A volar pel 2010

No sé si us passa però per mi finals d'any és un bon moment per fer balanç. Per veure les coses que t'han passat. El que has viscut i el que has après. I, en certa manera, per assimilar totes les experiències i treure'n el millor de cadascuna. De les coses que has fet bé, però sobretot d'aquelles que no has fet tant bé, que és de les que més se n'aprèn. Una persona molt especial em va dir que les persones no canvien, en el millor dels casos evolucionen. Bé, doncs el 2010 és una excusa perfecta per evolucionar!

Com resumir les lliçons apreses ? Complicat, però miraré de resumir-ho en tres conceptes:

1. Acceptació. Acceptar que hi ha coses que no depenen d'un mateix, ni del teu esforç ni de la teva bona voluntat. Són així i ja està. Intentar canviar-les és com donar cops de cap contra la paret. Això no implica ser conformista, sinó entendre que el nostre entorn el determinen moltes més coses que la nostra voluntat. I que el desig no satisfet no s'ha de traduir en frustració. Aprendre a acceptar que certes situacions no donen més de si, o a apreciar i estimar les persones tal com són t'aporta molta pau. Us ho recomano. I, en certa manera, és un exercici d'humilitat.

2. Amor. Quin tema tant complicat i tant apassionant a la vegada! Com em va dir un molt bon amic, no hi ha cap paraula que a la vegada vulgui dir tantes coses... Potser més important que entendre què vol dir ho és encara més saber quins són els motors que el mouen. I això vol dir conèixer-se molt a un mateix i ser sincer, que no és fàcil. Es pot estimar per molts motius: pel simple fet de ser estimat, per pur enamorament o fins i tot per gratitut. Potser l'estimació més satisfactòria, a part de necessitar estimar-te a tu mateix, és aquella que parteix del coneixement personal - de quins són els teus propis motors - i d'acceptar la naturalesa d'aquella persona a qui estimes - més que no projectar les teves pròpies il·lusions -. I això no sempre és fàcil. Especialment quan t'enamores!

3. Apostar. Apostar per tu mateix és la millor garantia d'èxit. La confiança i la seguretat personal sorgeixen d'un mateix i de la teva pròpia experiència. No esperis que ningú confii en tu sinó has fet prèviament una aposta per tu mateix. Apostar vol dir moltes vegades arriscar. Arriscar a que la gent no sempre respongui com esperes, a poder equivocar-te, fins i tot a poder fer-te mal. Però sense risc no hi ha superació ni noves experiències. La comoditat és la millor garantia de mai no superar els teus propis límits, i fins i tot de no conèixer-los mai! Apostar per un mateix també és entendre que només depèn de tu com veus la vida i que, com li passava a la princesa Alma, si alguna vegada veus les coses grises potser no és perquè els vidres del palau estiguin bruts...

En definitiva, bons elements per començar el 2010 amb unes quantes coses apreses! Que no són garantia de no tornar-se a equivocar. Si l'any passat començàvem a navegar pel 2009, aquest any arrenquem el vol del 2010!

Bon nadal!

Ja tenim el Nadal aquí altra vegada. No saps ben bé com, però per aquestes dates tot es posa en ordre. O si més no hi ha una treva als conflictes oberts. Com si ser generós i magnànim uns dies estigués a l'abast de tothom, però no més.

El millor de Nadal és l'exercici de simplificació que suposa. La claredat amb la que pots identificar la gent que t'estimes i t'importa de veritat i fer que tota la resta passi a un segon pla. Back to the basics, un exercici saludable de recordar quins són els nostres pilars.

És per això que molts per aquestes dates noten més les absències i els que ja no hi són, i a la vegada n'hi ha molts d'altres que potser descobreixen que troben a faltar algú més del que es pensaven. Una autèntica catarsi introspectiva!

Bé, si feu introspecció que sigui serena, disfruteu amb els que més us estimen i vigileu la sinceritat de les sobretaules... No, no us enganyeu, la sinceritat no sempre és bona, i menys en sobrataules familiars amb certa càrrega etílica !

Paul Samuelson: un eclèctic genial per un món complex

El passat 13 de desembre ens va deixar l'economista Paul Samuelson, guardonat amb un Premi Nobel el 1970. Un fet rellevant no només per haver estat un dels economistes més influents del s.XX sinó per l'absoluta vigència de la seva obra en una conjuntura com l'actual.

