadans de segona. Jo no vull una Catalunya de 2 velocitats ni on tothom NO tingui les mateixes opcions d'aconseguir el seu somni amb el seu propi esforç. I sabeu què és el més paradoxal de tot? El fet que estigui demostrat que educar en la segregació acaba sortint més car i és més ineficient - socialment i econòmica - que educar en la diversitat. I, malgrat tot, es continuï fent a casa nostra.

Economia (i actitud) creativa

2011-07-10T20:37:00.006+02:00

Avui llegia un interessant article en el que es destacaven algun dels elements més rellevants d'una recent publicació de les Nacions Unides: Creative Economy, a feasible development option. Abans de l'arribada de la crisi, ja hi havia moltes evidències que assenyalaven que la competitivitat de productes i serveis es basava cada vegada més en elements intangibles vinculats directament al seu procés de creació i disseny. L'informe de Nacions Unides entén per 'productes creatius' aquells que utilitzen com a input principal per a la seva creació el capital intel·lectual i la imaginació. Bona part de les anomenades indústries culturals, el disseny, la moda o el desenvolupament de noves aplicacions tecnològiques conformarien el gruix principal d'aquesta 'economia creativa'.

Tal com ens apunta l'article citat, mentre la crisi econòmica provocava una dràstica reducció del 12% de la demanda, entre el 2002 i el 2008 les exportacions de béns i serveis creatius creixien a un ritme de més del 14% anual. I és que treballar amb la creativitat com a principal factor de producció canvia les regles del joc. És sense cap mena de dubte una finestra d'oportunitats, però no podem intentar aprofitar-les utilitzant els mateixos paradigmes de l'economia convencional. Una aposta per l'economia creativa implica situar el redisseny de les polítiques educatives i culturals als primers llocs de l'agenda política.

És per aquest motiu que algunes de les recomanacions que s'apunten a l'informe i a l'article no em semblen, modestament, les més efectives. El foment 'clàssic' de l'emprenedoria i el reclamar més fonts de finançament per aquest tipus de projectes em semblen polítiques necessàries però dubto que suficients. Sense un nou sistema educatiu, així com una nova organització i concepció del treball que permeti - i fomenti - que tots tinguem l'oportunitat d''explotar' la nostra pròpia creativitat de poc serviran les línies d'ajut i finançament.

Marshall Ganz, la realpolitik del canvi

2011-07-05T17:31:00.009+02:00

Ahir vaig tenir la sort de poder assistir a una conferència de Marshall Ganz, l'anomenat arquitecte de la campanya de Barack Obama a les eleccions presidencials dels EEUU. Un conferència que formava part del seminari de Política Dialògica, organitzat pel CREA. A més de presentar l'aval de ser co-responsable de la victòria contra pronòstic del primer President negre, Ganz destil·la la saviesa intuïtiva d'algú que ha estat capaç de portar l'experiència en moviments socials a les aules de la Harvard Kennedy School of Government.

El més sorprenent de Ganz és que expliqui coses aparentment tant òbvies i clàssiques - de sentit comú - i que s'hagin aplicat tant poc a la pràctica política. Els principis que explicà, que els podeu trobar en un dels seus llibres més divulgats - Why David Sometimes wins - responen a com transformar la realitat des d'una posició d'aparent debilitat. En són cinc:

1. 'Story Telling'. Una mala traducció ens fa parlar de relat i ha creat molta confusió a casa nostra. Explicar la teva història, què et motiva, d'on véns i cap on vols anar és fonamental per crear un vincle emotiu capaç de generar confiança. Obama ho va fer de forma magistral. 'Els nostres valors són un mapa emotiu del món', una frase que em va semblar brillant...

2. Relacions en xarxa. Podem crear el millor eslògan, el missatge publicitari més elaborat...però si no som capaços de crear una xarxa cívica que s'hi impliqui, difícilment arribarà enlloc. I això vol dir fer sentir a molta gent partícip de la missió que proposem, no només còmplice...

3. Equips de lideratge. Ganz explica amb gràcia que el món està cada vegada més ple de 'líders cremats'. Que ho volen fer tot i no entenen perquè ningú els segueix. El nou líder no és mesiànic, és aquell capaç que tothom arribi a liderar el seu propi canvi per aconseguir un objectiu compartit.

4. Una estratègia diferent. No es tracta de 'vendre' a la gent la teva estratègia, sinó de co-dissenyar-la. I fer-ho de manera que utilitzis les teves pròpies eines. Si intentes emular la fórmula dels qui vols combatre probablement perdràs. Ells en saben més i ho han fet primer. Descobrir les teves pròpies armes et farà autèntic i creïble.

5. Avaluació contínua. Reoreientació en temps real. Trobaríem més de 2 i 3 exemples de campanyes que semblaven bones i han acabat en desastres absoluts. Si hi hagués hagut algun sistema d'avaluació contínua capaç de corregir mètodes aparentment brillants es podrien haver evitat...

Qüestió de confiança

2011-07-03T13:43:00.004+02:00

El passat 29 de juny vaig tenir ocasió d'anar a la presentació de l'Anuari 2010/11 de l'UGT, un clàssic ja de referència entre les publicacions econòmiques a Catalunya. Se celebrà un interessant debat amb personalitats tant diverses com l'ex-rector Joan Tugores, el dirigent de Foment del Treball Joaquín Trigo i el secretari de política sindical de l'UGT Camil Ros en el que es plantejava una pregunta recorrent: com sortir de la crisi actual? Els enfocaments eren diversos, però tots tres coincidiren que ens manca un aspecte clau: la confiança entre els diferents agents socials, polítics i econòmics. Clar que les maneres que proposaven per a recuperar-la diferien força.

L'actual crisi ens ajuda a posar en valor factors clau per a la nostra competitivitat malgrat que aquests no siguin tant visibles o tangibles com els km de via d'alta velocitat o la internacionalitat dels nostres aeroports. El Banc Mundial fou una institució pionera en començar a treballar aquests conceptes a l'entorn de la definició del capital social d'una economia. En un dels documents de treball ens diu que 'Social capital, however, is not simply the sum of the institutions which underpin society, it is also the glue that holds them together'. L'efecte del capital social, que es podria interpretar de forma simplista com a elements de 'bona ciutadania' que no cotitzen als mercats, facilita els acords i l'adopció d'amplis consensos i penalitza els comportaments oportunistes. En definitiva, el que en economia s'entén com una reducció dels costos de transacció. Aparentment insignificants però que són omnipresents - tant en la negociació de convenis col·lectius com a l'hora d'obrir qualsevol negoci - i, per això, tant importants a l'hora de determinar l'evolució d'una economia.

Estic convençut que valors com el sentiment de pertinença - un patriotisme cívic -, la cohesió social o la meritocràcia seran crítics per a determinar la capacitat de recuperació econòmica de cada país. Potser són factors difícilment quantificables encara, però no per això els hi hem de restar importància. I és que, potser, l'economia ha d'abandonar l'autisme autoreferencial en la que s'ha instal·lat els últims anys. No oblidar que treballa sobre la previsió de comportaments humans que, com més restrictius siguin els seus supòsits, menys útils seran les seves conclusions per a determinar com assolir majors cotes de benestar.

Cal respondre a la indignació?

2011-06-16T15:37:00.003+02:00

La meva resposta és rotundament SÍ. I em refereixo a les respostes polítiques no a les policials. Centrar el debat públic en el segon tipus de respostes em sembla interessat i poc productiu. Es pot debatre fins a quin punt és un moviment representatiu i proporcionat a l'atenció mediàtica generada, ens podem incomodar amb el seu aparent hispano-centrisme, es pot qüestionar la seva legitimitat i, sobretot, algun dels mètodes utilitzats per a que s'escoltés el seu missatge.

El que penso que no es pot qüestionar és que són el símptoma inequívoc de dues noves realitats. En primer lloc, del malestar social generalitzat fruit de la injustícia social que ha comportat la gènesi i les conseqüències de l'actual crisi econòmica. En segon lloc, del sentiment creixent i latent de no sentir-se representats a les diverses institucions polítiques i democràtiques. Com ens deia ahir en Joan Subirats, tenim un marc de 'nova economia, nova societat i vella política'. Crec que qualsevol força o moviment polític que estigui compromès amb un canvi radical del marc polític social i/o nacional cal que sigui receptiu a un moviment que no només reclama canvis de política sinó canvis profunds en la manera d'entendre la política.

Potser per això els partits d'esquerra, a diferència dels partits conservadors, se senten tant incòmodes amb aquest moviment. Els qui volen que res no canvii només han de remarcar la legitimitat de la democràcia actual i imposar l'ordre en base al marc legislatiu vigent. Els qui somiem en una Catalunya lliure en la que hi hagi una igualtat d'oportunitats real per a tothom, per molt que hi hagi aspectes que ens puguin incomodar, tenim el deure de treballar per a construir una democràcia que superi amb escreix - en legitimitat moral, social i política - a l'actual.

L'efecte acordió de la temporalitat

2011-06-11T15:02:00.005+02:00

El passat 30 de maig vaig tenir l'ocasió d'assistir als Premis Vanguardia de la Ciència, organitzats per l'Obra Social de Catalunya Caixa i el diari La Vanguardia. Entre els projectes premiats hi havia un interessant paper de l'economista Juan José Dolado, conjuntament amb altres autors. L'estudi és una simulació de com hagués evolucionat la taxa d'atur a l'Estat Espanyol en la situació de crisi actual si haguéssim tingut una altra legislació laboral - concretament la francesa - menys procliu a la contractació temporal.

L'estudi conclou que es podria haver evitat un 45% de la taxa d'atur espanyola. El que ens hauria de preocupar més no és això sinó els incentius que genera l'actual legislació laboral espanyola. No sóc precisament un francòfon, però el que tinc bastant clar és que el marc legislatiu espanyol és nefast per propiciar un canvi de model productiu. Un marc legislatiu que no ha millorat substancialment amb la recent reforma laboral ni amb les que ara vol impulsar el Govern Espanyol amb l'acord dels agents socials.

Mentre perduri la dualitat del mercat de treball capaç de propiciar una taxa de temporalitat pròxima al 25% de l'ocupació - dades EPA primer trimestre 2011 - serem més propensos a aprofitar nous fenòmens especulatius que a reestructurar el nostre model de creixement. Fa uns mesos, ja ho va advertir el Premi Nobel d'Economia 2010 Cristopher Pissarides. L'alta temporalitat no només genera destrucció d'ocupació massiva en èpoques de crisi sinó que també pot ser un clar desincentiu a la inversió en capital humà - via formació o acumulació de coneixement a les empreses - també en períodes expansius. Cal preguntar-se fins a quin punt és desitjable una recuperació ràpida via augment de la temporalitat o cal afavorir-ne una de més lenta però sostenible. Això si és que encara tenim l'opció d'escollir...

Una altra manera de fer política

2011-06-06T09:27:00.009+02:00

Ahir llegia el text de l'avantprojecte de la coneguda com a 'Llei Omnibus' i vaig quedar força perplex. Després de llegir-ne el seu contingut, comprovo que el millor - amb diferència - del text de l'avantprojecte de llei de simplificació, d’agilitat i reestructuració administrativa i de promoció econòmica és el seu títol. Malauradament, el seu títol no correspon de cap manera al seu contingut: la totalitat del text consisteix en modificar - sovint de forma molt substancial - el contingut de multitud de lleis. Intento trobar-hi el fil conductor en tot aquest seguit de modificacions però només en trobo una: partir del pecat original d'haver estat aprovades pel govern anterior. Intentaré fer-ne una valoració el màxim d'objectiva en 3 punts.

1. S'ha de reconèixer que el moment i la forma escollida són una de les millors pràctiques d'oportunisme i tacticisme polític dels últims anys. Si volgués modificar l'obra legisltiva del Govern anterior no trobaria un millor moment: els partits que donaven suport al govern en procés de redefinició, un nou govern que encara compta amb la pròrroga de confiança per part de l'opinió pública dels 100 primers dies de gràcia per oferir solucions reals i una mala imatge respecte el govern anterior que ells mateixos han ajudat a crear. Si a aquesta llei li poses un títol flashy en una època de profunda crisi econòmica que sembli una vacuna contra aquest 'malbaratament de recursos fet per les esquerres' ja tens la cirereta del pastís.

2. En aquests moments no ens podem permetre que el tacticisme partidista guanyi terreny a les estratègies de país. Estic convençut que els governs anteriors podrien haver fet moltes coses millor de les que va fer però va impulsar cinc Pactes Nacionals: per a la Immigració, per a l'Educació, per a l'Habitatge, per a les Infraestructures i per a la Recerca i la Innovació. Uns pactes que buscaven el consens no només del conjunt de forces parlamentàries sinó també dels principals sectors implicats. Així com també ho van fer la majoria de lleis que ara s'estan modificant. Algú podria pensar que foren una pèrdua de temps i que cal ser més 'executius'. Van ser precisament intents de buscar consensos a llarg termini en temes clau pel país que no canviessin en funció de la conjuntura governamental ni de l'aritmètica parlamentària. No es perd més temps redefinint el marc legislatiu cada vegada que hi ha un canvi de govern ?

3. Optar per pràctiques legislatives que evitin el debat públic i parlamentari ho considero temerari. La pràctica política no està precisament en un dels moments de més prestigi. Però inhibir el debat públic que generarien les diverses modificacions que aquesta llei agrupa no només no soluciona el problema sinó que allunya encara més la pràctica política del conjunt de la ciutadania. Vull pensar que ja fa temps que hem superat el pensament paternalista de 'el Govern sap el que és millor per tots nosaltres'. Per dura que sigui la crisi econòmica i encara que legítimament puguin creure's el 'Govern dels millors' no em sembla que sigui la manera de fer política que molts fa temps que estem reclamant. Una altra evidència que demostra que no tots els polítics són iguals, ni ho són les seves maneres. És la seva manera de fer política.

Decàleg per a una renovació sana

2011-05-26T10:58:00.013+02:00

El tret de sortida al procés pre-congressual d'Esquerra Republicana de Catalunya i, en part, els últims resultats electorals a les eleccions municipals, han obert el debat sobre la necessària renovació del partit. Cal recordar que els resultats a les eleccions municipals s'esperaven pitjors que els del 2007, però no han anat igual a tot arreu i han tingut algunes sorpreses agradables. Seria injust i erroni que la greu desaparició institucional als municipis de més de 100.000 habitants - amb l'excepció de Barcelona - ens fes oblidar els magnífics resultats obtinguts a moltes poblacions petites i mitjanes que han estat claus per a incrementar el nombre de vots respecte a les catalanes del 2010 - prop de 40.000 vots més - i mantenir més de 1.400 regidors arreu del territori.

No obstant, és evident que el partit arriba al final d'un cicle iniciat el 2003. Què explica aquest ràpid ascens i retrocés en només 8 anys? Qüestió de lideratges? De conjuntura política? De no haver fixat prou fermament els fonaments del creixement? O d'haver oblidat el que ens feia atractius i un partit de canvi ? Potser hi ha una mica de tot, però del que estic segur és que buscar una sola causa pot ser alleujador però també és demagog, falaç i, de cap manera, constructiu. Des de la més absoluta modèstia, he volgut compartir el decàleg amb els punts que crec que ens poden ajudar a renovar-nos d'una forma més sana. Amb realisme i en clau positiva, encara que se'm pugui titllar d'ingenu:

1. Objectivitat i equanimitat en les anàlisis. Hi ha moltes coses que podem millorar però tot no s'ha fet malament. Evitem les valoracions simplistes entre 'bons' i 'dolents'. No només no seran mai coincidents, sinó que tampoc responen a la realitat. Admiro la vàlua política i personal de moltes companyes i companys de sensibilitats molt diverses. I segur que la majoria també.

2. Assumpció de responsabilitats. A cadascú, la seva, ni més ni menys. Directament proporcional a la confiança que li ha fet el partit.

3. Generositat i autocrítica. Pensem menys en el que hem fet bé i més en el que podríem fer millor. Cal somiar un partit on hi hagi molta gent que admirem perquè faci algunes coses molt millor que nosaltres.

4. Escoltar a tothom. La millor manera de fer un diagnòstic és preguntar-ho a la gent que ens agradaria que ens fes confiança. Els debats interns sovint tenen una component d'onanisme o auto-flagel·lació gens sana, ni productiva, ni gaire realista.

5. Retornar als orígens. El nostre objectiu és tenir un país més just i més lliure. El vot és un mitjà per fer-ho no una finalitat en si mateixa. Sembla el mateix però als ulls de molta gent crec que no ha estat percebut d'aquesta manera últimament.

6. Coherència. Prediquem amb l'exemple. Què vol dir 'estem al costat de la gent?'. Que potser som una casta diferencial? Patim, treballem i disfrutem com tothom. Cal dir-ho menys i que tots ho demostrem més al dia a dia.

7. Inconformisme. Treballem per transformar la realitat. Si no ens veiem capaços d'aconseguir-ho millor que ni comencem. Sinó és així, no ens queixem que la gent ens consideri còmplices del malestar social existent.

8.Humilitat. Arribem fins on arribem. Hi ha coses que les sabem fer bé, d'altres no tant, i d'altres són impossibles. Ambiciosos, però també realistes.

9. Honestedat. Si realment és així, perquè ens esforcem a prometre la lluna en un cove? No som tots prou adults per a tractar-nos amb la mínima honestedat que exigeix el respecte als nostres conciutadans ?

10. Autoexigència. No vull un partit on el mèrit sigui ser millor que els meus companys, sinó de gent que lluiti per respondre satisfactòriament a les demandes de la gent del país pel qui vull treballar.

Reflexió indignada i autocrítica

2011-05-21T11:46:00.007+02:00

Ahir a la nit vaig tenir ocasió per passejar-me per l'acampada de Plaça de Catalunya i de parlar amb diversos companys sobre el que està passant: les seves causes, els seus efectes i tot el lògic interès que genera a la gent 'preocupada per alguna cosa'.

Vaig notar que molta de la gent que s'hi concentrava estava emocionada pel fet d'estar fent política per primera vegada. Potser de manera molt primitiva i ingènua, però per primera vegada s'hi sentien involucrats com mai abans ho havien estat en cap altre projecte col·lectiu - partit, organització, sindicat, etc. -. I això, per aquest sol fet, ja és una bona notícia.

Comparteixo els dubtes raonables dels qui no saben com acabarà cristal·litzant tot plegat: si serà una foguerada difícil de canalitzar cap a moviments transformadors d'una realitat que no ens agrada o bé s'intentarà manipular barroerament per algú. Però no crec que sigui motiu suficient per no considerar positivament que, en la mesura que trenca l'ordre i els esquemes mentals establerts, ens obliga a repensar moltes coses.

Reconec que aquest fenomen em genera molts sentiments contradictoris. Un d'ells és considerar injusta la temptació que se'n deriva de posar tots els polítics 'al mateix sac'. Els qui creiem que la política actual encara és una eina útil a través de les quals es poden canviar les coses és normal que això ens faci ràbia. També cal, a la vegada, ser honestos i autocrítics. No, tots no som iguals. Hi ha molta gent de molts partits que ens hem mostrat disconformes amb molts aspectes de la realitat que ens envolta. Però si no hem estat prou exitosos per canviar-la a través del sistema actual hem estat prou autoexigents per a cercar altres formes de treball i de democràcia? Tenim una ocasió per sumar-nos a la indignació i , fins i tot - no avui - per poder reclamar el vot però també, per fer una mica d'autoavaluació. Jo, personalment, ho aprofitaré.

Abús sexual...i financer?

2011-05-17T21:40:00.006+02:00

No crec que sigui l'únic a qui l'ha sorprès la sobtada i diligent detenció de Dominique Strauss-Kahn, director dels Fons Monetari Internacional. I no precisament per les presumptes causes, que serien plenament reprovables en el cas que es confirmessin, sinó per la rapidesa i la publicitat amb que s'ha produït tot plegat. Potser sóc excessivament malpensat, però quan salta un escàndol d'aquesta magnitud al voltant d'algú tant influent sempre penso qui hi poden ser els més interessats. No per imaginar conspiracions estrambòtiques - sovint tot resulta més simple - sinó per especular a qui li pot haver interessat més que corri una notícia d'aquest tipus.

Dominique Strauss-Kahn no només era l'esperança del partit socialista francès per disputar la Presidència de la República el proper any 2012, sinó que també era el director executiu del Fons Monetari Internacional. Una institució que, en una època de rescats i múltiples possibles fallides dels estats, jugarà possiblement en els pròxims anys un rol central en la recuperació de l'actual crisi econòmica mundial com mai ho havia fet en la seva història. És el desè director executiu europeu dels 10 que ha tingut l'FMI en la seva història. Un fet que no ha passat inadvertit pel Financial Times. És sorprenent que una publicació d'aquest prestigi, quan el director de l'FMI encara està pendent de judici, ja recomani públicament la conveniència que el pròxim director no sigui un europeu.

Potser tenen raó en els seus arguments. Potser és veritat que el món ha canviat prou com per obrir les portes a la direcció executiva de la màxima insitutució financera internacional a altres països que juguen un rol més que destacat a l'economia mundial. Però no deixa de ser inquietant pensar que el pròxim director de l'FMI pugui ser algú aliè al model d'economia i societat europea. Essent conscients que, encara que ens pugui semblar insuficient, avui en dia el model social europeu no deixa de ser un privilegi en el panorama internacional. Espero que mai arribi el dia que paradoxalment alguns anti-sistema hagin d'enyorar les antigues polítiques de l'FMI. Que no puguin arribar a dir: 'eren directors liberals, però eren els de casa...'.

Talència, final de trajecte

2011-05-11T21:47:00.000+02:00

Llegia ahir la notícia de Joaquim Elcacho que se suprimeix de forma definitiva el projecte de Talència. Com a persona directament implicada al projecte he de dir que no em sorprèn ni em suposa cap novetat. Tot Govern és plenament sobirà per prendre aquelles decisions que considera més oportunes. I cal tenir prou sentit institucional per respectar-les i, fins i tot, valorar-les de la forma el màxim d'objectiva possible. Però penso que això no és incompatible amb el fet que algunes coses em costin d'entendre, em puguin saber greu o arribar a preocupar (fent honor al nom del bloc).

Em costa d'entendre com en un escenari de contenció pressupostària es vulguin mantenir tres institucions de foment de la recerca en comptes d'una. En aquest sentit cal fer un aclariment previ respecte la notícia anteriorment citada. Talència no s'ha dissolt perquè només existia com a marca d'un projecte de Govern. Un projecte d'integració i racionalització de les tres institucions existents: L'Agència de Gestió d'Ajuts Universitaris i a la Recerca (AGAUR), la Fundació Catalana per a la Recerca i la Innovació (FCRI) i la I nstitució Catalana de Recerca i Estudis Avançats (ICREA). Puc entendre que per raons polítiques es vulguin canviar marques, que per raons pràctiques es canviïn fórmules jurídiques; però em continuo sense explicar el perquè es volen mantenir tres estructures independents, amb el sobrecost que això implicarà indefectiblement a mig i llarg termini. No crec que la singularitat de cap de les tres institucions justifiqui suficientment un sobrecost que, poc o molt, va en detriment dels recursos que es podrien invertir en polítiques de recerca.

Em sap greu que el nou Govern cancel·li un projecte on s'hi havien abocat tants recursos. No precisament econòmics - per molt que es pugui dir -, sinó en termes d'implicació dels excel·lents professionals que hi han treballat. Algú podria pensar que aquestes coses formen part de la dinàmica política dels canvis del Govern. Jo penso que aquests canvis també tenen un preu. Potser no directament econòmic ni quantificable, però cal tenir-los molt en compte. Penso que és un símptoma de maduresa democràtica i de consideració als ciutadans i els servidors públics procurar mantenir una certa continuïtat en l'obra governamental - especialment en aquells àmbits on hi ha menys discrepàncies de caire ideològic -. Una de les motivacions, per cert, del Pacte per a la Recerca i la Innovació: fixar uns objectius a llarg termini independents de les dinàmiques polítiques, pacte que també fou signat per la coalició que avui governa. Però cal ser justos i reconèixer que si el projecte no ha continuat, lluny de buscar culpables, també cal assumir la quota de responsabilitat que ens correspon als qui vam endegar-lo.

Em preocupa quina serà la futura funció real de la FCRI. La Fundació està formada per grans professionals i ha estat el bressol de projectes valuosíssims pel país. Però també és cert que, excepte en la seva etapa inicial, mai ha aconseguit reeixir - en cap Govern i sota el comandament de cap director - en un dels seus objectius originals: l'aixecament de fons privats per la recerca. Espero i confio que d'ara en endavant no sigui així o bé que la divulgació científica científica doni fruits suficientment importants com per justificar el seu pressupost públic. Així com la seva gestió continui essent plenament transparent i auditable - no sempre ha estat així -. Faríem un gran favor al país, als nostres investigadors i als professionals que hi treballen.

La Revolució silenciosa

2011-05-08T23:00:00.007+02:00

Fa pocs dies vaig tenir la sort de poder participar en un suggerent seminari en el que es discutien i comentaven dues lectures de Marshall Ganz, l'arquitecte del que va ser la novedosa campanya electoral de Barack Obama. 'Why David sometimes wins?' i 'The Power of Story in Social Movements' són dues lectures que evoquen la capacitat transformadora dels moviments socials. Com a través de la implicació, la motivació i el lideratge estratègic es poden impulsar avenços socials considerables des de posicions aparentment dèbils respecte el poder.

La conversa derivà en el llarg camí per recórrer als nostres partits i institucions per a implementar una participació efectiva i prou motivadora per a les persones que hi estem implicades. Segons el sociòleg americà, els lideratges inclusius i aglutinadors hi juguen un paper cabdal, però al meu entendre cal un canvi més profund que crec que ja s'està gestant en molts àmbits de manera silenciosa. Àmbits com els que s'han generat a l'entorn de les consultes per exercir el dret a decidir. Al sopar de comiat de Sant Andreu Decideix, en el que es debatiren els possibles objectius futurs d'aquest col·lectiu, va ser una de les últimes ocasions en les que vaig poder constatar aquestes inquietuds creixents.

Estic convençut que més que esperar grans líders, cada vegada són més les persones que - en paraules emprades per un company de partit - reclamen ser subjectes actius de la política. De l'àmbit sobiranista i no sobiranista, a l'entorn dels partits o simplement preocupats pel seu entorn, ciutat o país. Persones que no esperen a ser adoctrinades ni liderades, sinó que volen construir col·lectivament un futur millor. I si no som capaços de 'reciclar' els actuals instruments de participació pública, no dubtaran en crear-ne de nous. Aquesta potser serà, la gran revolució del segle XXI.

Obama i els principis del poder

2011-05-03T01:51:00.006+02:00

Avui he tingut la necessitat de veure la declaració sencera de Barack Obama anunciant l'execució d'Osama Bin Laden per part de l'exèrcit americà. Confesso una sincera admiració pel President dels Estats Units, especialment pels valors ètics i humans que ha estat capaç d'aportar a la política. Per això m'ha sorprès que el titular de la seva declaració pública fos 'Justice has been done' (s'ha fet justícia). Tot i entendre el que significa Osama Bin Laden després dels atemptats de l'11 de setembre del 2001 pel poble americà, dubtava que l'execució fos un mètode justificable per Barack Obama d'acord amb el que crec que és el seu ideal de justícia.

Veure la declaració sencera ha reafirmat la meva sorpresa. Obama justifica l'execució afirmant que s'ha fet justícia i que el món és un lloc més segur sense ell. Una declaració que m'ha semblat, pel seu simplisme, més pròpia del seu antecessor George W. Bush. Estic gairebé convençut que no s'hi ha sentit còmode amb aquest discurs. Aclareix diverses vegades que no es tracta d'una agressió contra l'Islam, que aquest conflicte no l'ha buscat el poble americà i explicita la connivència del Pakistan en aquesta acció militar. Una menció, aquesta última, que crec que pretén més buscar una complicitat moral i no tant un suport estratègic o polític.

No sé fins a quin punt Barack Obama ha escollit que les coses es fessin d'aquesta manera. És cert que aquesta operació - com totes les que tenen aquest tipus de connotacions - ha tingut el vist-i-plau presidencial. Però també n'estic gairebé convençut que la polèmica engegada per Donald Trump sobre el seu certificat de naixement i el desgast que ha generat també hi ha tingut alguna cosa a veure. Aquesta acció militar segurament haurà augmentat la seva popularitat, però haver traït d'alguna manera els seus principis també el fa més dèbil. Però potser el que fa més respecte de tot plegat és pensar que l'exercici del poder hagi pogut suposar la renúncia als seus propis principis. Uns principis de justícia que ell sempre ha considerat universals i per tant, amb totes les matisacions possibles, tant vàlids per Osama Bin Laden com per tot el poble americà.

INSIDE JOB: el llop cuida les ovelles

2011-04-23T21:48:00.010+02:00

Em sembla impossible que algú amb quatre dits de front pugui veure el documental INSIDE JOB sense indignar-se profundament i constatar que calen canvis radicals en el funcionament i les dinàmiques actuals dels mercats financers.

INSIDE JOB no ens revela grans novetats sobre els orígens de la crisi financera però ens exposa les seves interioritats amb una cruesa que fa gairebé impossible restar indiferent. Té la virtut, també, d'explicar l'evolució de la crisi financera de forma objectiva, rigorosa i força pedagògica. Un equilibri no gens fàcil d'aconseguir que la pel·lícula resol primant més aviat la credibilitat de les fonts que una demagògia efectista que hauria estat molt més llaminera.

La indignació que genera INSIDE JOB és múltiple. En primer lloc al adonar-te'n que tal i com molts intuíem hi havien evidències explícites més que suficients per preveure el col·lapse del sistema financer. Un paper de l'any 2005 de l'economista en cap del Fons Monteari Internacional Raghuram G Rajan exposant els riscos i incentius perversos existents als mercats financers - presentat davant de les màximes autoritats internacionals - n'és, al meu entendre, una de les mostres més contundents.

INSIDE JOB no és una pel·lícula anti-capitalista ni una història que assenyali qui són 'els dolents'. El que ens diu és més aterrador: la inèrcia depredadora dels mercats financers, dels qui guanyen molts diners i en volen guanyar més, ha acabat anestesiant qualsevol intent de regulació o control públic! Fins i tot les agències certificadores de risc financer no tenen els incentius adequats per fer valoracions objectives que s'ajustin a la realitat. I la meva pregunta és: si van equivocar-se de tant en valorar el risc pocs dies abans de l'inici de la crisi perquè es continua donant tanta credibilitat als seus ratings fins al punt de fer trontollar l'estabilitat i de canviar la política econòmica de qualsevol país?

Contradiccions líbies

2011-04-21T15:03:00.013+02:00

La intervenció militar a Líbia és probablement el conflicte internacional que ha evidenciat més contradiccions al món 'occidental' i que requereix més matisos a l'hora d'emetre'n un judici o fixar un posicionament. Hi ha 3 factors que ens desaconsellen prendre posicionaments simplistes, siguin del signe que siguin.

1. Com a tots els conflictes, les motivacions de caire humanitari i la voluntat democratitzadora estan molt sovint vinculades a interessos polítics i econòmics diversos. Fa poques setmanes podíem veure en un reportatge de 30 minuts com aquests interessos fa pocs anys primaven per sobre altres consideracions entre molts líders occidentals a l'hora de recolzar Gaddafi. I potser que també continuïn tenint un pes important. Les declaracions que va fer ahir el cap de l'oposició líbia en són una bona mostra: 'França i tots els països que han mostrat el seu suport tindran un paper molt important en el procés de desenvolupament del país'. Fer creure que la intervenció militar està motivada únicament per raons humanitàries sembla, en funció de la perspectiva des d'on es miri, molt ingenu o molt cínic. Però menystenir-les considero que seria, per altra banda, perdre totalment la perspectiva.

2. La intervenció militar exterior també planteja qüestions fonamentals sobre la sobirania nacional que fins ara no s'han sabut resoldre de forma prou satisfactòria. Fins a quin punt França, Alemanya o Itàlia estan legitimats per propugnar un canvi de règim a través d'una intervenció limitar? François Baroin justifica la intervenció a partir de les resolucions de les Nacions Unides. Però són les mateixes Nacions Unides que van permetre que fa poc més d'un any Gaddafi gairebé ridiculitzés el dret internacional en públic ? Els dubtes i contradiccions raonables que succiten aquesta intervenció haurien de ser nous motius per tal de reforçar la legitimació i l'empoderament d'organismes multilaterals com les Nacions Unides. La única via coneguda per defensar drets fonamentals que sempre s'haurien de considerar universals.

3. Per últim, he d'admetre que, malgrat viure en l'època de la sobreinformació, com a ciutadà em sento més desinformat que mai. No només del que està passant a Líbia sinó de les motivacions de Gaddafi, de l'oposició i dels països que hi tenen interessos. Si com a ciutadans ens importa i ens afecta - des d'un punt de vista moral, polític o econòmic - el que pugui passar a Líbia, com pot ser que tinguem tant poca informació i hi tinguem tant poc a dir ? Potser el món s'ha fet petit, però l'abisme que separa la ciutadania amb els punts de presa de decisions es manté igual sinó és que s'ha fet més gran.

3 grans lliçons d'un gran 10 d'abril

2011-04-11T00:29:00.006+02:00

El 10 d'abril del 2011 serà un dia per recordar durant molt de temps. I bàsicament perquè personalment n'he extret tres lliçons que crec que val la pena que ens quedin ben gravades i que m'agradaria compartir amb qui vulgui fer-se-les seves:

1. El dret a decidir ha fet un pas decisiu cap a la majoria d'edat. A partir de demà tothom s'ho pensarà més de dues i tres vegades abans de considerar el debat sobre la independència de Catalunya com un debat marginal que només interessa als convençuts. 257.645 persones - un 21,37% de participació - que volen decidir sobre el futur polític de Catalunya el sitúen com un debat que interessa molt més del que molts voldrien i suposa un suport més gran que el que reben els partits majoritaris del nostre país a la capital. Feu un cop d'ull, per si en teniu cap dubte, als resultats de les últimes eleccions al Parlament de Catalunya a Barcelona.

2. Barcelona Decideix és una lliçó del potencial d'autoorganització dels ciutadans. De fins on pot arribar la il·lusió, l'empenta i la implicació que genera la voluntat honesta i desinteressada de lluitar per un objectiu comú. La consulta ha comptat amb recursos econòmics limitadíssims - tal com anunciava a l'entrevista dels Matins de TVC Alfred Bosch - que ha estat possible sobretot gràcies a l'esforç i professionalitat dels més de 7.000 voluntaris que s'hi han implicat. Potser caldria preguntar-nos si realment la nostra societat és cada vegada més passiva o el que realment manca són projectes aglutinadors, tant pel que persegueixen com per la manera com ho fan.

3. En aquest sentit, el procés de consultes i en concret Barcelona Decideix, envia un missatge contundent al nostre sistema de partits. Com pot ser que la militància i la confiança en els nostres partits vagi de baixa i una consulta de contingut eminentment polític generi tantes sinèrgies amb uns resultats tant meritoris ? Tal com apuntaven alguns estudis, els ciutadans no és que no estiguin interessats en la política, sinó el que no els interessa és la política generada al sí dels nostres partits. Potser els partits n'hauríem d'aprendre de la manera com s'han fet les coses fins el 10 d'abril per tornar a generar una confiança en part perduda...

10A...que les urnes s'omplin de NOs!

2011-04-07T22:38:00.009+02:00

Tant de bo el pròxim diumenge 10 d'abril les urnes de la consulta de Barcelona Decideix s'omplin de paperetes del NO. De gent que vota NO perquè creu que Catalunya no ha de ser un estat independent. Que vota que NO perquè se senten espanyols. Que voten que NO perquè no creu que sigui viable una Catalunya independent. O que voten que no simplement perquè els hi ve de gust.

No és que sigui la meva opció personal ni que desitgi que sigui la que resulti majoritària. Però el que sí que tinc clar és que en aquesta consulta els qui ens hi sentim més implicats som els que defensem l'opció contrària, el vot del SI. I estic més que convençut que el percentatge de paperetes del NO serà directament proporcional al percentatge de participació de la consulta del 10 d'abril.

Estic convençut que molts dels qui hem col·laborat amb Barcelona Decideix, si haguéssim d'escollir, preferiríem que el percentatge de participació augmentés si això implica que la victòria del SI sigui menys abassegadora. Tots els qui hem participat en la recollida de vot anticipat sabem el que costa aconseguir que voti algú que és contrari a la independència de Catalunya. Que sapiguen que és una consulta sincera, honesta, transparent i amb un esperit radicalment democràtic. Fem un esforç, doncs, aquests dos dies que manquen pel 10 d'abril per convèncer al nostre entorn més escèptic - companys de feina, família, amics - que aquesta consulta, malgrat no ser oficial, és i vol ser oberta a tothom. Perquè volem que tothom volem que exerceixi el DRET A DECIDIR!

Productivitat i negociació col·lectiva

2011-03-20T18:56:00.006+01:00

Fa relativament pocs dies, el president del Govern Espanyol José Luís Rodríguez Zapatero, va mostrar-se favorable a alinear l'evolució dels salaris a la de la productivitat. Des d'un punt de vista d'eficiència econòmica sembla raonable que l'increment del cost laboral de les empreses guardi certa correspondència amb una productivitat que en els últims anys a Catalunya i al conjunt de l'Estat Espanyol - ni en el període de més creixement anterior a la crisi - ha registrat una evolució gaire esperançadora: entre 2001 i el 2007 és, conjuntament amb Itàlia, on va créixer menys l'aportació per hora treballada al PIB. Ara bé, aquesta consideració macroeconòmica cal matisar-la també des d'un punt de vista de justícia distributiva.

Avui, en un interessant article escrit per diversos acadèmics al suplement NEGOCIOS a EL PAIS, s'apunten algunes prevencions que val la pena destacar. Lligar l'evolució dels salaris únicament a la productivitat té diverses implicacions força rellevants. En primer lloc no garanteix el manteniment del poder adquisitiu dels treballadors. Si s'hagués aplicat aquest principi en els últims anys, tal i com els salaris haguessin crescut clarament per sota de l'evolució dels preus (IPC). Això implica, en segon lloc, repercutir sobre els treballadors assalariats els efectes d'una mala gestió empresarial o d'un sistema productiu que no ha estat capaç de millorar la seva eficiència en les últimes dècades. Una implicació que podríem considerar que és, com a mínim, atrevida.

Potser si que el nou sistema de negociació col·lectiva hauria de trobar una major correspondència entre l'evolució del cost i la productivitat del treball, però també cal obrir aquest debat a altres punts de vista que el de l'eficiència macroeconòmica. Canvis com aquest implicarien introduir elements de corresponsabilitat entre el treballador i els resultats de la seva empresa i del conjunt de l'economia. Un fet que pot ser positiu si va acompanyat d'altres mètodes d'organització empresarial que impliquin cada vegada més a tots els treballadors en la presa de decisions i que evitin simplement estar a expenses de les conseqüències d'una mala o bona gestió.

Cap als 100 dies de Govern

2011-03-13T12:25:00.006+01:00

Ens acostem cap als 100 dies del Govern de Convergència i d'Unió a la Generalitat de Catalunya. Sembla que aquesta mesura dels 100 dies és suficient per, si més no, veure quines són les tendències d'aquesta legislatura. Un Govern que ha d'afrontar severes restriccions pressupostàries davant d'un escenari de crisi econòmica que no sembla canviar a curt termini.

Seria demagògic i falaç atribuir la necessitat de restriccions pressupostàries a la voluntat d'aquest Govern. Com també ho seria artibuir-la a la irresponsabilitat o a la manca de mesures de contenció del Govern anterior. Ara bé, dit això, també és cert que ni hi ha una única manera d'aplicar reduccions pressupostàries, ni totes les mesures que està prenent el nou Govern tenen a veure amb aquesta necessitat de restriccions. Probablement on més es visualtiza que no hi ha una única manera d'aplicar la retallada és al camp de les polítiques socials. I com a mostra dos posicionaments que em semblen prou il·lustratius.

El primer d'ells el del Conseller Boi Ruiz, en el que ha defensat públicament el rol de les assegurances privades per tal de garantir la sostenibilitat del sistema sanitari català. No sabem com es traduirà aquesta defensa - si a través d'impular la reintroducció de la deducció a l'IRPF per despesa sanitària privada o d'altres mesures - però el que podem assegurar és que no són posicionaments políticament neutrals ni fruits de la conjuntura. En primer lloc, el 24% de catalans que disposen d'una assegurança sanitària privada tenen una mitjana de renda força superior a la del conjunt de la població: cal tenir clar que qualsevol mesura de suport equivaldrà a una transferència a aquest segment de població. En segon lloc, tampoc està demostrat que el suport del Govern a aquestes asseguradores privades alleugereixin la pressió o demanda sobre el sistema públic de salut.

Una altra mesura altament simptomàtica és la creació de la nova Direcció General de Centres Concertats i Centres Privats a l'organigrama del Departament d'Ensenyament. Potser sóc excessivament ingenu però crec que la gestió dels centres educatius concertats hauria de seguir una línia més pròxima a la dels centres públics que amb la dels centres privats. Més que res per un petit detall: que estan finançats amb recursos públics que paguem entre tots i que són - recordem-ho - més escassos que mai.

Malauradament ens trobem en un moment on la conjuntura econòmica i política no deixa espai per a fer una lectura crítica no demagògica d'aquestes i altres mesures que semblen voler fer passar bou per bèstia grossa. Esperem que el temps i el sentit comú de la gent els permeti valorar-ho tot plegat en la seva justa mesura.

El vot del Manolo

2011-03-05T14:06:00.003+01:00

El Manolo és el sobrenom d'un home que des de fa temps regenta des de fa anys un restaurant xinès de l'esquerra de l'eixample. Un restaurant que des de fa anys freqüentem amb un grup d'amics divendres a la nit de de que teníem 18 anys. Ahir, com a fedetari de Barcelona Decideix li vaig demanar el vot anticipat per la consulta del 10 d'abril. El Manolo, com molts catalans d'origen xinès, és una persona poc propensa a debats polítics però participa diàriament a aixecar el PIB d'aquest país. No desvetllaré el sentit del seu vot, però el més important de tot és que va vèncer les seves pors i reticències i va votar com un més dels meus amics.

Al meu entendre, el gran valor de les consultes populars és aconseguir que voti molta gent com el Manolo. Persones que no són del nostre àmbit relacional habitual, que potser mai s'han arribat a plantejar que Catalunya pugui ser un estat independent, o que potser sí que ho han fet però són manifestament contraris.

Sovint quan demanes el vot anticipat et trobes amb la famosa pregunta: 'Perquè servirà tot plegat?'. Doncs servirà perquè molta gent com el Manolo fins el 10 d'abril, dia de la consulta a Barcelona, se li plantegi aquesta pregunta i en parli a casa seva, a la feina, normalitzi un debat que cada vegada està més extès. No heu pensat mai que si tenim en compte la gent que declina per raons diverses emetre el seu vot, estem obrint el debat a una part de la població encara més gran del que seran les xifres de participació final ?

Doncs ja ho sabeu voluntaris i voluntàries i els qui encara no us hi heu animat, fins el 10 d'abril ens esperen molts Manolos als qui hem de preguntar si volen participar a posicionar-se sobre quin futur volen pel seu país. I com diu aquell a qui li costa decidir-se, 'amb bona cara i bon to!'