A part de les seves valiosíssimes aportacions en el camp de l'economia pública, internacional i els models de comportament del consumidor, Samuelson se'l pot considerar un dels pares de l'economia neoclàssica moderna. Fou capaç de sintetitzar, des d'una perspectiva analítica i no dogmàtica, els principis neoclàssics - més liberals - amb els principis keynesians - més favorables a la intervenció pública -. Potser el que resumeix d'una manera més clara el seu pensament econòmic es resumeix en una frase d'un recent article seu publicat a EL PAIS, on afirma, arran de les alternatives polítiques per a reactivar l'economia: 'Karl Marx y Milton Friedman estan equivocats, cadascú a la seva manera, i cap dels dos pot acomplir prolongadament la promesa de sostenir estàndards de vida estables i creixents'. Com afirmava Samuelson, demostrant que no només era insultantment intel·ligent sinó també molt llest: 'Sóc eclèctic perquè la naturalesa i la realitat ho són'. Aquesta afirmació diu molt d'algú que va treballar tants anys aportant mètode i nous instruments matemàtics d'anàlisi a l'economia.

Si alguna lliço ens deixa Samuelson, doncs, és la necessitat de trobar respostes i noves formes d'analitzar una realitat - no només l'econòmica - cada vegada més complexa i rica en matisos. Les respostes meridianes a qüestions complexes ens tranquilitzen però no ens solucionen res a mig termini.

Tafanejar a la biografia d'aquest mestre també m'ha permès descobrir la seva vessant humana, certament interessant i que traspúa una humilitat admirable. Del seu article 'Com em vaig convertir en un economista' en destaquen tres frases que val la pena assenyalar.

1. 'Afortuntat? Si. Tota la vida he estat al lloc adequat al moment adequat'

2. 'Mai menystinguis la importància de trobar aviat a la vida aquella feina que per a tu és un joc. És el que pot convertir el sentiment de fracàs en un lluita satisfactòria'

3. I per acabar 'sempre m'he sentit sobrerecompensat per fer una feina que per a mi era pura diversió'.

La R+D a Catalunya progressa adequadament

Quan semblava que ja no era possible, les dades provisionals publicades per l'INE sobre l'R+D a Catalunya l'any 2008 - difoses per Joaquin Elcacho a l'AVUI - representen un petit oasi enmig del desert d'indicadors que insinuin els anomenats brots verds. Si més no, en el camp de l'R+D, clau per al nostre futur model de creixement, hem evolucionat prou positivament

L'increment global de despesa en R+D fou del 12,9% respecte al 2007, superior a l'increment al conjunt de l'Estat, que va ser del 10,2%. Especialment destacable és l'increment que es va realitzar per part de les administracions públiques a Catalunya, d'un 39,2%, notablement més alt que l'increment al conjunt de l'Estat - del 13,8% -. Paradoxal que siguin fruit de l'aposta realitzada per part del Govern de la Generalitat però també de l'increment inversor per part de l'actual Govern de l'Estat en un moment de fortes crítiques a la Ministra Garmendia a NATURE per les previsions pressupostàries pel 2010.

Dades especialment positives que coincideixen amb l'any de la signatura del Pacte Nacional per a la Recerca i la Innovació. Si es mantenen les previsions, Catalunya superarà la taxa del 2% en R+D respecte del PIB l'any 2011 i la taxa del 3% l'any 2017; acostant-se a uns nivells d'inversió científica equiparable als països més avançats del món.

La indústria de la recerca

Interessant avui l'entrevista a Andreu Mas-Colell, a l'AVUI de diumenge. Actualment Secretari General de l'European Research Council (ERC), fou possiblement el conseller que donà un impuls més destacat a la política de recerca de la Generalitat de Catalunya.

En el marc del canvi de governança de les institucions que desenvolupen polítiques de suport a la recerca a Catalunya penso que hi ha 3 elements de l'entrevista que són especialment destacables:

1. Ja estem en primera divisió de la recerca europea. Potser ara cal buscar 'posicions de UEFA' però cal sobretot ser-ne conscients del potencial actual.

2. L'atracció i retenció de talent com una aposta de país i que, per altra banda, no pot anar deslligat de la política d'atracció empresarial si volem avançar cap a l'economia del coneixement.

3. 'La recerca també és indústria' i, per tant, sotmesa a una avaluació de quins són els seus resultats. En destaca els 'papers' i la capacitat de generar noves iniciatives empresarials. Potser li podríem afegir l'objectiu de valoritzar aquesta recerca.