Les 4 columnes:la força dels símbols

2011-02-27T20:20:00.004+01:00

Avui he assistit a l'acte oficial de restitució de les quatre columnes de Puig i Cadafalch que foren enderrocades pel dictador Primo de Rivera el 1928. Una restitució que ha estat possible gràcies a la incansable feina de la Xarxa cívica d'entitats cíviques i culturals dels PPCC durant nou anys, així com el suport de partits polítics com Esquerra. Ha estat un acte emotiu i carregat de simbolisme: la restitució de les quatre columnes no només repara un greuge històric sinó que també recupera un símbol de la catalanitat de vocació més universal i amb projecció de futur.

A l'acte d'avui m'han vingut algunes coses al cap. En primer lloc que, més enllà de l'alegria i satisfacció col·lectiva, és realment és que les victòries tenen molts pares i les derrotes són orfes. Per altra banda, també m'ha fet pensar en la importància social dels símbols. Una importància que no sé fins a quin punt ha estat sempre prou ben ponderada. Un dels vicis de la pseudomodernitat - especialment present entre els qui ens considerem progressistes o d'esquerres - és menystenir la importància dels fets simbòlics. He de dir que cada vegada em molesta més sentir expressions del tipus 'el que importa és el fons, no la forma'.

La diferenciació entre 'fons i forma' ja parteix de referents filosòfics com Plató o Aristòtil. A grans trets - que em perdonin els filòsofs - Plató emfatitzava la importància dels fons respecte les formes (el mite de la caverna n'és una bona mostra). Aristòtil ens deia que la forma no es podia separar del fons i viceversa. Què voleu que us digui, però jo sóc més aristotèlic! D'acord que no ens podem quedar en símbols ni formes buides, però si no som capaços d'expressar la millor de les intencions o dels sentiments col·lectius a través de formes i símbols adequats practicament és com si no existissin! Potser bona part de l'esquerra té tradicions més platòniques, però faríem bé de no descuidar la importància dels símbols i, sobretot, de no avergonyir-nos tant sovint d'expressar públicament el que som i el que volem ser!

Dubtes davant d'un individualisme creixent

2011-02-24T11:27:00.005+01:00

Ahir vaig tenir la sort d'assistir a la presentació del llibre 'Valors tous en temps durs', una explotació de l'Enquesta Europea de Valors de 2009 de la societat catalana que ens permet veure quines són les principals tendències en els últims vint anys pel que fa als nostres valors col·lectius. Se'n van apuntar diverses - així com també es van destacar diferències significatives per segments de població - però potser la més destacada i transversal és una tendència creixent a l'individualisme.

L'individualisme, com a concepte, no té unes connotacions especialment positives, però no només explica bona part dels canvis socials recents sinó que tampoc el podem circumscriure únicament a comportaments egocèntrics. Es percep un major liberalisme moral. És a dir, cada vegada hi ha una major tolerància a la diversitat en opcions de vida, més reticiència a acceptar l'autoritat o qualsevol deure moral imposat o induït així com una major preferència a la realització personal - especialment des d'un punt de vista emocional -.

El dubte raonable que va plantejar Àngel Castiñeira és si realment serem capaços de compatibilitzar aquest deure moral amb un sentiment de pertinença col·lectiu - que per altra banda, cada vegada es vincula més a Catalunya i al seu dret a decidir -. Augmenta l'associacionisme, però un associacionisme de perfil cada vegada més passiu i utilitarista - participem de més entitats però estem menys disposats a fer voluntariat -. Ens interessa cada cop més la política però cada vegada valorem menys els nostres representants i les nostres institucions. Serem capaços d'entendre que per tal de realitzar-nos personalment i amb total llibertat haurem de dedicar una part de la nostra vida a ajudar a construir un entorn, un país i un món millor ? M'agradaria pensar que sí!

Tipus d'interès, entre la conveniència i la ideologia

2011-02-06T13:39:00.006+01:00

Qui havia dit que en política econòmica dominava el pensament únic ? Per sort o per desgràcia, l'economia encara és opinable o, si més no, admet posicionaments contraris plenament fonamentats. L'alt grau d'incertesa que comporten certes decisions i la complexa relació de les variables que hi estan relacionades ho fan possible. Les últimes previsions de la inflació pel 2011 - veure les del Banc Central Europeu o les de FUNCAS - han despertat el debat sobre la necessitat d'augmentar els tipus d'interès en un moment on tothom estaria d'acord en que seria precipitat parlar de recuperació econòmica.

Fa pocs dies, el president del Banc Central Europeu, Jean Claude Trichet, es va mostrar disposat a augmentar el tipus d'interès si 'fos necessari' tot i que de moment els manté a l'1%. Si bé és cert que mantenir controlada la inflació al 2% sembla una condició necessària per a mantenir la competitivitat de la UE val la pena tenir altres aspectes en consideració. En primer lloc, els senyals de recuperació econòmica a Europa encara són massa febles per a fer ràpides pujades del tipus d'interès sense previsions d'inflació que es puguin interpretar encara com a alarmants. Aquesta és l'opinió de diversos experts financers consultats pel diari EXPANSIÓN.

Una contrargumentació més política és la que planteja el Premi Nobel d'Economia Paul Krugman. Segons Krugman, les pressions inflacionistes provenen de l'augment de demanda de matèries primes de les economies emergents, que estan creixent a una velocitat més alta que la dels EEUU o Europa. Pujar els tipus d'interès significaria no donar prou temps a que les economies occidentals recuperin els nivells d'ocupació d'abans de la crisi. Un dilema entre atur i inflació que està subjacent al debat sobre quina és la millor política monetària. Potser la macroeconomia també és més POLÍTICA del que pensàvem.

Rutes imprevistes a Basilea III

2011-01-31T10:24:00.004+01:00

El passat setembre del 2010 els principals reguladors bancaris es reuniren a Suïssa i arribaren a l'acord per a que les entitats de crèdit mundials augmentin les seves reserves de capital. És el que coneixem com a Basilea III. En termes generals és una mesura positiva, ja que pretén evitar que es repeteixin les crisis financeres recents obligant a les entitats de crèdit a augmentar les seves reserves. L'acord no només augmenta el percentatge de reserva que han de tenir les enitats del 2% - mínim fins ara - al 7% dels seus actius - a aplicar paulatinament fins el desembre del 2018 -, sinó que també en canvia la seva definició. El nou indicador de seguretat bancària, Tier 1, és una mica més exigent i té en compte els beneficis retinguts pel banc així com el grau de risc de cadascun dels actius. Quins efectes pot començar a tenir Basilea III?

1. Des d'un punt de vista macroeconòmic, certament estarem més protegits davant d'assumpcions de risc excessives per part de les entitats de crèdit, però també és probable que limiti no només els comportaments especuladors sinó també la disponibilitat de crèdit dels bancs i la capacitat per distribuir beneficis. És possible, doncs, que també suposi una limitació al consum i a noves activitats econòmiques a mig termini.

2. Des del punt de vista del tipus d'entitats bancàries, els més proclius a un Basilea III més exigent foren les grans corporacions de crèdit multinacionals. Són les que tenen menys problemes en dotar les seves reserves i, per tant, com més exigents siguin les regulacions internacionals més avantatge tenen sobre entitats de crèdit amb menys múscul financer. Basilea III pot acabar reduint a la llarga la lliure competència en els mercats de crèdit internacional.

3. En aquest escenari, les caixes d'estalvi catalanes ja iniciaren un procés de fusions que, sense cap mena de dubte, les sitúa en una millor posició que la inicial per a fer front a aquests nous requeriments. El procés de conversió en banc de les caixes respon fonamentalment a la voluntat de facilitar l'adquisició d'aquestes noves reserves a través de la cotització borsària, més viable a través de la bancarització.

Però personalment a mi em queden algunes preguntes que m'inquieten: la 'bancarització' era la única alternativa possible? I, sobretot, fins a quin punt no s'estan buscant solucions a futures crisis excessivament condicionats per les exigències d'un sistema financer internacional que s'ha mostrat, per ser suaus, insuficient per a preveure les últimes crisis i reactivar l'oferta de crèdit ?

Vents pròxims de canvi

2011-01-30T21:10:00.005+01:00

El 30 minuts d'avui, 'la revolta anònima', tracta sobre un fenomen d'especial transcendència: els canvis polítics que s'estan produint amb especial intensistat fa pocs mesos als països del sud del mediterrani. I en aquest cas el nom sí que fa la cosa: la ribera sud del mediterrani fa temps que l'hauríem de considerar com quelcom més que el nord d'Àfrica.

El model de creixement europeu de la segona meitat del s.XX va accentuar la divergència d'un espai econòmic natural al llarg de la història: la Mediterrània. Cal ser conscient que ens trobem davant de dos canvis estructurals que ens han de fer aprimar aquesta distància. En primer lloc, els actuals fenòmens migratoris fa encara més insostenible qualsevol model de creixement que no es plantegi en clau global. En segon lloc, el creixement previst pels pròxims anys sembla tendir cap a una convergència econòmica entre la ribera sud i nord. Les previsions de creixement pel 2011 ja apunten a un creixement a tres velocitats on la UE i EEUU no en surten precisament ben parats.

Iniciatives com la de la Unió per a la Mediterrània - on, per cert, Barcelona n'ostenta una capitalitat que hauria d'exercir sense complexes - són esperancedores per a començar a tractar aquests fenòmens pràcticament com a fenòmens més propis de la política interior europea i no de política exterior. La Unió Europea pot jugar un paper clau per a que aquests moviments polítics i socials consolidin un espai de democràcia i no derivin cap a altres escenaris menys desitjables - pels ciutadans d'aquests països i també per nosaltres! -. És trist, però, que les primeres declaracions diplomàtiques de més pes avui encara vinguin d'EEUU i no de les institucions europees.

Essències de LOAPA

2011-01-16T17:58:00.006+01:00

L'independentisme i el sobiranisme català té la gran sort que Catalunya sigui una Comunitat Autònoma de l'Estat Espanyol en comptes d'una província francesa o un länd alemany. Tot apuntava que l'actual crisi econòmica era un efectiu firewall de les 'veleïtats neo-independentistes'. L'ara no toca semblava imposar-se amb contundència. Malgrat les múltiples argumentacions racionals per demostrar el contrari, parlar d'independència o de trencar el 'consens constitucional' eren frivolitats en un escenari amb una taxa d'atur com l'actual. Primer ens ensortim de la crisi econòmica, després ja parlarem de política...podia pensar gran part de la ciutadania.

Les declaracions de l'ex-president José Maria Aznar qüestionant la sostenibilitat de l'actual model autonòmic i el possible seguidisme per part del PSOE ha obert una possible onada de recentralització que feia temps que s'estava gestant a l'opinió pública espanyola. Una onada que ha vinculat altra vegada model d'estat i crisi econòmica quan molts ja estaven més que còmodes mantenint aquesta dicotomia. Tal i com ens explica avui Toni Solé, a mesura que creixi aquesta onada serà cada vegada més difícil no polaritzar el debat nacional. Sorprenentment doncs, el 'consens constitucional' tant utilitzat per avortar la reforma estatutària es pot trencar ara des d'Espanya amb el pretext de la crisi econòmica. Unes essències tronades de LOAPA que, tot i la disfressa neo-liberal, continuen incitant un independentisme català que, malauradament, continúa essent bàsicament reactiu.

L'argument d'Aznar és demagògia de la bona. Com tota bona demagògia utilitza un argument fàcilment entenedor i acceptable per la majoria (d'espanyols) amb una base de veritat. És veritat que el model autonòmic presenta ineficiències i duplicitat de despesa entre nivells administratius. Però en bona part és així perquè l'Administació Central mai s'ha desprès de competències i partides pressupostàries que hauria d'haver transferit. Tal i com assenyalava un estudi d'Esther Martínez de la Fundació Irla, més d'un terç de la despesa que gestiona l'Administració Central correspon a l'execució de competències impròpies que haurien d'haver estat traspassades. Algú ho havia de dir o 'calcular'!

Tot té un preu?

2010-12-30T11:35:00.004+01:00

Probablement la pregunta d'aquest post tothom la respondria amb una rotunda negativa excepte els economistes i alguna altra raça de desaprensius, que com a mínim ens plantejaríem un dubte raonable. Aquesta pregunta se'm planteja llegint un ineressant i provocador post del bloc dels economistes de FEDEA 'Nada es gratis', que analitza la pèrdua de benestar que es genera durant les festes de Nadal amb les compres i els regals de dubtosa utilitat que tots hem acabat fent alguna vegada.

Crec que val la pena destacar-ne un dels paràgrafs, ja que és especialment revelador de la manera de pensar que sovint apliquem els economistes: '(...) estos (regalos no monetarios) suelen tener una componente 'sentimental' o 'simbólica' cuya origen es difícil de identificar y cuyo valor es difícil de cuantificar (...). Pero sí nos permite cuantificar el coste económico de estos 'sentimientos' y estos 'símbolos' (...) tengan el valor que tengan, tengan el origen que tengan'.

El llibre de Tony Judt 'El món no se'n surt' està farcit de molt bones cites d'economistes i politòlegs de referència. Una d'elles és de John Maynard Keynes, i ens diu que les empreses i les organitzacions funcionen quan les decisions més estratègiques no són preses pel seu contable. La podem interpretar de moltes maneres, però el que em sembla que vol dir Keynes és que hem de ser capaços d'ampliar la lògica restrictiva del compte de pèrdues i guanys a l'hora de prendre decisions - això no vol dir que la ignorem, com molts pensen o voldrien -. Primer, perquè hi ha costos i beneficis que, malgrat no ser fàcilment quantificables, també s'han de sospesar; i, en segon lloc, perquè els costos i beneficis no monetaris també són probablement els que acabaran condicionant els comptes de pèrdues i guanys del futur.

Tots fem inconscientment una anàlisi cost-benefici a l'hora de prendre decisions - tot i que de vegades no ho sembli ! - on atorguem un valor a totes les coses i considerem els costos d'oportunitat de totes les alternatives. El que considero extremament fal·laç és utilitzar el pretext que 'algunes coses no són quantificables' per treure-les de l'equació i no poder sotmetre-les a valoració o avaluació de cap tipus. És molt significatiu que s'acostumi a fer aquest tipus de judicis essencialistes quan es valoren polítiques finançades amb diner públic. Potser NO TOT té un preu, però sí que TOT té un valor i un cost d'oportunitat. I, ara més que mai, els recursos públics (com els privats), són finits i costosos.

Convindria portar el debat polític de tant en tant sobre el valor de les coses i del conjunt de polítiques públiques per fer madurar una mica més la nostra democràcia. El dia que l'opinió púbica consideri poc rigorós anunciar un increment de partida pressupostària com un èxit sense haver de donar més explicacions, o que els líders polítics deixin de prometre-ho 'tot per a tothom', voldrà dir que serem una mica més crítics i, per tant, més lliures.

Estat d'alarma

2010-12-07T09:12:00.007+01:00

He de reconèixer que em vaig sentir íntimament satisfet quan el Govern Espanyol va decretar l'estat d'alarma per tal de normalitzar la situació del transport aeri. Fou una primera reacció que suposo que té molt a veure en sentir-se més identificat en els centenars de milers de famílies que van veure condicionades les seves vacances de pont que amb el col·lectiu de controladors aeris que, com a mínim, podem considerar que tenen unes condicions laborals força millors que la majoria dels catalans.

Ara bé, fou una primera reacció primitiva - que segur que he compartit amb molta gent - i a la vegada sorprenent: realment podem estar satisfets d'una mesura unilateral presa pel Govern Espanyol que amenaça els principis bàsics de l'Estat de Dret? Si analitzem bé el decret aprovat el passat 4 de desembre veiem que s'acull a la Llei Orgànica 4/1981 de 'los estados de alarma, excepción y sitio'. Una llei aprovada poc més de 3 mesos més tard de l'intent de cop d'Estat del 23F. No sóc jurista, però fa por analitzar els supòstis que contempla aquesta llei. Fa por pel marge interpretatiu que deixa al Govern que vulgui decretar alguna d'aquestes situacions excepcionals que obren la porta a no respectar els drets i les llibertats més bàsiques. I per això crec que la seva utilització crea un precedent, com a mínim, preocupant.

En qualsevol cas és cert que per impulsar un decret d'aquest tipus cal que es compleixin dos preceptes: l'excepcionalitat i un suport social majoritari. Tots dos preceptes força subjectes a la interpretació, però sí que en menor o major mesura s'han d'acomplir. Posem un exemple en que es compleixin els dos preceptes per veure el perill de l'aplicació discrecional d'aquestes mesures.

Un cas hipotètic (però no impossible algun dia). El Parlament de Catalunya fa una declaració unilateral d'independència. Es compleixen els principis de l'article 32 d'aquesta Llei al veure's amenaçada la integritat territorial de l'Estat (supòsit d'excepcionalitat) i, per tant, es pot aplicar 'l'estat de setge'. Automàticament es poden abolir els drets i llibertats contemplats a l'article 55 de la Constitució Espanyola, com és la llibertat i seguretat individuals, la inviolabilitat del domicili i les comunicacions sense ordre judicial, la lliure circulació, etc. El suport social majoritari davant d'una declaració unilateral quedaria prou ben cobert sabent que gairebé 2/3 dels espanyols reformaria la Constitució per limitar les competències de les CCAA.

Compte doncs amb l'aplicació d'aquests decrets que el que pot semblar resolutiu pot acabar essent demoledor. Mentrestant però, de forma volguda o no, Rubalcaba consolida la seva imatge de líder solvent i fins i tot Wikileaks és un vent que bufa a favor. O potser no...?

Conversa amb un independentista desafecte

2010-11-25T19:10:00.008+01:00

Avui he estat parlant amb un independentista desafecte. Tots en coneixem un, o fins i tot ens hi hem pogut sentir identificats alguna vegada. L'independentista desafecte amb qui he parlat avui tenia més clar que mai que les catalanes i els catalans hem de decidir d'una vegada de forma desacomplexada quin volem que sigui el futur del nostre país. Però a la vegada l'he notat un pèl abatut i indecís sobre com concretar aquesta idea que té tant clara a les eleccions del proper diumenge 28 de novembre.

Us reprodueixo alguns fragments de la meva conversa amb l'independentista desafecte (ID):

Jo: Quina és la força independentista amb més possibilitats de condicionar el Parlament i les decisions que s'hi prenguin ?
ID: Esquerra, és clar...però no m'agrada alguna de les coses que heu fet últimament.

Jo: Fes memòria...quina és la força política que va liderar i propiciar la reforma estatutària ?
ID: Esquerra, però ja veus com ha acabat tot plegat...

Jo: I això no ha situat l'independentisme i el dret a decidir com un dels primers punts de l'agenda política catalana ?
ID: Suposo que si...

ID: Però és que jo crec que s'hauria d'anar més 'a sac'!
Jo: Amb qui? quin partit amb representació parlamentària s'ha compromès públicament a impulsar un referèndum per la independència ?
ID: Esquerra...

ID: I mentrestant no el convoquem i no el guanyem què...? Tot s'acaba amb un discurs de referèndum ?

Jo: Doncs a impulsar polítiques d'esquerra per la gent d'aquest país, que n'hi ha molts que les passen molt 'putes'. Fes un cop d'ull al nostre programa (http://www.gentvalenta.cat/) i diguem si hi ha alguna proposta independentista més sòlida per aquest país. Que no hi ha ningú que regali res...tens l'opció de votar els que et diuen el que vols sentir o pujar al tren dels qui fa 80 anys que treballen per la llibertat d'aquest país.

ID: O de quedar-me a casa, no et fot!
Jo: Això! I deixar que sigui el PP l'àrbritre de tot plegat...

Quan hem acabat la conversa hem acordat que no hi havia vots ni decisions 'perfectes'. No estava del tot convençut, s'ho volia acabar de rumiar...però tenia algunes coses força més clares.

A qui hagués votat Joan Solà?

2010-10-31T11:09:00.011+01:00

A qui hagués votat Joan Solà el proper 28 de novembre? La veritat és que no ho tinc clar. En primer lloc perquè, tot i conèixer la seva trajectòria i els valors que ha defensat fermament durant tants anys, no el coneixia prou per ni tant sols atrevir-me a especular. I, d'altra banda, perquè el que sí que intueixo és que potser haguessin estat els comicis electorals on hagués tingut més dubtes - o, si més no, hagués hagut de fer un anàlisi molt més acurat de les alternatives -.

Aquesta pregunta no vull que sigui interpretada com una vanalització del què suposa el traspàs de Joan Solà: la pèrdua d'un dels referents més importants en l'estudi i la reivindicació de la normalització de la nostra llengua. Però és una pregunta pertinent precisament pel fet que era dels pocs referents de país indiscutibles en els que ningú dubta de recollir-ne el seu llegat. Un llegat que és també una alerta oportuna que ens recorda que la lluita continúa, ens obliguen a continuar-la - tal i com recordava de forma genial Quim Monzó feia uns dies - . No deixa de ser sorprenent que en ple deliri independentista veiem amenaçats un dels drets que considerem fonamentals. Però, és realment una contradicció o una altra senyal d'una nova etapa ?

Sincerament crec més en la segona de les inerpretacions. L'inici del procés estatutari i d'un nou Govern a Catalunya a finals del 2003 va trencar el pacte tàcit, un pacte de cristall. I potser encara no som conscients de la trencadissa que va ocasionar tot plegat. El pujolisme era una un equilibri dinàmic molt ben calculat: el marc autonomista va generar bons dividends pels qui volien 'fer país'. Però ja se sap que, com en la majoria de projectes, els rendiments són decreixents. A Espanya encara no ens han perdonat el trencament de la treva perpètua que suposava l''anar fent' per fer el pas al reformisme estructural que va suposar el procés de reforma estatutària. Procés en el que algú podria titllar d'utòpiques les seves pretensions, però en cap cas d'oportunistes.

Els últims atacs contra el nostre marc de política lingüística - per si a algú li quedava algun dubte després de la sentència del Tribunal Constitucional - prova que fa temps que hem trencat aquest pacte tàcit amb Espanya. Per alguns refer-lo seria una bona mostra del 'seny català'. Per mi, perserverar en la lluita desacomplexada i pacífica pels nostres drets, tot i que és més cansat, sempre és més satisfactori. Especialment si aconseguim amanir-ho amb algunes victòries col·lectives, que ja ens toca. Però potser per això ens haurem d'exigir quelcom que ens falta i que tothom ens demana: una mica més de sentit d'Estat, per favor.

Antisistema: rebels sense causa?

2010-10-10T15:26:00.009+02:00

La passada vaga general del 29 de setembre va reactivar l'aparició dels disturbis dels coneguts com 'antisistema' i de tota l'opinió publicada que es van generar. Sóc dels qui opina que la violència no té cap mena de justificació possible, però això no vol dir que se'n puguin analitzar quines són les seves possibles causes. I cada vegada em sembla més pobre intentar d'explicar aquest fenomen - que es repeteix força assiduament a Barcelona en diferents circumstàncies - simplement com un acte de gamberrisme col·lectiu o de manca d'educació i civisme.

És més, crec que és un acte de cinisme dedicar-se a desacreditar la minoria violenta com a pretext per negar-se a veure que alguna cosa menys anecdòtica hi ha al darrera de tanta ràbia mal canalitzada. Lluís Anton Baulenas feia un article molt interessant en aquest sentit, que era un contrapunt interessant a tot el que s'ha publicat recentment. Alguns universitaris s'han sumat, a través d'un manifest, a denunciar aquesta campanya de desprestigi que, al meu entendre, és massa fàcil. I val a dir que només una minoria dels que es consideren antisistema tenen comportaments violents.

De ben segur que una entrada en un post és clarament insuficient per analitzar aquest fenomen. Però del que estic força convençut és que en aquest malestar hi ha una clara component generacional. L'actual crisi econòmica està atacant de forma salvatge a les generacions més joves. Una taxa d'atur juvenil per sobre del 40% dóna la raó als que profetitzen que 'aquesta és la primera generació de joves que viurà pijtor que els seus pares'. I amb un nivell d'exigència molt superior: els reportatges de (PRE)PARADOS n'ofereix bons exemples de tot l'Estat. Una societat que no és capaç de ser prometedora per molts dels seus joves té un problema seriós. I no es resol amb violència. Com a republicà, m'agradaria pensar que tenim una democràcia prou sana i madura per a que aquest malestar es pugui expressar políticament, tal com ens convida a fer Tony Judt en el seu últim llibre.

29-S, la vaga apàtrida

2010-09-26T10:43:00.006+02:00

Llegeixo a una entrevista a EL PAIS als dos màxims líders sindicals espanyols 'Es la huelga más necesaria de la democracia' i penso en les particularitats que té la pròxima vaga general convocada pel pròxim dimecres 29 de setembre. Amb la reforma laboral i pròxima reforma del sistema de pensions hi ha motius més que suficients per convocar una vaga general. Ara bé, tot i que està força clar contra 'què' es protesta, no crec que ho estigui tant el contra 'qui', com es capitalitza aquest malestar i, menys encara, quines són les alternatives que se'ns plantegen. Però, anem per parts, com deia aquell.

1. L'actual crisi econòmica està accentuant la pressió sobre els treballadors i l'actual Estat del Benestar. En les últimes dècades la globalització ha avançat de forma molt més ràpida sobre els factors del capital - especulació financera però també inversió directa a l'estranger -. La pèrdua gradual de pes de la imposició directa respecte la indirecta i el manteniment - malgrat les reformes fiscals - de la dualitat impositiva entre el benefici de les societats i les rendes del treball n'és un dels símptomes. I les retallades anunciades i previsibles sobre l'actual Estat del Benestar combinades amb els diversos 'rescats públics' del sector financer evidencien dramàticament l'aclaparadora superioritat en poder de negociació que té actualment el factor capital respecte el treball. El sociòleg Alain Touraine ho explica avui molt millor del que ho puc fer jo. Protestem! Ara bé, qui n'és el responsable i quines són les alternatives.

2. Malgrat les reformes controvertides i erràtiques impulsades pel Govern ZP, tenen avui avui els governs estatals les eines suficients per combatre adequadament aquesta crisi ? Cándido Méndez diu que 'el director del FMI narcotitza la consciència del Govern Espanyol'. Segur que és exigible una major sensibilitat social a un Govern socialista per afrontar aquesta crisi, però estic convençut que avui en dia un Govern com l'espanyol o el grec tenen menys marge de maniobra del que ens pensem. Sense abandonar la crítica, crec que l'esquerra ha d'apostar per l'empoderament i l'aprofundiment democràtic de governs supraestatals si realment es vol contrapesar l'anomenat 'poder del capital'. No m'atreviria a dir que les institucions europees fan 'polítiques de dretes', però si que haurien de tenir moltes més eines i representitivitat per fer front a una crisi que és, més que mai, global.

3. Quines són les alternatives? D'una cosa n'estic convençut: l'immobilisme no n'és una. Reforma no vol dir renúncia social, per bé que estigui plenament interioritzat a l'imaginari col·lectiu gràcies, en part, a l'experiència recent. Parapetant-nos en l'actual configuració de l'Estat del Benestar l'estem condemnant a la seva progressiva degradació o al seu col·lapse. Les actuals reformes sense una reflexió profunda i integral i un consens ampli ens aboquen a la primera de les possibilitats. I el que és pitjor: a no abandonar la comoditat dels dogmes més immobilistes (de Govern, patronals i sindicats). Perquè és tant dificil una reforma de la funció pública - corregir l'excessiu interinatge i millorar la gestió dels seus professionals - ?, perquè cap patronal condemna explicitament l'aberració - també en termes d'eficiència econòmica - que suposen les jubilacions anticipades? i perquè cap sindicat ha defensat desacomplexadament la mobilitat laboral com a via de millora de les nostres capacitats com a treballadors?

Podem esperar més o menys, però ha arribat l'hora que les propostes polítiques parlin, com diu a l'AVUI d'avui Salvador Cardús 'sense embuts'. Només així es podrà canviar la realitat i recuperar el crèdit perdut d'aquest ofici tant digne i tant necessari com és el de fer POLÍTICA en majúscules.

Tea Party: existeix l'ADN polític nacional?

2010-09-19T14:06:00.011+02:00

Últimament he presenciat encuriosit l'auge del Tea Party a EEUU. Un moviment que emergí amb força a mitjans del 2009 davant de la percepció que els republicans estaven exercint una oposició massa tèbia o centrista segons molts americans. Per qualsevol europeu aquesta percepció genera, com a mínim, certa perplexitat. La resposta fàcil del progressisme europeu és la d'onejar la bandera de l'antiamericanisme més ranci. Però no crec que valgui la pena aprofundir en l'error que suposa analitzar la política americana amb paràmetres europeus.

El fenomen del Tea Party em genera una altra pregunta de caire més general: els pobles tenen un ADN polític? La política i les societats són massa complexes per poder respondre aquesta pregunta de forma categòrica. Però si que crec que cada poble disposa d'un llistat de valors fonamentals que són transversals a les ideologies polítiques. Valors que són el resultat de la sedimentació de la memòria col·lectiva i que són presents en la nostra manera de viure i la nostra manera de pensar. Uns valors incoscients i, precisament per això, els més arrelats.

Obama ha suposat una revolució al panorama polític mundial, però sobretot a EEUU. Ha introduït conceptes de política social extremadament radicals per l'status quo americà i a la vegada ha violentat algun d'aquests valors fonamentals. No sóc un gran coneixedor de la societat americana, però intueixo que seria un excés simplificació pensar que el Tea Party es nodreix únicament de ranxers de Texas i els amish. Les bases intel·lectuals del moviment (veure LA VANGUARDIA d'avui) es fonamenten en tesis profundament anti-intervencionistes com les de l'economista Hayek o la filòsofa Ayn Rand. El principi de llibertat individual és el valor fonamental que s'ha vist amenaçat a EEUU per les reformes d'Obama. Ens pot semblar exagerat o demagògic; i fins i tot podem sorprendre'ns com un col·lectiu relativament nombrós d'americans poden qüestionar els avenços socials que pot suposar una reforma sanitària com la que està impulsant el Govern Obama. Però per molts americans aquest suposat 'excés de zel' davant l'intervencionisme estatal és part consubstancial de la seva cultura política. De fet, l'origen del nom Tea Party ja suggereix les arrels històriques d'aquesta tendència.

No crec que aquest fenomen sigui únicament identificable a EEUU. Totes les nacions podrien fer un llistat d'aquests 2 o 3 valors fonamentals que són claus a l'hora d'entendre on és el seu anhelat centre polític. Si ho féssim amb Catalunya segur que ens posaríem d'acord en identificar aquesta llista, que crec que ajudaria a entendre bona part del comportament electoral dels últims anys. Els pobles tenen memòria, encara que alguns s'entestin a considerar-ho com un deliri renaixentista. Catalunya també. És cert que la societat és cada vegada més complexa i diversa però aquests valors només canvien amb el pas de la història. Canvis lents i imperceptibles, però que sovint acaben configurant majories.

En el món de Lisbeth

2010-08-22T10:17:00.007+02:00

Llegint la investigació del Pentagon a Julian Assange, fundador del portal Wikileaks, m'he ratificat en la idea que les històries de Lisbeth Salander s'aproximen molt més a la realitat del que ens pensem. L'era de la informació no és una revolució innocent ni que deixi indiferent les estructures de poder. I la investigació a Assange demostra que quan publiques milers d'informes secrets sobre la guerra de l'Afganistan a través del teu portal web pot ser que tinguis problemes.

La tecnologia actual fa que potencialment aflori moltíssima informació, particular i institucional, i que la legislació actual i els firewalls siguin dics de paper enmig dels corrents de l'Amazones. Avui dia ja no és ficció poder entrar als sistemes informàtics de defensa dels estats amb coneixements informàtics una mica avançats, o que puguin arribar a esborrar la teva identitat a través de la xarxa. I això preocupa els estats, que han perdut un monopoli de la informació en detriment d'una selva on tothom opera amb força impunitat. És per això que l'Índia ha vist com una amenaça que l'encriptament de les blackberries que operen al seu territori el controli una empresa canadenca, o que la Xina - amb el seu habitual tarannà expeditiu - s'hagi posat de seguida al dia en aquest nou escenari. De fet, l'acusació i l'arrest de Laura Riera fou fonamentat, entre altres, en la utilització d'informació suposadament protegida.

La conseqüència de tot aquest nou escenari és que la privacitat de tot i tothom és molt més vulnerable que fa uns anys; i no sembla que la Llei Orgànica de Protecció de Dades i legislació similar sigui una garantia suficient per a preservar-la. Només cal veure l'article que fa referència a les excepcions - article 23 - per tot allò que pugui amenaçar la defensa de l'Estat o la seguretat pública. No és un escletxa més que suficient per a controlar la vida de qualsevol ciutadà a través de l'espionatge d'Estat? En qualsevol cas, més val actuar preventivament, com Lisbeth Salander: qualsevol moviment que quedi enregistrat a la xarxa és potencialment públic. I probablement mai tindràs problemes pel fet que molta de la teva informació sigui pública... fins que no molestis a algú amb capacitat suficient per crear-te'ls...

Esquerra, una història per un futur

2010-08-13T11:34:00.007+02:00

'Avui fa 70 anys que Lluís Companys va ser detingut a la Bretanya per la policia militar alemanya'. Així comença l'article 'in memoriam' que contextualitza els actes d'homenatge que s'estan duent a terme i preparant per part de la Comissió de la Dignitat a l'ex-president de la Generalitat. És el final d'una dècada en la qual Esquerra Republicana de Catalunya guanya aclaparadorament tots els comicis que se celebren i aconsegueix la Presidència del Govern de la Generalitat.

Tot i que les circumstàncies són molt diferents, rememorar la història és un exercici útil de contextualització. L'Esquerra dels anys 30 distava molt de ser un partit hegemònic. De fet, els seus orígens com a partit polític la situen com un punt d'encontre de diverses sensibilitats de l'esquerra nacional catalana. Tal com afirma Josep Ma Poblet a la 'Història de l'Esquerra Republicana de Catalunya 1931·1936' 'la gent d'Esquerra Republicana de Catalunya, que ho fossin de debò, havien de pensar menys en els seus interessos i més en els del comú; havien d'ésser justos fins on és possible, poc mesquins, amplament generosos. Molts dels seus militants es van saber agafar el significat veritable, i d'aquí les grans victòries obtingudes'.

Aquest esperit, en moments més o menys dolços, és el que ha guiat la seva militància i el seu electorat. Podríem dir que som genèticament crítics i al·lèrgics a posicions dogmàtiques - tant pel que fa al funcionament del partit com a apriorismes ideològics - i especialment intransigents amb el tacticisme personalista. La història ens demostra com les pràctiques caciquils, messiàniques o propenses a la manipulació han tingut sempre una vida curta a Esquerra. Suposo que aquesta és la naturalesa que el fa un partit de lideratge complex i a la vegada tan atractiu.

Atractiu per a mi i per als molts que el segueixen considerant el millor instrument per a l'alliberament nacional i personal dels qui vivim i treballem a Catalunya. I estic molt content que així ho hagin entès molts militants i simpatitzants que continuen treballant a Esquerra, malgrat el soroll, les desil·lusions i les deslleialtats manifestes. I hi continuen treballant no per a la defensa d'una direcció, ni d'uns càrrecs, ni perquè comparteixin al cent per cent els postulats actuals del partit: hi continuen treballant perquè creuen que és la millor manera de fer política d'esquerra i independentista. Per treballar per la 'seva Esquerra', la que mai deixarà de ser l'Esquerra de tots.

Retrat d'un abstencionista

2010-08-06T15:15:00.005+02:00

Una de les coses bones que tenen les vacances és tenir temps per parar atenció a totes aquelles coses que no et pots mirar durant l'any. Encara que puguis fer-ho amb un 1 per 1000 de les coses que has dit que faries, ja és prou satisfactori. Jo, personalment, he disfrutat fent un cop d'ull a la última ónada d'enquestes del Baròmetre d'Opinió Pública del CEO. Els resultats d'aquesta enquesta, sense necessitat d'analitzar les microdades, ofereixen moltíssima informació que tinc la intuició que està clarament infraconsultada pels partits i analistes diversos.

Els resultats et permeten conèixer molta informació segmentada pel record del vot autonòmic - en funció del que diuen que han votat a les últimes eleccions catalanes del 2006 - i he volgut parar especial atenció en la que ens aporta sobre la gent que diu que 'no va votar'. Un col·lectiu força significatiu esdadísticament si tenim en compte que representa gairebé al voltant d'un quart dels 2000 enquestats. Són més aviat independentistes desencantats? Decepcionats amb el sistema de partits catalans? Una breu repassada, de traç gruixut, relativitza molts dels tòpics que corren avui en dia...

1. En primer lloc, en la seva majoria, els abstencionistes estan força menys preocupats que la mitjana de votants pels conflictes polítics entre Catalunya i Espanya. De fet, entre aquest col·lectiu el percentatge dels qui pensen que un dels principals problemes que tenim és l'excessiu nacionalisme català és més del doble que pel total d'enquestats. En canvi, estan lleugerament més preocupats que la resta pel funcionament de l'economia i l'atur. Mostren una major preferència pel PP - i menor pels altres partits - com a alternativa que podria donar resposta a aquests problemes que el total dels enquestats. En canvi, tampoc hi mostren una especial simpatia o proximitat al PP!

2. Sorprenentment no és un col·lectiu més insatisfet que la resta amb l'actual classe política i el comportament dels partits. De fet, la seva valoració de la situació política actual és millor que la del col·lectiu d'enquestats. No es percep una major preocupació que a la mitjana per la corrupció política o el comportament dels partits.

3. Ara bé, el seu interès per la política si que és força menor que per la resta d'enquestats. Gairebé un quart d'aquest col·lectiu mai o gairebé mai parla de política amb el seu entorn, un percentatge força més alt que el 15% que fan el mateix pel total d'enquestats. La informació política els hi ve més a través de TV - amb un 9% de share superior que la resta a Tele 5 i Antena 3 -, internet i del 'boca-orella' que a la resta; i molt menys informats a través de premsa o ràdio del que ho fa la resta.

4. Sobre la confiança que li mereixen les institucions que ens governen, no mostren una preferència especial cap als governs locals, la Generalitat o l'Estat - a diferència del que es podria pensar -. Els suspenen amb gairebé idèntica contundència - al voltant del 4 sobre 10 de mitjana - que el total d'enquestats.

5. Pel que fa a l'eix esquerra-dreta no mostren un biaix significatiu, en general se saben situar força menys que la resta. Però en canvi si que se senten notablement més espanyols que el col·lectiu de votants. Creuen més majoritàriament que Catalunya ja ha assolit unes cotes d'autogovern suficients i donen molt més pes a les eleccions al Congrés de Diputats respecte la resta d'eleccions.

6. Hi predominen molt més que a la resta els aturats i els estudiants, solters i sense fills, amb una presència també més nombrosa de persones amb nivell de formació secundària però no universitària, però en principi no s'observa cap biaix significatiu pel que fa al nivell de vida.

No són un col·lectiu de decepcionats, o orfes polítics, simplement són neutres o indiferents respecte la política catalana. No està especialment content amb els polítics però és que tampoc n'espera res. Gairebé una quarta part diuen que amb tota seguretat no tornarà a votar a les catalanes - un percentatge 10 vegades més gran que la resta -. Algú podria quedar-se tranquil amb aquests resultats. A mi certament em preocupa aquesta alienació perquè vol dir que hi ha un col·lectiu força nombrós de gent que no és que estigui enfadat, sinó que és impermeable a la política catalana. I la indiferència, crec, és el pitjor dels mals...

Recuperem la credibilitat?

2010-07-25T12:52:00.008+02:00

Aquests últims dies he escoltat diverses lectures sobre la manifestació del 10 de juliol. És interessant veure l'article de Toni Solé a LA VANGUARDIA d'avui, o l'article de Manel Castells al mateix diari, o el post del company Àlex López Borrull fent una reflexió serena del moment actual. Aquestes lectures, més o menys detalladament, analitzen la dificultat del sistema de partits actuals per a recollir la creixent sensibilitat independentista i generar confiança a bona part de la població catalana que 'vol alguna cosa més'.

Seria un error majúscul creure'ns que el 'voler alguna cosa més' és fer una proposta programàtica monotemàtica de referèndum per a l'autodeterminació o proclamació unilateral d'independència. 'Alguna cosa més' també és una altra manera de fer política que les propostes pretesament unitàries que s'han fet els últims dies, al meu entendre, no recullen ni de bon tros.

Crec que no és possible fer cap proposta unitària ni il·lusionadora si no es comença a fer política d'una altra manera. I, en línies generals, la confiança de la gent amb els partits està notablement tocada. Costa molt poc de perdre i molt de recuperar. I voler generar il·lusió sense una base de confiança és poc més que fer foc un d'encenalls: flama viva que triga molt poc a apagar-se.

Amb tota la modèstia del món, he mirat de recollir alguns punts que penso que convindria seguir si volem situar la política catalana als nivells de credibilitat que li correspon. Sabent que no és fàcil, com així ho saben totes les persones conscients què poc a menys sabem què es cou pels back-stage de les rode de premsa. Però no val la pena?

1. No tractar a l'electorat com a un grup d'imbècils. Sovint des dels comités de campanya i des de les cuines de les iniciatives polítiques 'civils' sembla que es pensi que la gent no té memòria, no sap d'on ve cadascú ni quins són els seus condicionants. Cada declaració que es fa en aquest sentit és un insult als teus votants, que va innundant el pou de la desafecció gota a gota.

2. Menys enquesta i més proposta política. Tots volem sentir propostes polítiques i no tenir la sensació que ens 'tunegen' propostes perquè ara 'la majoria vol això'. Siguem valents i arrisquem-nos una mica a dir el que es vol sense que necessàriament sigui popular.

3. Horitzons més llargs. Un bon company va dir l'altre dia que als partits els traeix el càlcul electoral. I hi estic completament d'acord. El càlcul electoral ens porta al curttermini tacticista i ens fa oblidar de parlar més enllà de 4 mesos...d'això en som conscients tots, fins i tot els qui no militen ni simpatitzen amb cap partit. Tampoc són imbècils en aquest sentit...

4. Buscar complicitats i no vots. I és que amb les pròximes eleccions no s'acaba res, sinó que s'obre una nova etapa a la política catalana. Tothom vol sortir-hi ben situat, però encara ho estarà més qui sigui capaç de generar confiances cap a un nou projecte que avanci amb credibilitat cap a la independència. I potser això no es traduirà en un èxit electoral la propera tardor...

5. Full de ruta vs la lluna en un cove. Ningú pot portar la lluna en un cove. No som prou grandets ja per a no creure'ns propostes mesiàniques? Creure's el contrari és com aquell qui té ganes d'enamorar-se i ho acaba fent amb la persona equivocada. Perquè no fem un projecte que, sobretot, sigui creïble encara que potser no ens digui sempre el que volem o tenim ganes d'escoltar?

Descobrint Kiko Amat

2010-07-18T00:53:00.005+02:00

Fa pocs dies uns bons amics em van recomanar la lectura dels llibres de Kiko Amat - foto -. Tot i que no n'havia sentit a parlar abans i que, el primer dels seus llibres - que és el primer que em vaig llegir, 'El dia que me vaya no se lo diré a nadie' - em va enganxar encara que la crítica digui que és el més fluix de tots tres que ha escrit fins ara.

Amat, nascut a Sant Boi el 1971, ens ofereix una redacció molt directa - fins i tot crua -, àgil i original, utilitzant un sarcasme que ratlla en alguns punts el surrealisme. Però sobretot també és un retrat sobre una nova generació. Una jove generació d'orígens obrers, de la Barcelona metropolitana, cultivada i amb inquietuds, però que sovint es troba un pèl desorientada en part per la pròpia edat i en part per la manca d'expectatives clares.

S'ha de dir que per mi les seves novel·les per mi ja parteixen de la gràcia original d'estar ambientades en la Barcelona underground i de tenir un toc costumista i introspectiu amb els seus protagonistes, fet que pel meu gust les fa més atractives. En la línia de Manuel Vázquez Montalban, Eduardo Mendoza o Andreu Martín. És curiós que un gènere - si el podem anomenar així - tant lligat al nostre entorn sigui majoritàriament escrit en llengua castellana. Suposo que és un reflex de la realitat sòciolingüística metropolitana.

Un dels fragments de 'Cosas que hacen Bum' que m'agrada per si algú en vol tenir un primer tast: 'Al final, lo que pasa es que vas por la vida como si arastraras una red de pesca, y la red cada vez pesa más porque está llena de recuerdos, y no hay manera de parar en algún lado y soltar algunos de ellos. Estás condenado a arrastrar para siempre todo lo que atrapa la red de tus movimientos'.

El independentismo en la 'Catalunya real' (versión castellana)

2010-07-11T20:12:00.005+02:00

Este fin de semana coinciden en Cataluña dos eventos que muestran la complejidad de nuestro país en cuestiones identitarias. Ayer se manifestaron más de un millón de personas reivindicando la autodeterminación del pueblo catalán - Som una nació, nosaltres decidim = Somos una nación, nosotros decidimos - la mayoría de los cuales favorables a iniciar un proceso desacomplejado de independencia.

Hoy, muchas catalanas y catalanes estarán vibrando con 'La Roja', deseando que gane el Mundial de SurÁfrica. Ramon de España nos decía hace pocos días que con la selección de futbol son muchos los que 'han sacado del armario' su españolidad en Cataluña, lo que el llama 'la Cataluña real'. Se podría argumentar que es porqué hay muchos jugadores del Barça o que esta selección es más 'simpática', pero lo cierto es que hay muchos catalanes que se sienten españoles sin complejo alguno. Sólo hace falta echar un vistazo a las encuestas del Centro de Estudios de Opinión de la Generalitat.

¿Como deberíamos interpretar esa dualidad? ¿Una creciente polarización de la sociedad catalana o un comportamiento esquizofrénico? Lo cierto es que en gran parte de la población catalana convive una doble vinculación nacional e identitaria. Como ejemplo, y sin una gran profundidad analítica pero muy ilustrativo, la columna de Martina Klein de ayer en LA VANGUARDIA.

En cualquier caso, y sin necesidad de comparar cifras para contrastar qué genera un apoyo más generalizado, creo que se pueden extraer algunas consideraciones de interés:

1. Quizás nos equivocaríamos al decir que el sentimiento identitario se está polarizando. Pero lo cierto es que el catalanismo se está decantando hacia un independentismo desacomplejado como alternativa realista y alejada de la mera utopia. Las posiciones 'ambiguas' al respecto son más insostenbles ahora que lo eran hace 5 años.

2. Este creciente movimiento independentista requiere referentes políticos claros, creibles y generosos. Claros en el compromiso con la vía autodeterminista. Creibles para dar respuesta a los compromisos adquiridos con la ciudadanía. Y generosos para poder priorizar la estrategia de un país al tacticismo de un partido.

3. Y si queremos que el proyecto de la Cataluña independiente sea mayoritario debemos ganarnos nuevos apoyos y complicidades: no presentarlo como incompatible al sentimiento identitario español (u otros). Y eso no implica planteamientos más moderados. Simplemente pasa por reforzar un discurso inclusivo, de Cataluña como proyecto de futuro en el que todo el mundo es bienvenido - hable la lengua que hable, o tenga vinculaciones familiares o sentimentales con Málaga, Ponferrada o Cali -.

L'indepententisme a la 'Catalunya real'

2010-07-11T02:09:00.010+02:00

Aquest cap de setmana coincideixen dos esdeveniments que mostren la complexitat del nostre país en temes identitaris i de sentiment de pertinença. Ahir es manifestaren més d'1 milió de persones reivindicant l'autodeterminació del poble català - Som una nació, nosaltres decidim -, la major part dels quals favorables a iniciar un procés desacomplexat d'independència.

Avui mateix, moltes catalanes i catalans estaran vibrant amb 'la Roja', desitjant que guanyi el Mundial de Sudàfrica. Ramon de España ens deia fa pocs dies que amb la selecció de futbol molts han fet 'sortir de l'armari' la seva espanyolitat a Catalunya, la que ell anomena la 'Cataluna real'. Es pot argumentar que la raó és que hi ha molts jugadors del Barça o que aquesta selecció és més 'simpàtica', però el cert és que molts catalans se senten espanyols sense cap tipus de complexe. I sinó només cal fer un cop d'ull a les enquestes del CEO.

Com hem d'interpretar aquesta dualitat? Una creixent polarització de la societat catalana o un comportament esquizofrènic? El cert és que una gran part de catalans conviuen de manera més o menys natural amb un doble sentiment de pertinença. Com a exemple, sense grans profunditats analítiques però molt il·lustratiu, la columna de Martina Klein d'ahir a LVG.

En tot cas, i sense necessitat de comparar xifres per veure què genera el suport més majoritari, si que crec que en podem extreure algunes consideracions d'interès:

1. Potser seria equivocat dir que el sentiment identitari a Catalunya s'està polaritzant. Però si que el catalanisme està decantant-se cap a un independentisme desacomplexat com a alternativa realista i allunyada de la mera utopia. Els posicionaments 'tebis' són més insostenibles que ho eren fa 5 anys.

2. Aquest creixent moviment independentista creixent necessita referents polítics clars, creïbles i generosos. Clars en el compromís amb la via autodeterminista. Creïbles per a poder donar resposta als compromisos adquirits amb la ciutadania. I generosos per a poder primar les estratègies de país al tacticisme de partit. Crec que molta gent també demanava això ahir. Crec fermament que Esquerra presenta les millors capacitats per a liderar aquesta nova manera de fer política.

3. I si volem que el projecte d'una Catalunya independent sigui realment majoritari hem de guanyar-nos nous suports i complicitats: no presentar-lo com a incompatible amb un sentiment d'identitat espanyol (o d'altres). I això no passa per ser més moderats en plantejaments. Simplement passa per reforçar un misssatge inclusiu, de Catalunya com a projecte de futur on hi càpiga tothom - parli la llengua que parli, tinguin vinculacions familiars i sentimentals amb Màlaga, Ponferrada o Cali -.

Innovació de crisi

2010-06-26T10:57:00.006+02:00

Un dels tòpics més suats de l'economia de butxaca - de la càtedra de Karlsruhe que diria un bon amic, però no per això menys certs - ens diu que en temps de crisi cal innovar més que mai. És evident que una cosa és el que caldria fer i l'altra el que moltes empreses acaben fent.

Fa cosa d'un mes que en el marc de la presentació de l'estudi de l'OCDE sobre el sistema d'innovació català, Joaquim Oliveira, cap de la divisió de polítiques de desenvolupament regional d'aquest organisme internacional, ens deia que la innovació en temps de crisi era més atractiva ja que oferia taxes de retorn més altes. L'actual caiguda de la demanada feia que la inversió en innovació fos més barata i, en conseqüència, més rendible.

Les dades del 2009 de l'Innobarometer, primeres dades sobre el comportament innovador empresarial a la UE en any de plena crisi econòmica, no sembla que donin gaire crèdit a aquest major atractiu - o no és la raó que té més pes a l'hora de determinar el comportament de les empreses -. Tal i com mostra la gràfica elaborada pel Servei d'Estudis de la Caixa a l'Informe mensual d'aquest mes, en la majoria d'estats europeus són majoria les empreses que han reduït la seva despesa en innovació (barres blaves) respecte les que l'han augmentat (barres grogues).

Si ens fixem en aquells estats que presenten un millor balanç - com Suècia, Finlàndia, Suïssa o Dinamarca - podem inferir fàcilment que són els mateixos que compten amb un millor punt de partida. Fins a quin punt, doncs, la innovació té efectes acumulatius en base a un millor coneixement de l'expectativa de retorn de la inversió ? Probablement ens indiqui que el canvi de paradigma de creixement demanda un impuls encara més decidit per part dels estats que no han fet els deures i que han fonamentat el creixement dels últims anys en economia especulativa.

Tornen els Boixos?

2010-06-20T20:28:00.006+02:00

Avui la veritat és que és un dia decepcionant perquè el Sant Andreu no ha pogut aconseguir l'ascens a la Segona Divisió A contra el Barcelona Atlètic. Però és especialment trist per veure de primera mà amb la impunitat amb que han actuat els Boixos Nois al Narcís Sala. Tot i que s'ha de dir que l'actuació de part de l'afició andreuenca no és sempre la més correcta - estem més que acostumats, per exemple a la invasió del camps - el que ha passat avui és força més greu i suposo que la indignació és més gran pel fet de no haver aconseguit l'ascens.

Quan ha acabat el partit - 0 a 0 - els jugadors suplents de la grada del Barça Atlètic han saltat a la gespa a celebrar l'ascens, de la mateixa manera que molts aficionats del Sant Andreu. Alguns aficionats del Sant Andreu han recriminat l'actitud dels jugadors del Barça, davant la qual cosa els Boixos Nois han baixat al camp a repartir cops de puny i puntades amunt i avall davant de l'absència dels Mossos antidisturbis que han trigat una bona estona a posar ordre. Sobretot carregant cap a la banda que feia menys respecte, suposo, que era la dels aficionats del Sant Andreu.

Quan es produeixen incidents com aquests sempre és per una actitud violenta d'ambdues aficions. Ara bé, jo no trobo normal que els Boixos Nois hagin pogut encendre vengales, hagin pogut escopir i insultar als jugadors del Sant Andreu que corrien la seva banda i, fins i tot, gairebé agredir-los amb total tranquilitat en una ocasió. Jo no sé a quina part de responsabilitat d'aquesta impunitat hauríem d'atribuir al President del Sant Andreu - Joan Gaspart -, als mossos, o si seria just ja atribuir-li alguna responsabilitat al President electe del Barça Sandro Rossell. El que està clar és que seria lamentable que féssim passos enrera en l'erradicació dels comportaments violents als estadis, especialment al Camp Nou. Sóc soci del Barça i estic orgullós d'haver tingut un President que va tenir la valentia d'erradicar-la.

Reforma laboral?

2010-06-13T17:30:00.006+02:00

El Govern Espanyol ha mainifestat explícitament quines són les seves mesures per a impulsar una reforma laboral. És sorprenent que existint un consens tant generalitzat sobre la necessitat de canvis profunds sobre el sistema de contractació, la proposta del Govern Espanyol hagi generat tanta controvèrsia i oposició. Probablement aquesta oposició té més a veure amb el com s'ha plantejat aquesta reforma - tal i com comentava fa unes setmanes - més que no pas amb el què. Part de la resposta la trobem si ens plantegem 3 preguntes bàsiques.

És necessària una reforma laboral? Jo crec que si i que, en molts aspectes, s'apunten canvis necessaris. Tot i que el que hagi sortit més a la llum pública sigui la voluntat de reduïr l'indemnització per acomiadament en cas de contractes indefinits, la proposta conté altres elements dirigits al foment de la contratació indefinida, a limitar l'abús de la contractació temporal i, en definitiva, a reduir l'escandalosa temporalitat del nostre mercat de treball. En aquest sentit, Guillermo de la Dehesa planteja encertadament en un article al PAIS les principals deficiències del mercat de treball a l'Estat. Un abús de la temporalitat que ha afectat particularment als joves, i que dificulta la seva emancipació i desplegament de les seves potencialitats. I per altra banda, un sistema de negociació col·lectiva massa allunyada de la realitat de l'empresa i els seus treballadors.

És suficient? Alguns experts consideren que aquesta reforma no aconseguirà solucionar la dualitat del mercat laboral: la gran dispartitat entre els diferents règims contractuals temporals i l'indefinit - comentat en post anterior -. Juan José Dolado, un dels experts estatals més reputats en economia laboral, aposta per un règim laboral de contracte únic, fent desaparèixer la dispersió actual de règims contractuals.

És oportuna? Que sigui necessària no vol dir que es produeixi en la millor de les condicions. En primer lloc, amb un consens molt fràgil per no dir inexistent. Ni sindicats, ni patronals, ni la majoria de la resta de partits polítics semblen recolzar la proposta del Govern. En segon lloc, perquè no és possilbe fer una reforma seriosa i creïble del mercat laboral sense plantejar-se canvis de molt més abast en aquest i altres àmbits. Si és cert que el sistema de negociació col·lectiva és ineficient, quin ha de ser el nou rol dels sindicats en la protecció dels drets dels treballadors? Qui defensa realment els drets i interessos dels treballadors temporals? I, per últim, impulsar reformes del mercat de treball sense ni haver-se apuntat alternatives factibles de regulació dels mercats financers sembla, com a mínim, preocupant. La reforma laboral fa anys que era necessària però en aquest escenari és molt complicat que es vegi com quelcom diferent que voler carregar el pes de les reformes sobre els assalariats.

Burca i republicanisme

2010-06-05T14:38:00.005+02:00

Tarragona seguirà l'exemple de Lleida impulsant una moció per prohibir l'ús de la burca en edificis públics. El debat sobre l'ús de la burca és especialment interessant i complex ja que hi conflueixen diversos conceptes vinculats a l'exercici de la llibertat individual i col·lectiva. Fins a quin punt ha d'arribar el respecte a altres cultures i confessions? Fins a quin punt les nostres institucions poden regular pràctiques que entren dins l'esfera personal?

Aquest debat ens porta a preguntar-nos què entenem per llibertat. Segons un dels referents més destacats del republicanisme, Philip Pettit, la llibertat s'ha d'entendre com a 'no dominació'. Per tant, pels qui ens considerem republicans amb el sentit més radical del terme, no entenem la llibertat com un mer 'laissez faire' o que tothom faci el que vulgui sense cap altra consideració. Entenem, doncs, que l'exercici de llibertat individual requereix d'alguna cosa més que observar com actuem com a ciutadans. Hi ha uns principis fonamentals a respectar - el que Pettit entén com a 'good law' al seu llibre 'Republicanism, a theory of freedom' -.

Més enllà de com traduïr en un ordre pràctic quins textos legals constitueixen aquest 'good law' si que sembla necessari que hi hagi un acceptació explícita dels drets i deures de ciutadania per part de totes les catalanes i catalans. Un marc comú que proposa la nova Llei d'Acollida i que es fa imprescindible en una societat catalana completament diferent de la de fa 20 anys. Un marc que també hem de ser conscients que haurà de fixar unes regles de joc comú en la mesura que siguem capaços d'integrar i oferir oportunitats en condicions d'igualtat. No ofereix més garanties vetllar per un marc de llibertats individuals acceptat prèviament per totes i tots els qui vivim a Catalunya?

Reformes estructurals vs patchwork comptable

2010-05-22T21:11:00.005+02:00

Repassant l'Informe Mensual de la Caixa d'aquest mes de maig descobreixo un article amb un títol suggerent d'Àlex Ruiz titulat 'Temps de crisi, oportunitat de reforma econòmica?'. L'article cita un interessant estudi de l'OCDE que analitza 20 casos de reformes estructurals en diversos països, que sosté que els mercats laborals de productes i serveis són més proclius de ser reformats en temps de crisi econòmica com l'actual. Sembla de lògica que les reformes en profunditat siguin més fàcilment aplicables i acceptables quan s'evidencia una necessitat de canvi.

Ara bé, l'article també destaca la importància del com es s'implementen aquestes reformes per tal que tinguin un èxit. Per una banda, que responguin a un clar mandat electoral i que, preferentment, s'abordin als inicis de legislatura. En segon lloc, es constata que l'adopció de reformes estructurals requereixen terminis llargs. Com a exemple, la reforma del sistema de pensions francès, que va durar més d'un any precedits de dos anys de treball previ.

Les reformes proposades pel Govern ZP no segueixen cap d'aquestes receptes. Temeritat o inconsciència? Sense necessitat d'entrar en l'efecte redistributiu de les reformes - fet que ha indignat l'opinió pública pel contrast amb els 'causants' de la situació actual - plantejar reformes de gran abast sense garantir un ampli consens polític i social no només es pot considerar una actitud política suïcida sinó que les converteixen en inacceptables. Tots som capaços d'entendre que toca assumir ajustos importants per superar la situació actual, però és imprescindible que siguin percebuts com a necessaris i positius pel manteniment del nostre Estat del Benestar i la millora del nostre sistema de govern. Si es treballen més hores, o es cobra una pensió més baixa o els funcionaris cobren menys ha de ser per alguna cosa més que per equilibrar els pressupostos públics.

Corredor mediterrani: política econòmica vs economia política

2010-05-09T13:05:00.007+02:00

Aquest cap de setmana a València l'Institut d'Economia i Empresa Ignasi Villalonga ha organitzat un acte pel reconeixement europeu de l'Arc Mediterrani. Cal felicitar l'Institut per la seva tasca per diversos motius. En primer lloc, per haver fet un anàlisi rigorós de quines són les necessitats més crítiques per a vertebrar la xarxa de comunicacions amb Europa d'aquest pol d'activitat econòmica - veure post Richard Florida - que de vegades anomenem Arc Mediterrani, d'altres també en diem Països Catalans. I fer-ho a través d'un llibre blanc, fruit del treball de quatre anys amb la participació dels principals agents econòmics implicats i comptant amb experts de primer nivell en la planificació logística i d'infraestructures com MCRIT.

En segon lloc per haver escollit unes dates especialment crítiques. El proper 24 de juny a Saragossa es reunirà el Consell de ministres de transport de la UE per valorar si el corredor mediterrani es converteix en una de les prioritats de la Unió Europea en els pròxims anys. No és un tema prou estratègic per a utilitzar l'actual Presidència Espanyola ? A mi em sembla que si, que n'hauríem d'intentar treure'n rendiment, només faltaria...

En tercer lloc, perquè la manera de treballar de l'Institut Ignasi Villalonga planteja una altra manera de fer les coses. S'ha consolidat com un espai de trobada i com a grup de pressió al voltant d'un objectiu comú unint sensibilitats i corrents polítics molt diversos al voltant d'interessos econòmics difícilment discutibles des d'un punt de vista objectiu. La trobada d'ahir fou capaç d'aplegar al voltant de la necessitat de prioritzar l'alta velocitat al mediterrani més de 500 membres i directius empresarials, polítics i de les patronals.

No crec que el Conseller Nadal, José Vicente González - president de la patronal valenciana - o Joan Rossell - President de Foment del Treball - comparteixin un projecte polític pels Països Catalans, però si que defensen la necessitat urgent de vertebrar un corredor de transport de mercaderies al mediterrani en benefici interessos que defensen. Lamentablement Mario Flores, el conseller competent en matèria de transport de la Generalitat Valenciana, semblava no pensar el mateix ja que no s'hi va presentar. Les decisions econòmiques, evidentment, també tenen implicacions polítiques...i potser és això el que fa més por.

En tot cas, felicitats a l'Institut!

Crisi i debilitat europea

2010-05-02T21:51:00.007+02:00

L'actual crisi econòmica i especialment la necessitat de rescat de l'economia grega han evidenciat que la cohesió de la Unió Europea potser és força més dèbil del que havíem imaginat. Tal i com mostren les primeres pàgines d'avui de LA VANGUARDIA, França s'ha sumat a les veus crítiques d'Alemanya que posen en dubte la capacitat de Grècia de canviar unes polítiques econòmiques que els han dut fins aquí.

Tot sembla indicar que l'actual crisi econòmica ha creat una primera escletxa entre l'Europa 'rica' - en un primer símptoma de recuperació de l'eix franco-alemany - i l'Europa 'pobra' o dels anomenats PIGS - Portugal, Italy, Greece and Spain - que han constituit el pilar més bàsic de les polítiques de cohesió. Les enquestes del Financial Times en són una mostra prou aclaridora. El recolzament de l'opinió pública de l'ajuda dels diferents estats membres a Grècia sembla respondre a una lògica empàtica. Els estats que presenten majors probabilitats de viure una situació semblant a la grega - com l'Estat Espanyol o Itàlia - mostren una opinió més favorable a ajudar Grècia. En canvi, Alemanya, Gran Bretanya - qui arrossega un major euroescepticisme històric - i França són els estats que mostren una opinió pública menys favorable a ajudar els grecs

Probablement aquesta crisi, tal i com va afirmar Pedro Solbes al Cercle Financer, és un bon moment per analitzar amb més rigor l'eficiència de la despesa i inversió pública, avaluar l'ús que se n'ha fet dels fons europeus per part dels principals estats beneficiaris, i potser establir-ne mecanismes de seguiment més efectius com una de les possibles claus per a recuperar la confiança en la construcció del projecte europeu.

Solters 'vocacionals'

2010-04-25T23:35:00.003+02:00

Aprofitant la celebració de Sant Jordi, em cridà l'atenció un dels llibres que es presentaren enguany: Solters convençuts, d'Imma Sust i Marc Villanueva. Una reivindicació divertida sobre la solteria que ens la introdueix de forma innovadora com un fet vocacional. Un exercici únicament provocador contra el que està socialment establert o fonamentat sobre creences sinceres?

Racionalment algunes argumentacions són racionalment irrefutables: 'un és més feliç vivint amb l'esperança que algun dia trobarà l'amor de la seva vida, que vivint amb algú que et demostra cada dia que això mai passarà'. Bé, un argument força cru, però en certa manera cert. De forma molt amena, els autors plantegen el concepte 'single' com la última 'revolució'. Si fa uns anys no s'entenia o no s'acabava d'acceptar que algú no es volgués casar, i cada vegada es veu com un fenomen més comú que hi hagi gent que no es plantegi tenir fills; l'últim tabú que consideren que s'ha de vèncer és que no sempre es pot considerar com a una situació desitjable tenir parella estable.

Tot i que el llibre està ple d'arguments per realçar les virtuts de la solteria i posant de manifest la vida aborrida i inercial de moltes parelles estables, cap d'aquests plantejaments no em fa treure una pregunta del cap: es tracta realment d'una nova 'revolució social' i una nova opció de vida o realment s'esta converint la necessitat en virtut ? Fins a quin punt la necessitat de tenir una parella estable amb 'vocació de permanència' és una necessitat humana i emocional bàsica o és merament un convencionalisme social ? Probablement trobaríem la resposta en un punt intermig i suposo que són respostes difícilment generalitzables...o potser tothom busca el mateix? En tot cas es tracta de reflexions divertides l'aportació més important de les quals potser és qüestionar-se el que molts considerem 'normal'...

Tribunal Constitucional: poder absolut o debilitat interna?

2010-04-18T21:26:00.003+02:00

Aquest divendres hem sabut que sembla que caldrà esperar una miqueta més per a conèixer la sentència del Tribunal Constitucional sobre la constitucionalitat de l'Estatut. Fa mesos que estem pendents d'aquesta espasa de Democles, la ultima etapa d'un procés paulaté de degradació del text i del procés estatutari. Fa tant de temps que no em veig capaç de preveure amb exactitud qui està especulant amb una sentència molt probablement desfavorable, si a la majoria de catalans els queda capacitat d'indignació i quines seran les seves conseqüències polítiques.

Ja em perdonareu, pero a mi em sembla que el debat sobre la legitimitat i la necessitat de renovació del Tribunal Constitucional em sembla del tot secundari, per bé que no deixa de ser important en un suposat 'Estat de Dret'. El que sembla clar és que la sentència del Consitucional marca clarament un final d'etapa. Sigui quina sigui la sentència i les derivades que comporti representarà l'escenificació de l'esgotament polític d'aquest Nou Estatut, tot un paradigma de degradació accelerada d'un procés que havia de ser constituent que d'aquí uns anys segur que serà estudiat com a tal pels estudiants o doctorants en ciència política. El que em sembla clar es que com a país caldrà una introsprecció força profunda, tot i que probablement no tant simple i meridiana com plantegen alguns dels nostres representants polítics. Crec fermament que aquest 'final d'etapa' no beneficia a ningú en la mesura que cap partit se'n pot desentendre i pretendre practicar el 'nosaltres ja ho deiem' resulta molt poc creïble fins i tot per aquells que volen aparèixer com a nous actors a l'arc parlamentari català.

Encara que resulti una afirmació poc operativa, molt òbvia i un pèl romàntica, em fa pena veure el futur polític del meu pais pendent de la sentència del Tribunal Constitucional. I em plantejo si aquest fet només depèn de la legalitat vigent o de la naturalesa de l'Estat de Dret espanyol, o si hi ha alguna cosa més. I em temo que, sense voler minimitzar els condicionants d'aquesta legalitat, estem atorgant al Tribunal Constitucional un poder politic desmesurat. Em fa por que, canalitzant la nostra indignació contra els magistrats estiguem ocultant el que realment ens fa ràbia: la nostra poca cohesió interna i capacitat de reacció unitària davant d'una sentència d'un Tribunal que, en el fons, hauria d'estar també al nostre servei.

És Catalunya d'esquerres?

2010-04-11T17:26:00.008+02:00

Últimament em trobo en converses amb gent que es qüestiona si avui en dia hi ha diferències significatives entre ser d'esquerres i ser de dretes. I fins a quin punt Catalunya es pot considerar un país d'esquerres o bé és part del discurs políticament correcte. Si fem un cop d'ull a les dades més recents - Baròmetre d'Opinió Pública del Centre d'Estudis d'Opinió (CEO) del passat febrer - trobem algunes d'aquestes respostes, i amb algun anàlisi posterior en podríem trobar més.

Des d'un punt de vista estrictament descriptiu, quan es demana a les catalanes i catalans que ubiquin la seva ideologia política en una escala entre l'extrema esquerra (0) i l'extrema dreta (7) se situen de mitjana al 3,1. Essent conscients que s'assigna al centre-esquerra el valor 3 i el centre el valor 4, podríem dir que Catalunya es podria definir sociològicament com a notablement progressista. Cal assenyalar que aquesta mitjana no varia en funció del sexe - idèntica mitjana entre dones i homes - però si per grups d'edat - d'un 3,04 entre els joves entre 18 i 34 anys i 3,49 entre els més grans de 65 anys -. Aquesta sensació de biaix progressista es reafirma en la comparativa internacional: fa pocs dies el col·lectiu d'anàlisi política El Pati Descobert destacava com les societats catalana i vasca se situaven com una de les més d'esquerres a l'àmbit europeu a partir dels resultats de la última Enquesta Social Europea.

La difuminació general i al nostre entorn de la distinció entre esquerra i dreta no sembla presentar cap tipus d'evidència. Únicament el 10% d'enquestats declaren no saber situar-se en aquesta escala, i poc més del 5% no contesten. La resta no sembla presentar dubtes per situar-se en les diferents categories - extrema dreta (7), dreta (6), centre dreta (5), centre (4), centre esquerra (3), esquerra (2) i extrema esquerra (1) -. Per altra banda, si ho creuem pel record de vot de les últimes autonòmiques - és a dir, com es classifiquen en l'escala dreta/esquerra segons el que hagin votat - es detecta una disparitat considerable entre els partits catalans amb representació parlamentària.

Els tons blaus representen el percentatge de vots de centre dreta, dreta i extrema dreta, els grocs de centre, i els tons vermells representen el centre esquerra, l'esquerra i l'extrema esquerra. Alguns aspectes que són interessants destacar:

1) L'homogeneïtat ideològica en l'eix esquerra-dreta entre els votants dels partits que conformen l'actual Govern, que contrasta amb la imatge simplificada que s'ha volgut atribuïr d'aliança merament oportunista.

2) L'heterogeneïtat interna entre els votants de tots els partits - votants que se situen a la dreta i que voten partits amb un posicionament d'esquerres i viceversa -, per bé que amb patrons majoritaris força diferenciats. És destacable el perfil ideològic del votant de ciutadans, que se situa com l'opció política en la que els seus votants es defineixen més centristes - sumant els que s'ubiquen al centre esquerra, el centre i al centre esquerra -.

Potser la gran pregunta que faltaria respondre amb més claredat és fins a quin punt tothom entén el mateix per ser d'esquerres o de dretes, fet que no està gens clar. Un exercici que seria interessant de fer, per col·lectius com el del Pati Descobert, és fer un creuament amb les microdades del CEO entre com se sitúen a l'escala esquerra-dreta i quins són els que es consideren que són els principals problemes que té Catalunya. El nivell de priorització com a problemes de país d'aspectes com la immigració, l'accés a l'habitatge o la inseguretat ciutadana ens poden aportar una mica de llum per constatar si hi ha diferències de calat entre l'agenda política de 'dretes' i 'd'esquerres' i en quins aspectes són més marcades.

Fuga de cervells?

2010-04-03T11:16:00.003+02:00

El passat dimarts vaig tenir ocasió de participar en una tertúlia al Matí de Catalunya Ràdio sobre 'la fuga de cervells' al nostre país, conjuntament amb tres investigadors. És una realitat que, de la mateixa manera que havia fet un dels convidats, moltes investigadores i investigadors troben millors condicions - retributives però sobretot d'entorn - per desenvolupar la seva tasca fora de Catalunya. Però el concepte de 'fuga de cervells' és una mica esbiaixat ja que només es fixa en una cara de la moneda. Són molts també els investigadors que venen a les nostres universitats o centres de recerca alguns ja posicionats a la primera divisió europea i internacional. Si ens fixem en el balanç global, a partir de les últimes dades de l'INE, veiem com el nombre d'investigadors a Catalunya - en equivalència a dedicació plena - ha augmentat gairebé un 20% del 2005 al 2008, passant de poc més de 22.000 a més de 26.000 persones en dedicació complerta a la investigació.

Si fem una valoració també cal fer-la sobre la qualitat de la recerca que realitzen i de l'excel·lència dels nostres investigadors. I si fem un com d'ull a les convocatòries dels últims tres anys (2007-2009) de l'European Research Council (ERC) - Starting Grants i Advanced Grants - que premia als millors investigadors i projectes de recerca frontera europeus, en sortim molt ben parats. De les 1.001 privilegiades beques concedides aquests anys a la UE, 40 foren per investigadores i investigadors que treballen a Catalunya - un percentatge significativament més alt que el pes que tenim en renda -. A tot l'Estat Espanyol se'n concediren 66, el que vol dir que Catalunya concentrà el 60% dels recercaires becats. Uns resultats que, també cal dir-ho, són el fruit de les polítiques de suport a la recerca desenvolupades ara fa uns 10 anys, com les convocatòries ICREA o el programa de centres de recerca CERCA finançats pel Govern, ambdós fent un especial ènfasi en primar la recerca d'excel·lència.

Ara bé, també és cert que la bondat de l'anàlisi 'macro' no sempre és consistent amb la realitat 'micro' de moltes i molts. Hi ha moltes joves investigadores i investigadors que volen tornar a treballar a Catalunya i no poden, que encara veuen com el mercat laboral català de la recerca és massa opac i estàtic en comparació als veïns europeus i els molts sacrificis que comporta - en temps i esforç - fer-se un petit lloc i nom al nostre mapa de recerca. És per això que des de Talència creiem que cal millorar els instruments de suport a la formació i consolidació de nous investigadors, sempre essent conscients que el suport públic ha d'estar destinat a premiar l'excel·lència -aquells que són millors, no totes i tots els que s'hi dediquen - i tenint en compte que la capacitat d'absorció d'investigadors del nostre sistema d'RDI - públic i privat - no és infinita.

Obama's new deal

2010-03-28T19:40:00.004+02:00

La reforma sanitària als EEUU ha recuperat els índexs de popularitat d'Obama que havien anat baixant després de les grans expectatives que havia generat la seva elecció com a President. Tot i que està clar que la reforma tenia objectius fonamentalment socials - donar cobetura a l'aproximadament 15% de la població ameriana que avui està totalment desprotegida de qualsevol tipus d'assegurança mèdica - ha obert un interessant debat sobre el rol econòmic de l'Estat del Benestar.

És cert que l'ala més conservadora i liberal americana veien la reforma com una 'europeització' de l'Estat, un intervencionisme innecessari i un atac al lliure mercat. L'entrevista a l'AVUI de Robert Lucas - premi Nobel d'Economia - n'és un clar exponent. Però també és cert que avui en dia el mercat sanitari americà no és un dels més eficients del món tot i que el que podrien suggerir els principis clàssics de la lliure competència. L'any 2009 EEUU va gastar més del 15% del seu PIB en despesa sanitària - entre la despesa pública i la privada -, molt per sobre de la mitjana dels països de l'OCDE. La reforma sanitària implantarà l'obligatorietat de l'assegurança sanitària partint de les actuals asseguradores privades com a principals proveïdores. Un model, per tant, força allunyat dels sistemes sanitaris europeus i que planteja més d'un dubte pel que fa al seu impacte macroeconòmic.

La reforma sanitària aprovada pel Congrés ha estat fruit d'un intens debat no només entre demòcrates i conservadors sinó entre els principals lobbies del mercat sanitari. Aparentment els qui en sortiran més beneficiats, a part dels 'desprotegits', serà la indústria farmacèutica i hospitalària que veu en la reforma un augment substancial de la demanda dels seus productes i serveis incorporant 32 milions de 'nous clients'. En canvi, les asseguradores privades no sembla que estiguin tant satisfetes. Si bé és veritat que hi haurà un augment d'assegurats, la reforma suposa una legislació força més restrictiva en el marge de discrecionalitat que havien tingut fins ara, per exemple, rebutjar segons quin perfil d'assegurats -amb malalties prèvies o cròniques -.

La gran pregunta és si la reforma no només serà més equitativa sinó també més eficient. Aparentment sembla que fomentarà una reducció de les despeses d'urgència en malalties ja avançades, que poden ser tractades preventivament de manera més econòmica i eficaç amb la universalització de la cobertura a tota la població. El gran repte serà però garantir que la nova regulació manté un mercat de competència interna que a la vegada que garanteixi els drets dels ciutadans no estigui sotmesa als interessos d'asseguradors privats a l'hora de reclamar més despesa pública. Evitar situacions d'informació asimètrica entre el Govern i les asseguradors serà crític en aquest sentit.

La reforma ha estat denunciada com a inconstitucional per part de tretze estats per vulnerar la denominada 'clàusula de comerç' segons la qual no es pot obligar a cap ciutadà a adquirir un bé o un servei - en aquest cas l'assegurança sanitària -. Aquesta demanda constitucional, acostumats a les que tenim nosaltres de caire més 'identitari', ens sobta bastant. I ens sobta perquè, a diferència d'Europa, als EEUU la sanitat ha estat durants molts anys una commodity més que un dret fonamental. Serà interessant com s'aplica en els pròxims anys: veure com resol una economia molt més de lliure mercat que la nostra l'ampliació de drets socials. Una experiment únic per extreure'n moltes lliçons.

Crisi econòmica i com canviar el món...

2010-03-21T11:49:00.010+01:00

Ahir em van convidar a moderar un debat molt interessant sobre la crisi econòmica en el marc d'una campanya iniciada per les joventuts d'esquerra republicana (JERC) ara fa un any i mig. L'objectiu era canviar el punt de vista des d'on acostumem a valorar les polítiques - les que fan o les que no es fan - i procurar adoptar un rol propositiu des de la base, fent aflorar les contradiccions i la complexitat de proposar solucions des de la perspectiva de Govern.

L'objectiu no era que sortissin receptes miraculoses contra la crisi sinó que qualsevol mesura en política econòmica és complexa per les seves múltiples conseqüències i restriccions. La necessitat de treballar en un doble horitzó - el curt i el llarg termini -, la dificultat de disposar de majors ingressos públics, les conseqüències de l'endeutament o la conveniència de disposar d'un mercat laboral més flexible i menys dual - entre la contractació temporal i indefinida - evitant la pèrdua de drets als treballadors i fent possible una major generació d'ocupació són alguns dels temes que vàrem poder tractar.

Evidenciar aquesta complexitat i treballar sobre aquesta base és un exercici molt sa. I no suposa conformar-se amb la realitat que ens toca viure, sinó voler transformar des de bases reals. Voler ignorar que hem de tenir en compte la política fiscal d'altres països, que les empreses han de ser la base del creixement futur i busquen eminentment el seu propi benefici, o que els recursos per finançar polítiques públiques són finits simplifica força les coses, però no ens aporta alternatives reals - o si més no factibles -.

Cal trobar l'equilibri - i no sempre és fàcil - entre treballar en base a la realitat de partida i l'horitzó de cap el que volem que sigui el món en els propers anys.

Consultes i nous sobiranismes

2010-03-14T03:16:00.003+01:00

No hi ha cap mena de dubte que les consultes sobre el dret a decidir han obert una nova variable en el panorama polític català obrint el posicionament explícit sobre la independència de Catalunya. Una realitat molt més transversal i complexa del que a primer cop d'ull ens poguem pensar.

En aquest sentit, val molt la pena llegir-nos l'article d'Ivan Serrano a l'última edició de la revista EINES de la Fundació Irla - per cert, potser un dels millors exemplars en qualitat d'articles de la revista -. Serrano ens explica com actualment, amb l'explicitació de la variable independentista, els matisos del vot i opinió de l'àmbit sobirantista són importants i no podem simplificar. Per a explicar-ho utilitza un esquema teòric molt interessant que anomena 'els tres cercles del sobiranisme', que a partir de dades estadístiques - del CEO i de la UOC - se superposen però ni molt menys coincideixen de forma total. Un d'aquests cercles estaria format pels votants dels partits formalment considerats com a sobiranistes - Esquerra i CiU -, el segon pels qui es mostren favorables a la independència de Catalunya, i el tercer pels qui se senten més catalans que espanyols - o únicament catalans -.

De l'anàlisi dels tres cercles - que aconsello de veure si es vol entendre alguna cosa - se'n desprenen algunes constatacions interessants:

1. Que al voltant d'un 45% de la població ni vota partits sobiranistes, ni se sent particularment més català que espanyol ni votaria que si en una consulta sobre la independència de Catalunya. Gairebé la meitat de la població, cal no oblidar-ho.

2. Que l'arquetip clàssic - superposició dels tres cercles - només representa el 9% de la població: votant de CiU o Esquerra, favorable a la independència i que se sent únicament català o més català que espanyol.

3. Alternativament, hi ha un altre 47% de la població que combina de forma variable aquestes tres condicions. Per exemple, hi ha un 9% de persones favorables a la independència i que no voten cap de les dues formes que formalment considerem sobiranistes - hi ha també un percentatge d'independentistes, per exemple, que voten el PSC -. O bé, un 29% que se senten més catalans que espanyols però que no són favorables a la independència.

Veure aquestes dades i analitzar la 'superposició imperfecte' dels tres cercles del sobiranisme ens obliga a evitar les simplificacions i lectures fàcils. Per altra banda se'ns plantegen dues línies de treball si es vol arribar a assolir una majoria independentista: que aquest 45% cada vegada pugui ser més permeable a plantejaments sobiranistes - i això s'aconsegueix amb plantejaments inclusius poc endogàmics - i, per l'altra, que els qui se senten més catalans que espanyols visulatzin la independència com una alternativa desitjable i possible. I en aquest última part, l'organització de les consultes per a portar aquest debat al públic general és, ja de per si, una bona notícia.

NanoEuroregió?

2010-03-04T18:56:00.006+01:00

Avui hem estat amb alguns dels membres més destacats del sector nano a Catalunya a visitar els centres més destacats en nanotecnologia de Toulouse. Toulouse, amb una trajectòria destacada en el camp aeroespacial - de fet és la principal raó de ser del pol de competitivitat -, és un dels tres pols escollits pel Govern Sarkozy - conjuntament amb Grenoble i París - com a apostes de l'Estat Francès en tecnologies nano. El projecte NanoInnova de Toulouse aprofiten la transversalitat de la teconologia nano per alinear i focalitzar les polítiques de recerca i innovació.

Catalunya està ben posicionada en el sector nano, particularment en la nanobio i la nanomedicina. Si es fa un rànquing de la recerca feta en els últims anys sobre 'nanomed', Barcelona surt com la 2a ciutat després de Boston, que és la primera. Midi Pyreneés, més forta el nano en el camp de les micropartícules, és un territori idoni amb el qual treballar. Per proximitat, per geoestratègia, per especialització i per la multitud de vincles informals que existeixen entre els investigadors. Sembla mentida que amb tants vincles informals no s'hagin consolidat més projectes.

Potser és que necessitem un instrument per fomentar-ho. Per treballar al multidependència, la política transfronterera i l'Euroregió mediterània, en aquest cas en el camp de la nano.

Big Monday!

2010-02-28T13:48:00.008+01:00

Aquest dilluns serà un gran dilluns. A les 19.30h presentem públicament al MNAC la nova institució de foment a la recerca a Catalunya amb la presència de més de 300 personalitats del sector de la recerca. Un dia sens dubte important després de mesos de treballar en aquest projecte i que dóna compliment a un dels mandats del Pacte Nacional per a la Recerca i la Innovació (PNRI). De ben segur que el dilluns es parlarà de moltes coses - per exemple, dels resultats de la segona onada de consultes populars -, però per mi i pels molts dels que hi hem estat implicats aquesta serà la més important.

Demà serà un punt de partida - més que no final - d'un nou instrument per a implementar les polítiques de recerca que ens ha de ser útil a tots: des del Govern - actuals i futurs - als investigadors - els que realment n'han de ser els actors principals - i al conjunt de la societat - en la mesura que l'aposta per a la recerca és una aposta per un nou model de creixement i societat -.

He de reconèixer que construir projectes com aquest en un moment com l'actual és especialment gratificant. Superar les inèrcies adquirides no és fàcil i portar a la pràctica reorganitzacions institucionals comporta la seva complexitat. Però el resultat s'ho val. La sensació d'estar construint futur sempre guanya ja que, per bé que sonar exagerat, és també una manera de fer país. I més enllà de la rendibilitat política a curt termini, és necessari també posar bases sòlides que ens facin servei i millorin la nostra estructura de Govern.

Canvis que volen estrategues, bons arquitectes i bons constructors, però també mestres d'obra i electricistes que garanteixin que s'engegui la llum i que tot plegat funcioni. I són aquests petits detalls, l'entendre en aquest cas que el treball i motivació diària de les més de 70 persones que tirarem endavant aquesta nova institució és imprescindible, que converteix els projectes col·lectius en motivacions personals. Es parla força de lideratges col·lectius - imprescindibles - , però aconseguir (i no és senzill) que tothom assumeixi que des de la seva feina diària també transforma la realitat, com diu l'anunci, no té preu.

Europa serà cristiana o no serà?

2010-02-20T23:28:00.005+01:00

El passat dijous vaig assistir a una conferència organitzada per la càtedra de lideratges d'ESADE de Javier Solana, amb la participació de Jordi Pujol. Javier Solana sempre m'ha semblat un dels polítics espanyols més capaços, tot i que us he de dir que la intervenció que em va semblar més interessant és la del President Pujol. Dijous passat a ESADE va tornar a demostrar que és una bèstia - no només un animal - polític. Capaç d'abordar qüestions complexes i apropar-les a la gent. A través d'un esquema mental i un estil molt propi, en el que potser no tothom hi està d'acord, però que és el que el fa realment autèntic.

Jordi Pujol en la cloenda de l'acte es va permetre ser políticament incorrecte. Ara ho pot ser més que mai. Va voler aprofundir en un dels temes oberts per una de les preguntes que des del públic es va fer a Javier Solana sobre la possibilitat que Turquia passés a formar part de la UE. En la seva resposta, Solana va plantejar la dificultat que suposava que els eventuals representants turcs al Parlament Europeu es convertissin en el grup més nombrós, superant els alemanys. En aquest moment, Pujol no va poder evitar explicar una conversa que sobre aquest tema havia tingut amb el llavors Ministre d'Exteriors Francisco Fernández Ordóñez.

Segons l'ex president, Fernández Ordóñez descartava la possibilitat d'integrar Turquia a Europa per dos motius: en primer lloc, perquè era una població molt nombrosa. Però en segon - i el més polèmic de tots - perquè Turquia era de cultura musulmana, mentre gairebé tots els estats membres són de tradició cristiana. I socialment, en un context europeu, seria difícilment acceptable. 'Bòsnia també és de cultura musulmana, però no és tant gran' deia Solana. Aquesta qüestió em va deixar força perplex i són aquell tipus de plantejaments que es fan en política internacional i que posen a prova el multiculturalisme de butxaca.

Solana també deia que llegíem molt poca història. I sense la història no es pot entendre el perquè de moltes coses. La multiculturalitat i el laïcisme sovint es barregen amb el substrat cultural de les nacions, i potser estem cometent massa sovint aquest error. Probablement avancem - i és bo que sigui així - cap a una societat cada vegada més multicultural, però sovint no faria mal tenir present d'on venim. I a partir d'aquí trobar tots els punts d'encontre possibles més que no remarcar-ne les diferències. Però el que no podem fer és abocar-nos a la ignorància via un fonamentalisme laïc o el multiculturalisme estètic.

Última perla de la conferència...una cita de Fernández Ordóñez feta per Jordi Pujol. 'Los valores occidentales ya han perdido frente al del resto de culturas, como la musulmana'. Quan li van preguntar el 'perquè' va dir: 'Porqué ellos creen en lo suyo, y aquí ya no creemos en nada'

A volar pel 2010

2009-12-30T21:59:00.004+01:00

No sé si us passa però per mi finals d'any és un bon moment per fer balanç. Per veure les coses que t'han passat. El que has viscut i el que has après. I, en certa manera, per assimilar totes les experiències i treure'n el millor de cadascuna. De les coses que has fet bé, però sobretot d'aquelles que no has fet tant bé, que és de les que més se n'aprèn. Una persona molt especial em va dir que les persones no canvien, en el millor dels casos evolucionen. Bé, doncs el 2010 és una excusa perfecta per evolucionar!

Com resumir les lliçons apreses ? Complicat, però miraré de resumir-ho en tres conceptes:

1. Acceptació. Acceptar que hi ha coses que no depenen d'un mateix, ni del teu esforç ni de la teva bona voluntat. Són així i ja està. Intentar canviar-les és com donar cops de cap contra la paret. Això no implica ser conformista, sinó entendre que el nostre entorn el determinen moltes més coses que la nostra voluntat. I que el desig no satisfet no s'ha de traduir en frustració. Aprendre a acceptar que certes situacions no donen més de si, o a apreciar i estimar les persones tal com són t'aporta molta pau. Us ho recomano. I, en certa manera, és un exercici d'humilitat.

2. Amor. Quin tema tant complicat i tant apassionant a la vegada! Com em va dir un molt bon amic, no hi ha cap paraula que a la vegada vulgui dir tantes coses... Potser més important que entendre què vol dir ho és encara més saber quins són els motors que el mouen. I això vol dir conèixer-se molt a un mateix i ser sincer, que no és fàcil. Es pot estimar per molts motius: pel simple fet de ser estimat, per pur enamorament o fins i tot per gratitut. Potser l'estimació més satisfactòria, a part de necessitar estimar-te a tu mateix, és aquella que parteix del coneixement personal - de quins són els teus propis motors - i d'acceptar la naturalesa d'aquella persona a qui estimes - més que no projectar les teves pròpies il·lusions -. I això no sempre és fàcil. Especialment quan t'enamores!

3. Apostar. Apostar per tu mateix és la millor garantia d'èxit. La confiança i la seguretat personal sorgeixen d'un mateix i de la teva pròpia experiència. No esperis que ningú confii en tu sinó has fet prèviament una aposta per tu mateix. Apostar vol dir moltes vegades arriscar. Arriscar a que la gent no sempre respongui com esperes, a poder equivocar-te, fins i tot a poder fer-te mal. Però sense risc no hi ha superació ni noves experiències. La comoditat és la millor garantia de mai no superar els teus propis límits, i fins i tot de no conèixer-los mai! Apostar per un mateix també és entendre que només depèn de tu com veus la vida i que, com li passava a la princesa Alma, si alguna vegada veus les coses grises potser no és perquè els vidres del palau estiguin bruts...

En definitiva, bons elements per començar el 2010 amb unes quantes coses apreses! Que no són garantia de no tornar-se a equivocar. Si l'any passat començàvem a navegar pel 2009, aquest any arrenquem el vol del 2010!

Bon nadal!

2009-12-24T10:56:00.003+01:00

Ja tenim el Nadal aquí altra vegada. No saps ben bé com, però per aquestes dates tot es posa en ordre. O si més no hi ha una treva als conflictes oberts. Com si ser generós i magnànim uns dies estigués a l'abast de tothom, però no més.

El millor de Nadal és l'exercici de simplificació que suposa. La claredat amb la que pots identificar la gent que t'estimes i t'importa de veritat i fer que tota la resta passi a un segon pla. Back to the basics, un exercici saludable de recordar quins són els nostres pilars.
És per això que molts per aquestes dates noten més les absències i els que ja no hi són, i a la vegada n'hi ha molts d'altres que potser descobreixen que troben a faltar algú més del que es pensaven. Una autèntica catarsi introspectiva!
Bé, si feu introspecció que sigui serena, disfruteu amb els que més us estimen i vigileu la sinceritat de les sobretaules... No, no us enganyeu, la sinceritat no sempre és bona, i menys en sobrataules familiars amb certa càrrega etílica !

Paul Samuelson: un eclèctic genial per un món complex

2009-12-20T13:24:00.007+01:00

El passat 13 de desembre ens va deixar l'economista Paul Samuelson, guardonat amb un Premi Nobel el 1970. Un fet rellevant no només per haver estat un dels economistes més influents del s.XX sinó per l'absoluta vigència de la seva obra en una conjuntura com l'actual.

A part de les seves valiosíssimes aportacions en el camp de l'economia pública, internacional i els models de comportament del consumidor, Samuelson se'l pot considerar un dels pares de l'economia neoclàssica moderna. Fou capaç de sintetitzar, des d'una perspectiva analítica i no dogmàtica, els principis neoclàssics - més liberals - amb els principis keynesians - més favorables a la intervenció pública -. Potser el que resumeix d'una manera més clara el seu pensament econòmic es resumeix en una frase d'un recent article seu publicat a EL PAIS, on afirma, arran de les alternatives polítiques per a reactivar l'economia: 'Karl Marx y Milton Friedman estan equivocats, cadascú a la seva manera, i cap dels dos pot acomplir prolongadament la promesa de sostenir estàndards de vida estables i creixents'. Com afirmava Samuelson, demostrant que no només era insultantment intel·ligent sinó també molt llest: 'Sóc eclèctic perquè la naturalesa i la realitat ho són'. Aquesta afirmació diu molt d'algú que va treballar tants anys aportant mètode i nous instruments matemàtics d'anàlisi a l'economia.

Si alguna lliço ens deixa Samuelson, doncs, és la necessitat de trobar respostes i noves formes d'analitzar una realitat - no només l'econòmica - cada vegada més complexa i rica en matisos. Les respostes meridianes a qüestions complexes ens tranquilitzen però no ens solucionen res a mig termini.

Tafanejar a la biografia d'aquest mestre també m'ha permès descobrir la seva vessant humana, certament interessant i que traspúa una humilitat admirable. Del seu article 'Com em vaig convertir en un economista' en destaquen tres frases que val la pena assenyalar.

1. 'Afortuntat? Si. Tota la vida he estat al lloc adequat al moment adequat'

2. 'Mai menystinguis la importància de trobar aviat a la vida aquella feina que per a tu és un joc. És el que pot convertir el sentiment de fracàs en un lluita satisfactòria'

3. I per acabar 'sempre m'he sentit sobrerecompensat per fer una feina que per a mi era pura diversió'.

La R+D a Catalunya progressa adequadament

2009-11-21T20:59:00.004+01:00

Quan semblava que ja no era possible, les dades provisionals publicades per l'INE sobre l'R+D a Catalunya l'any 2008 - difoses per Joaquin Elcacho a l'AVUI - representen un petit oasi enmig del desert d'indicadors que insinuin els anomenats brots verds. Si més no, en el camp de l'R+D, clau per al nostre futur model de creixement, hem evolucionat prou positivament

L'increment global de despesa en R+D fou del 12,9% respecte al 2007, superior a l'increment al conjunt de l'Estat, que va ser del 10,2%. Especialment destacable és l'increment que es va realitzar per part de les administracions públiques a Catalunya, d'un 39,2%, notablement més alt que l'increment al conjunt de l'Estat - del 13,8% -. Paradoxal que siguin fruit de l'aposta realitzada per part del Govern de la Generalitat però també de l'increment inversor per part de l'actual Govern de l'Estat en un moment de fortes crítiques a la Ministra Garmendia a NATURE per les previsions pressupostàries pel 2010.

Dades especialment positives que coincideixen amb l'any de la signatura del Pacte Nacional per a la Recerca i la Innovació. Si es mantenen les previsions, Catalunya superarà la taxa del 2% en R+D respecte del PIB l'any 2011 i la taxa del 3% l'any 2017; acostant-se a uns nivells d'inversió científica equiparable als països més avançats del món.

La indústria de la recerca

2009-11-15T18:57:00.003+01:00

Interessant avui l'entrevista a Andreu Mas-Colell, a l'AVUI de diumenge. Actualment Secretari General de l'European Research Council (ERC), fou possiblement el conseller que donà un impuls més destacat a la política de recerca de la Generalitat de Catalunya.

En el marc del canvi de governança de les institucions que desenvolupen polítiques de suport a la recerca a Catalunya penso que hi ha 3 elements de l'entrevista que són especialment destacables:

1. Ja estem en primera divisió de la recerca europea. Potser ara cal buscar 'posicions de UEFA' però cal sobretot ser-ne conscients del potencial actual.

2. L'atracció i retenció de talent com una aposta de país i que, per altra banda, no pot anar deslligat de la política d'atracció empresarial si volem avançar cap a l'economia del coneixement.

3. 'La recerca també és indústria' i, per tant, sotmesa a una avaluació de quins són els seus resultats. En destaca els 'papers' i la capacitat de generar noves iniciatives empresarials. Potser li podríem afegir l'objectiu de valoritzar aquesta recerca.

4. 'Hem de ser més selectius que abans'. La necessitat, doncs, de focalitzar els recursos en aquells reptes on presentem importants avantatges competitius i garanteixen resultats de major impacte. Una estratègia que, com no podria ser d'altre manera, també exigeix el Pacte Nacional per a la Recerca i la Innovació (PNRI).

Analitzant la corrupció

2009-11-08T15:09:00.005+01:00

Si no quedés excessivament frívol, diria que el tema de la corrupció està de moda útlimament. És sorprenent veure com un fenomen amb el qual fa anys que s'ha tolerat -nacionalment i internacional - encara que sigui per omissió, pren tant protagonisme i pot quedar en uns mesos en les segones pàgines de l'actualitat. La corrupció, inacceptable des d'un punt de vista moral i polític no apareix com un bolet, té unes causes que la incentiven, així com uns factors de risc i unes conseqüències que poden arribar a ser desastroses des d'un punt de vista econòmic i social per un país.

Aquest anàlisi més estructural, que va més enllà de l'actualitat mediàtica, és el que estudia Transparency International, una organització de la societat civil que es dedica a lluitar des del seguiment i la recerca del fenomen contra la corrupció a nivell internacional. Ahir vaig tenir ocasió de parlar amb un argentí que fa 8 anys que treballa a casa nostra i vam tenir una conversa molt interessant sobre perquè Argentina ha arribat a uns nivells de degradació política. Es podria fer una crítica immediata a la classe política, però també vam arribar a la conclusió que si tots els seus governs foren elegits per majoria democràtica alguna responsabilitat també seria atribuible al conjunt de la societat. Un problema d'educació ? De cultura? Potser també hi tenen més a veure del que ens pensem els valors que es fomenten en una societat: com entenem i valorem l'èxit social, el valor de l'esforç, el sentiment de país i de col·lectiu... En definitiva, del que anomenaríem des d'un punt de vista econòmic 'el capital social'.

Del seu corruption perception index en sorgeix una primera reflexió interessant. Fins a quin punt la facilitat que sorgeixin comportaments corruptes parteix de l'expectativa del conjunt de la població, de fins a quina mesura ho donem per descomptat. L'Estat Espanyol, en aquest rànquing (2008) surt en una posició clarament fora del que seria el G-20 mundial de menor percepció de corrupció per part de la gent - a la posició 34 - avantatjat per països aparentment menys desenvolupats com Xile, Uruguay, Eslovènia o Estònia. Més avall hi trobem països amb nivells similars de renda (la resta dels anomenats PIGS), Portugal, Itàlia i Grècia per aquest ordre. I gairebé a la cua destaca Rússia com a gran potència econòmica.

Un cop d'ull al Baròmetre Global de la Corrupció que elabora anualment aquesta mateixa organització ens aporta elements de reflexió en la seva edició del 2009 que també val la pena tenir en compte. El baròmetre, que parteix de més de 73.000 entrevistes a 69 països diferents, destaca, entre d'altres:

1. Alerta sobre l'increment del 'soborn menor' en països en vies de desenvolupament, que són patides en molta més gran mesura per les classes més desafavorides.

2. 7 de cada 10 enquestats opinen que les mesures que pren el seu Govern per lluitar contra la corrupció no són efectives. Una senyal prou clara que demanda unes mesures més contundent i, probablement, no només efectistes.
3. Però potser la revelació més interessant ha estat una de les seves gràfiques, que revela uns costos decreixents de la corrupció (gràfica). M'explico, quan els nivell objectius de corrupció són baixos, la percepció ciutadana sol ser pitjor que la realitat. Per tant, és probable que qualsevol cas de corrupció que sorgeixi en països no considerats 'genèricament corruptes' tendeixen a reforçar aquesta visió excessivament negativa. Pel que fa als països on la corrupció és generalitzada, la realitat supera generalment en negatiu la percepció de la gent. Una idea que reforça per tant, la necessitat imperiosa de ser implacables amb aquest fenomen per no augmentar-ne, per dir-ho d'alguna manera, la tolerància social.

Herois massa anònims

2009-11-01T18:52:00.004+01:00

El dimarts 3 de novembre la Fundació Catalana per a la Recerca i la Innovació (FCRI) concedirà la XXa edició dels seus premis al Doctor Francesc Xavier Bosch i José (foto). Els premis compleixen enguany 20 anys guardonant la trajectòria a investigadores i investigadors catalans i ja constitueixen un referent de prestigi destacat pel sistema de recerca i innovació.

Francesc Xavier Bosch ha destacat en la recerca de la prevenció del càncer, i molt particularment identificant la causa específica del càncer de coll de matriu, el segon més important entre les dones a escala mundial. El Doctor Bosch, com la resta dels 36 guardonats per aquest mateix premi, conformen un col·lectiu d'investigadors que han excel·lit per la seva tasca a nivell internacional i han ajudat a posicionar Catalunya com un referent mundial en recerca frontera.

Els premis de la FCRI, que celebren enguany la seva última edició en el format actual, volen ser un reconeixement a una tajectòria personal però també un reconeixement de país. Potser és excessiu pensar que investigadors com el Doctor Bosch, Andreu Mas-Colell o Mateo Valero arribin a ser un referent entre els joves tant potent com els 'cracks' del Barça o els presentadors del TN. Malgrat tot, a un país que ha dit que aposta per un altre model de creixement i vol avançar cap a la societat del coneixement, se li ha d'exigir que als seus pioners se'ls reconegui i siguin molt més centrals en el nostre imaginari col·lectiu del que ho són actualment. En una societat desenvolupada com volem ser la catalana, ells també són herois però potser encara massa anònims fora del cercle estrictament científic o del seu àmbit disciplinari.

Efecte Calimero ?

2009-10-25T17:12:00.002+01:00

La FOCIR - Federació d'Organitzacions Catalanes Internacionalment Reconegudes - va organitzar ahir unes jornades sobre la projecció internacional de Catalunya. Hi van participar tres corresponsals europeus, els quals van ser crítics amb la manera com des de Catalunya expressem les nostres reivindicacions nacionals. Marta Lasalas ho anomena 'complex de Calimero'. Un complex pel qual el catalnisme estaria marcat excessivament pel victimisme i la manca d'autocrítica. No és la primera vegada que apareix aquest tipus d'observacions des de les corresponsalies internacionals a Catalunya: El PUNT ja n'havia fet un parell de reportatges aquest estiu que m'havien cridat l'atenció.

És cert que el catalanisme ha tingut un comportament reactiu: s'ha assolit un nivell més gran de reivindicació i d'unitat en els moments en els que s'ha hagut de reaccionar davant d'una suposada amenaça externa. La última legislatura de José Maria Aznar en fou la prova més evident. De fet el papu del PP ha donat molts bons rendiments electorals a casa nostra. De ben segur que hi ha tingut una important influència el fet que bona part de la cultura política actual s'hagi forjat durant el període de resistència i candestinitat del franquisme i bona part de la transició.

Fa no gaires mesos que un company de feina em va dir que les percepcions, independentment que siguin justes o injustes, positives o negatives, existeixen. Podem argumentar que aquestes percepcions dels corresponsals internacionals són fruit de la intoxicació i la desinformació. I probablement no ens faltaria raó. Però penso que també ens seria útil analitzar quin relat - ara que està tant de moda i fa fins a tot ràbia aquesta expressió - fem de les nostres reivindicacions de cara a l'exterior.

Denunciar un greuge sense vincular-ho a una voluntat de ser presents al món, a un projecte de país ambiciós, no ens fa cap favor: ni a fora de Catalunya ni a dins. Perquè, per bé que algunes vegades ens pugui semblar còmode, la política de la lamentació s'associa amb la debilitat. I un projecte atractiu al món i per tots nosaltres mai pot permetre's semblar un projecte dèbil. Mai ningú ha dit que construir un Estat propi sigui un projecte fàcil ni que no tingui adversaris ni detractors poderosos. Però com més subratllem les dificultats més fortes i més grans les estarem fent - als nostres ulls i als de fora -.

Núria, fe i muntanyes

2009-10-18T14:08:00.011+02:00

Ahir vaig ser un dels qui va pujar a la Vall de Núria a assistir a la presentació de Joan Puigcercós com a presidenciable d'Esquerra a les pròximes eleccions al Parlament de Catalunya. Tal i com reflecteixen algunes cròniques dels diaris d'avui, l'entorn en el que se celebrà l'esdeveniment suggereix metàfores d'estil divers. El contingut de la seva intervenció d'ahir i la lectura d'alguns articles d'avui em suggereixen algunes reflexions. Reflexions allunyades del triomfalisme corporatiu, però també de la comoditat dels crítics vocacionals. M'explico.

Em sembla que a aquestes alçades ningú pot negar que les eleccions del 2010 seran especialment interessants ja que marcaran un punt d'inflexió a la política catalana. O, si més no, és el que molts desitgem. Un moment complex, un terreny força inhòspit per lideratges constructius i abonat per falsos profetes. Uns temps on la política sembla haver arribat a uns nivells mínims de popularitat on tots els partits semblen abocats a una destrucció schumpeteriana. Em fixo en el titular certament contundent de l'entrevista de l'AVUI d'avui a Àngel Castiñeira: 'No podem aspirar a un país d'excel·lència amb uns polítics mediocres'. I a la vegada en una de les seves respostes: 'Per primera vegada tendim cap a un model de ciutadà rondinaire, que entén molt de drets, que sap reclamar, però que no assumeix responsabilitats'. Pere Martí, en la seva lucidesa habitual, també ens parla sobre l'equidistància de Laporta al mateix diari i ens diu: 'l'arena política és un fangar i cal ser extremadament hàbil per a no quedar-hi atrapat'.

És precisament aquest context el que em va fer valorar com l'element més positiu del discurs de Joan Puigcercós la seva reivindicació de la política com a instrument per a canviar la realitat. De la tasca política amb majúscules. Ja ho sabem que bona part del descrèdit de la política es pot haver guanyat a pols. Però també cal ser conscients que els qui no s'han embrutat mai o tenen una imatge immaculada potser és perquè encara tampoc s'hi han arremangat tant en aquest 'fangar'.

En uns moments on estem assadegats d'entusiasme i d'il·lusió, podem imaginar-nos nous oasis imminents o continuar treballant per a la construcció d'un Estat propi. Des de la responsabilitat com a ciutadans de saber que som amos del nostre propi destí i que no existeixen solucions màgiques. Potser un símbol de maduresa de la nostra societat és ser conscients que som nosaltres mateixos qui entronitzem i dilapidem els nostres propis profetes.

A mi, des d'un entorn com el de Núria, no crec en cap profeta. Però si que em mou la fe. I no una fe cristiana, sinó aquella que és capaç de sumar adhesions i reprendre la il·lusió des del treball diari. La segona accepció de la paraula 'fe' del diccionari de la llengua catalana: 'el convenciment íntim, sense necessitat de basar-se en la raó o l'experiència, que algú és honrat, és capaç o diu la veritat, qua alguna cosa és eficaç, és veritable o es realitzarà'. I lluny de ser una il·lusió, és aquesta fe - compartida amb moltes altres companyes i companys - la base sobre la que es construeixen grans projectes, a partir de la qual l'escepticisme i la crítica fàcil es transformen en l'assumpció de responsabilitats - primer individuals i després col·lectives - capaces de moure muntanyes.

+ impostos = - populisme - responsabilitat ?

2009-09-27T13:47:00.008+02:00

L'augment dels impostos mai és una política 'popular'. Ara bé, costa d'entendre que amb la presentació ahir en Consell de Ministres de les noves mesures fiscals pels PGE 2010 s'hagi fet un salt tant radical del populisme a l'anti-consens sense una motivació aparentment prou sòlida. No vull recolzar-me, però, en l'oposició generalitzada que han succitat aquestes mesures per a poder valorar-les. Prefereixo analitzar-les per tal d'intentar trobar algun eix conductor que les pugui justificar. La política econòmica dista molt de ser una ciència exacta - només cal veure l'actual desconcert que s'ha generat al voltant de com s'ha de gestionar la sortida de la crisi - però si que hi ha preceptes que semblen recomanables des del simple sentit comú. Anem a pams.

En primer lloc l'increment previst en els tipus de l'IVA, que sembla que no es farà efectiu fins el juliol del 2010. En el millor dels escenaris, a aquestes alçades potser ja no estarem experimentant taxes de creixement negatives. Però el que és segur és que encara estarem lluny d'una situació de plena recuperació econòmica - especialment de l'economia espanyola, en el que tothom coincideix a dir que serà força més lenta que la de les principals economies europees -. El creixement dels últims 15 anys a Catalunya i al conjunt de l'Estat ha estat molt fonamentat en l'augment de la demanda interna. Penalitzar fiscalment el consum semblaria una mesura arriscada fins i tot en circumstàncies econòmiques normals. Fer-ho en les circumstàncies actuals costa molt d'entendre. L'impacte recaudatori estimat de poc més de 5.000 M d'euros no crec que compensi - s'hauria de valorar també com s'han fet aquestes estimacions - l'efecte que pot generar sobre el consum quan els índexs de confiança del consumidor tot just ha començat a repuntar durant el 2009. És cert que la confiança del consumidor té més a veure amb les expectatives de recuperació que amb els tipus impositius, però també cal ser conscients que la sensibilitat preu del consum ara és força més alta.
L'augment dels tipus reduïts - del 7 al 8% - ataca especialment al que han estat els sectors que han fonamentat el boom de creixement dels últims anys: prestació de serveis - concretament el sector dels transports, de l'hosteleria i la restauració, amb un impacte directe sobre el turisme - i l'execució d'obres. Mentres no reinventem un nou model de creixement econòmic...

Des d'un punt de vista social, l'augment de la tributació sobre el consum sempre impacta de forma més severa les rendes més baixes, que són les qui consumeixen un percentatge més elevat de la seva renda. La meitat de l'augment recaudatori, per tant, té un caràcter netament regressiu: perjudicant més als més desafavorits...

L'augment de la tributació sobre l'estalvi s'aplica de forma aparentment progressiva: un augment de tipus superior - del 21% - a partir dels 6.000 euros. És cert que impactarà de forma especial sobre les classes mitjanes: les rendes més altes solen tenir vies alternatives per declarar les seves rendes de capital. Tot i que es pot pensar que la penalització de l'estalvi merma les capacitats d'inversió, es podria arribar a justificar molt generosament aquesta mesura com a un estímul indirecte al consum - 'surt més a compte gastar-los que tenir-los al banc' podríem pensar -. Aquesta justificació s'ensorra si la combinem amb l'increment dels tipus d'IVA, ja que esdevenen mesures contradictòries.

La supressió de la deducció dels 400 euros és potser la que té una interpretació política més nefasta. Tot i que potser pugui arribar a ser la mesura econòmicament més racional - és més que plausible trobar múltiples mesures de caràcter social més encertades amb aquests 5.700 euros d'estalvi fiscal - és el reconeixement d'un error polític força dolorós. Amb aquesta supressió el Govern espanyol admet que la mesura tenia caràcter conjuntural: no per la situació de crisi econòmica sinó com un mer esquer electoral. És sorprenent que fins avui aquesta constatació sembla que no sigui el que més preocupa ni el que més indignació generi...

Per últim hi ha una rebaixa a l'impost de societat destinat preferentment a les PIMES. Una rebaixa de 5 punts a les empreses amb una facturació inferior a 5 milions d'euros i menys de 25 treballadors. La condició per poder acollir-se a aquesta rebaixa de tipus és que s'hagi mantingut o s'hagi generat ocupació. Aparentment la mesura és positiva ja que impacta sobre les empreses que pateixen majors dificultats davant l'actual crisi econòmica, però no deixa de ser una mesura curt-terminista. L'actual crisi no sembla que tingui un caràcter conjuntural sinó més aviat estructural. La recuperació econòmica es produirà a mig termini - recordem les previsions de creixement L-shaped - en la mesura que siguem capaços de fixar noves bases de creixement i no precisament de mantenir l'estructura empresarial actual. La mesura fiscal és netament defensiva (no perdre) abans d'augmentar els estímuls a la la inversió en RDi o a processos d'internacionalització que ajudarien a primar models empresarials de futur.

L'actual 'paquet' de mesures fiscals no només és impopular sinó és difícil de justificar des de qualsevol perspectiva: ni des d'un punt de vista social ni per fixar noves bases pel creixement econòmic. Em costa admetre, tot i que ho sembli, que el Govern Espanyol ha aprovat unes mesures amb la única intenció d'augmentar la recaptació impositiva sense calibrar els seus efectes en el camp de la política econòmica. Seria una llàstima que hagin entrat en el terreny de la impopularitat sense haver iniciat cap reforma econòmica de caràcter estructural. Una llàstima i una altra irresponsabilitat.

Olfacte i estadística política

2009-09-25T10:01:00.006+02:00

Sovint la política es fa per olfacte: la intuició i les percepcions subjectives acaben pesant força. Potser ha de ser així, però de vegades l'olfacte també falla: per aquesta subjectivitat i pel biaix que solen tenir les nostres 'percepcions de cafè'. És per aquest motiu que trobo tant saludable fer un cop d'ull a les enquestes que es realitzen periòdicament. No són infal·libles i sovint el seu enfoc no sempre és neutral, però si més no segueixen un mètode i un cert rigor. El que més m'agrada de fer-hi un cop d'ull no és ratificar-me sobre el que diu l'opinió pública sinó al contrari: descobrir o intuir realitats ocultes o contraintuitives.

He fet un cop d'ull a l'informe de l'enquesta que va encarregar el diari PUBLICO entre 1.500 catalans, les dades de les quals se'n va fer ressò el passat 11 de setembre. I intentant buscar més enllà dels titulars - no menys importants per això - hi ha alguns indicis curiosos i/o força contraintuitius que crec que mereixen certa atenció (i ja comprendreu que pari especial atenció als resultats entre els enquestats d'Esquerra):

1. Artur Mas és el líder més ben valorat per part dels abstencionistes. Sorprententment uns abstencionistes que no semblen acompanyar-lo en perfil ideològic però que, en canvi, en fan una valoració més bona que de la resta de líders.

2. Pel que fa al sentiment d'identificació nacional també hi ha alguna sorpresa entre els independentistes. Entre els votants d'Esquerra, únicament el 42% dels votants enquestats se senten únicament catalans. El 54% se senten més catalans que espanyols (majoritàriament amb el 42%) o tant catalans com espanyols (únicament el 18%).

3. Una àmplia majoria dels enquestats (63%) són favorables a un major autogovern - ja sigui dins del marc autonòmic, federal o d'Estat independent - . Entre els votants d'Esquerra, el 46% són favorables a l'Estat independent mentres que el 52% preferirien o bé un estat associat en un marc federal espanyol o un major autogovern dins de l'actual marc autonòmic. Entre l'electorat d'Esquerra hi ha una vocació molt més clara per l'ampliació de l'autogovern que pel conjunt d'electors (98% vs 63%) però potser l'opció independentista no està tant consolidada entre l'electorat com alguns diuen.

4. Una altra sorpresa entre els sobiranistes...si ens pensàvem que la franja d'edat més procliu a un augment de l'autogovern eren els més joves, aquesta enquesta ens ho desmenteix. Els més favorables a més autogovern són les generacions que van viure la transició en plena joventut: entre els enquestats d'entre 45 i 59 anys el percentatge favorable a l'ampliacio de l'autogovern és el més alt (70% vs 63% pel conjunt d'enquestats).

5. L'únic partit on la majoria dels enquestats considera que el Nou Estatut és un mal Estatut són els del PP... Hi ha percepcions que estan molt consolidades...

6. Sobre les posicions que s'haurien de prendre davant d'una sentència desfavorable del Tribunal Constitucional, la major part dels votants és contrària a impulsar manifestacions, retirar el recolzament al Govern Espanyol, retirar els diputats catalans del Congrés o trencar relacions institucionals amb Espanya. Entre els enquestats votants d'Esquerra però, hi ha una majoria favorable a les dues primeres opcions.

7. I acabem amb la valoració sobre el nou acord de finançament. Hi ha més enquestats que el valoren com un bon acord que com un mal acord (33,7% vs 18,7%), però és alarmant el percentatge de gent que no ho sap i no té opinió (35,7%). Entre els enquestats votants d'Esquerra hi ha més gent que el valora com un mal acord que com un bon acord (39% vs 19%). Sorprenentment però, quan es fa una valoració més en detall la majoria d'aquest mateix col·lectiu (53%) consideren que ha estat molt o una mica més beneficiós que l'anterior. En canvi, entre els enquestats votants de convergència, la posició no és tant crítica (gairebé el mateix percentatge que el valoren com un mal o un bon acord) però en fan una valoració menys positiva (només el 49% consideren que ha estat molt o una mica més beneficiós que l'anterior). Deu ser, doncs, la major costum o tolerància a les millores gradualistes - dels votants de CiU respecte als d'Esquerra - que s'intueix tot i l'abrandament exercit per l'oposició.

Les estadístiques no són sagrades ni poden esdevenir la guia i el dogma per la presa de decisions polítiques. Fins i tot cal relativitzar moltes dades. Però caldria que, com a mínim, hi féssim un cop d'ull per evitar que l'olfacte ens jugués males passades...

Redescobrint Barcelona

2009-08-24T23:32:00.008+02:00

Avui he seguit el meu instint i m'ha sortit bé. Al sortir de la feina he agafat la moto i he pujat al Tibidabo a veure la posta de sol. En aquestes últimes tardes d'agost, encara no en plena voragine, encara es poden fer aquestes coses. Sembla mentida com tenint-ho tant a l'abast feia tants anys que no hi anava. Feia temps que no contemplava una vista tant espectacular i panoràmica de Barcelona. No em fa res dir que estic bojament enamorat de la meva ciutat.

Pujar al Tibidabo ha estat una regressió al passat en tots els sentits. Primer per constatar com el que havia estat de ben petit un espectacular parc d'atraccions et pot semblar ara quelcom tant petit i abastable. Després, perquè un cop hi ets, tens la sensació com si el temps s'hagués aturat: les atraccions, l'estètica, els entorns de l'arrabassada...suposo que tot plegat constitueix també part del seu encant.

Per aprofitar la visita no m'he pogut estar de fer una cosa que mai havia fet - tot i haver viscut més de 30 anys a Barcelona - : pujar al capdamunt del temple. A part de gaudir de les vistes m'he buscat un guia improvitzat: un salesià que m'ha explicat molt amablement i amb sorprenent emoció la història del temple i que a la vegada m'ha recordat les similituds amb Jericó que van motivar la seva denominació. Tot es remonta a les següents cites bíbliques: "…et dixit illi haec tibi omnia dabo si cadens adoraveris me" — "I li va dir: Et donaré tot això si et prosternes i m'adores" (Mateu 4:9); "…et ait ei tibi dabo potestatem hanc universam et gloriam illorum quia mihi tradita sunt et cui volo do illa" — "I li va dir Satanàs: Et donaré tot el poder i la glòria d'aquests regnes, perquè a mi m'han estat entregats i la dono a qui vull." (Lluc 4:6).

M'ha explicat en posat transcendental el salesià que la lliçó d'aquestes cites bíbliques és que 'gairebé totes les incitacions al mal apel·len al nostre amor propi'. En fi, no sóc creient, però de tot se'n pot aprendre alguna cosa...

Els límits d'un imperi

2009-08-20T17:08:00.004+02:00

Per tots aquells amants de la història, i especialment de la Roma Antiga, avui no us podeu perdre La Roma antiga: grandesa i decadència d'un imperi (C33 - 20.25h), una producció de la BBC que val molt la pena veure. Ja ho sabeu, a tot aquells que com a un servidor, el fascini una civilització llatina que al 160 AC - quan no hi havia Facebook, twitter ni trens d'alta velocitat - siguessin capaços d'extendre les seves fronteres fins a Escòcia, no us podeu perdre aquesta sèrie de sis capítols.

Pancarterisme estatutari ?

2009-08-16T17:21:00.006+02:00

Fa uns anys l'ex-president del Govern Espanyol, José Maria Aznar, va adoptar la despectiva expressió de 'pancarteros' per referir-se als milions de persones que llavors s'oposaven a la intervenció espanyola a la intervenció militar a Iraq. No cal dir que aquesta expressió l'aplicà únicament a aquelles manisfestacions que li foren especialment incòmodes, i no a d'altres que el seu mateix partit impulsà. Obviant-ne les connotacions despreciatives, si haguéssim de definir el 'pancarterisme' suposo que el podríem descriure com l'excesiva propensió a manifestar-se per part de determinats col·lectius. Evidentment la subjectivitat del terme rau en què considerem realment excessiu, que dependrà de qui ho estigui valorant.

Des del període de la transició a la democràcia la naturalesa i motivacions de les manifestacions han variat molt. Els líders polítics del nostre país en són els testimonis més privilegiats. En primer lloc perquè hi ha altres canals - per bé que imperfectes - per expressar un sentiment col·lectiu. Per l'altra, perquè a mesura que la democràcia s'ha anat desenvolupant, els partits polítics han utilitzat les manifestacions bé sigui per posicionar-se, per mobilitzar el seu electorat o bé per exercir qualsevol tipus de pressió. Podríem afirmar doncs que, amb honroses excepcions, la manifestació ha perdut bona part de la seva èpica per se.

Fa dies que es parla de la possibilitat d'organitzar una manfiestació de protesta per l'eventual sentència contrària del Tribunal Constitucional a l'Estatut. Si hagués de definir d'alguna manera la sensació que em genera aquesta iniciativa és de certa perplexitat. Entenc perfectament quines són les motivacions i les comparteixo: seria políticament molt greu que el Tribunal Constitucional corregís un text refrendat pel poble de Catalunya. Ara bé, hi ha algunes preguntes que seria interessant respondre:

1. A favor o en contra de què ens manifestarem? A favor de l'Estatut, a favor del Dret a Decidir, en contra de la legislació espanyola vigent...? No només no és trivial aquesta elecció sinó que també costaria d'entendre que una no impliqués l'altre.

2. La manifesació serà un acte aïllat? Costaria d'entendre que una manifestació sigui la única resposta política possible davant d'una sentència del Tribunal Constitucional.

3. Quins resultats s'esperen d'aquesta manifestació? Podrem sortir al carrer amb la sensació - les garanties dubto que ningú les pugui oferir - que la nostra veu exercirà la pressió desitjada?

4. Actualment hi ha les condicions necessàries per a que sigui una manifestació 'popular'? La motivació original hi és, però a aquestes alçades hi ha un clam generalitzat d'indignació? Sense caure en la ingenuitat de creure que les manifestacions s'organitzen per generació espontània, sí que seria convenient que responguessin a un cert estat d'ànim col·lectiu i/o majoritari.

No ser capaç de respondre amb claredat aquestes i moltes d'altres preguntes que se'ns podrien acudir és el que em genera certa perplexitat. És cert que l'opinió pública - a diferència de l'energia - es crea i es destrueix, però cal anar amb compte de no alimentar una resposta massa ràpida i per alguns massa fàcil. No haver madurat alguna de les respostes a aquestes preguntes podria derivar en un pancartarisme estatutari que ens restés credibilitat com a poble. Gran part de la ciutadania està molt més ben informada i és molt més llesta del que molta gent vol creure. Cal no caure en l'error massa freqüent de tractar-nos com a imbècils.

Massa catalans?

2009-08-08T10:08:00.004+02:00

EL PUNT d'avui presenta un reportatge que, com a mínim, convida a la reflexió. A diversos corresponsals internacionals internacionals que treballen a Barcelona se'ls pregunta sobre la realitat catalana. La gran majoria es mouen entre la incomprensió i el desconeixement pel que fa a les relacions Catalunya-Espanya i, molt especialment, pel que fa al fenomen independentista.

El que més sorprèn és que és impossible - o a mi, si més no, m'ho sembla - titllar de tendenciós aquest reportatge tenint en compte la línia editorial d'aquest diari. Si hagués aparegut en un altre mitjà la temptació hagués estat molt més gran, i l'explicació dels resultats més còmoda i , fins i tot, tranquilitzadora. Per altra banda, els entrevistats són corresponsals que fa temps que viuen a Barcelona i que semblaria, pel seu perfil professional, que haurien d'estar oberts a comprendre noves realitats socials i polítiques.

Però resulta que la comprensió o la simpatia cap al 'fenomen catalanista' són més aviat escasses si repasses el conjunt d'entrevistes que apareixen al reportatge. Doncs, què voleu que us digui...seguint la meva dinàmica habitual a mi aquest reportatge m'ha deixat un pèl preocupat. Si bona part de l'opinió pública internacional sobre Catalunya i les seves aspiracions polítiques es genera entre aquest col·lectiu de professionals...Houston, tenim un problema! El reconeixement internacional de la realitat catalana no només ha estat sempre molt present en la nostra acció de Govern - d'aquests i dels anteriors - sinó també per bona part de la societat civil - potser l'exemple més significatiu en aquest sentit és el rol desenvolupat pel Barça, especialment durant el mandat de Joan Laporta -.

És gairebé inevitable, doncs, preguntar-nos perquè no s'ha assolit una millor percepció. Ja sabem que els mitjans d'àmbit estatal no són especialment sensibles a fomentar la comprensió o la raó de ser del catalanisme. A mi se m'acudeixen dues possibles explicacions. La primera és la dificultat d'explicar el nostre missatge en el si d'un Govern de l'Estat d'esquerres i que té una imatge d'aparentment dialogant - una altra cosa és quina sigui la realitat del dia a dia...-. La segona la podríem trobar en els efectes que tingut sobre l'opinió pública internacional el debat estatutari dels últims 5 anys. Tinc la impressió que mentres ens estàvem intentant fer entendre a una Espanya bona part de la qual no tenia cap interès en escoltar-nos, d'altres s'han preocupat més de fer evident al món la 'inconveniència' de les nostres demandes insolidàries i nacionalistes.

Independentment de les explicacions que poguéssim trobar, mentre la nostra realitat política sigui la que és, cal no descuidar la necessitat de continuar donant-nos a conèixer a la resta del món i d'aquells que són responsables de generar opinió fora de les nostres fronteres. I cal qüestionar-nos fins a quin punt és 'rendible' vendre el conflicte amb Espanya o, com diu un dels corresponsals, 'Catalunya com un pol d'atracció al Sud d'Europa'.

Canvis...

2009-07-10T00:00:00.006+02:00

Fa pocs dies que he decidit que deixo ACC1Ó, el lloc en el que he treballat els últims 2 anys, per començar a treballar en un nou projecte. No ha estat una decisió fàcil, tot i que la decisió la tenia força clara des del mateix moment que em van fer la proposta. Hi penses, ho reflexiones, medites... però per a mi el que compta més és aquella veueta interior que et diu el que has de fer.

Suposo que a la vida s'han de saber escollir els tempos. Saber quan és el moment de fer un canvi. I sens dubte és aquest. Estic molt satisfet d'haver participat en el procés de creació d'ACC1Ó. Hi he deixat moltes hores de la meva vida, molta il·lusió, molt d'esforç i molta passió. També angoixes i madecaps, inevitables per algú 'sempre preocupat per alguna cosa'. Satisfet d'haver-hi deixat moltes coses i que això hagi ajudat a donar els seus fruits. Què és la vida si no la pots viure amb passió ?

Hi penso i hi ha coses que probablement es podrien haver fet millor, situacions que hauria pogut enfocar d'una altra manera o resultats que no sempre són els que esperaves. No hi ha res perfecte. Però el projecte ha tirat endavant quan molts pocs eren els que hi crèiem fa 2 anys. I per si sol això ja omple, què voleu que us digui.

D'ACC1Ó em quedo amb la il·lusió. Les moltes persones que, a part de ser grans professionals, els costa poc il·lusionar-se amb la seva feina, se senten contents de treballar cada dia pel seu país. A molts els hi sonarà massa patriòtic, però no deixa de ser veritat. I, quan penso en aquesta gent, m'indigna sentir frases simplistes de l'estil 'tothom passa de tot' o 'no podem esperar res del Govern'. A mi aquesta gent m'omple d'esperança en les moltes coses que es poden fer i les moltes coses que són possibles...

Però ara comença una nova etapa. Recarregar forces per un nou projecte que sens dubte no serà fàcil però que té la virtut de tornar-me a posar a prova. I, per molt respecte que em faci, això em posa a 100!