4. 'Hem de ser més selectius que abans'. La necessitat, doncs, de focalitzar els recursos en aquells reptes on presentem importants avantatges competitius i garanteixen resultats de major impacte. Una estratègia que, com no podria ser d'altre manera, també exigeix el Pacte Nacional per a la Recerca i la Innovació (PNRI).

Analitzant la corrupció

Si no quedés excessivament frívol, diria que el tema de la corrupció està de moda útlimament. És sorprenent veure com un fenomen amb el qual fa anys que s'ha tolerat -nacionalment i internacional - encara que sigui per omissió, pren tant protagonisme i pot quedar en uns mesos en les segones pàgines de l'actualitat. La corrupció, inacceptable des d'un punt de vista moral i polític no apareix com un bolet, té unes causes que la incentiven, així com uns factors de risc i unes conseqüències que poden arribar a ser desastroses des d'un punt de vista econòmic i social per un país.

Aquest anàlisi més estructural, que va més enllà de l'actualitat mediàtica, és el que estudia Transparency International, una organització de la societat civil que es dedica a lluitar des del seguiment i la recerca del fenomen contra la corrupció a nivell internacional. Ahir vaig tenir ocasió de parlar amb un argentí que fa 8 anys que treballa a casa nostra i vam tenir una conversa molt interessant sobre perquè Argentina ha arribat a uns nivells de degradació política. Es podria fer una crítica immediata a la classe política, però també vam arribar a la conclusió que si tots els seus governs foren elegits per majoria democràtica alguna responsabilitat també seria atribuible al conjunt de la societat. Un problema d'educació ? De cultura? Potser també hi tenen més a veure del que ens pensem els valors que es fomenten en una societat: com entenem i valorem l'èxit social, el valor de l'esforç, el sentiment de país i de col·lectiu... En definitiva, del que anomenaríem des d'un punt de vista econòmic 'el capital social'.

Del seu corruption perception index en sorgeix una primera reflexió interessant. Fins a quin punt la facilitat que sorgeixin comportaments corruptes parteix de l'expectativa del conjunt de la població, de fins a quina mesura ho donem per descomptat. L'Estat Espanyol, en aquest rànquing (2008) surt en una posició clarament fora del que seria el G-20 mundial de menor percepció de corrupció per part de la gent - a la posició 34 - avantatjat per països aparentment menys desenvolupats com Xile, Uruguay, Eslovènia o Estònia. Més avall hi trobem països amb nivells similars de renda (la resta dels anomenats PIGS), Portugal, Itàlia i Grècia per aquest ordre. I gairebé a la cua destaca Rússia com a gran potència econòmica.

Un cop d'ull al Baròmetre Global de la Corrupció que elabora anualment aquesta mateixa organització ens aporta elements de reflexió en la seva edició del 2009 que també val la pena tenir en compte. El baròmetre, que parteix de més de 73.000 entrevistes a 69 països diferents, destaca, entre d'altres:

1. Alerta sobre l'increment del 'soborn menor' en països en vies de desenvolupament, que són patides en molta més gran mesura per les classes més desafavorides.

2. 7 de cada 10 enquestats opinen que les mesures que pren el seu Govern per lluitar contra la corrupció no són efectives. Una senyal prou clara que demanda unes mesures més contundent i, probablement, no només efectistes.

3. Però potser la revelació més interessant ha estat una de les seves gràfiques, que revela uns costos decreixents de la corrupció (gràfica). M'explico, quan els nivell objectius de corrupció són baixos, la percepció ciutadana sol ser pitjor que la realitat. Per tant, és probable que qualsevol cas de corrupció que sorgeixi en països no considerats 'genèricament corruptes' tendeixen a reforçar aquesta visió excessivament negativa. Pel que fa als països on la corrupció és generalitzada, la realitat supera generalment en negatiu la percepció de la gent. Una idea que reforça per tant, la necessitat imperiosa de ser implacables amb aquest fenomen per no augmentar-ne, per dir-ho d'alguna manera, la tolerància social.

Herois massa anònims

El dimarts 3 de novembre la Fundació Catalana per a la Recerca i la Innovació (FCRI) concedirà la XXa edició dels seus premis al Doctor Francesc Xavier Bosch i José (foto). Els premis compleixen enguany 20 anys guardonant la trajectòria a investigadores i investigadors catalans i ja constitueixen un referent de prestigi destacat pel sistema de recerca i innovació.

Francesc Xavier Bosch ha destacat en la recerca de la prevenció del càncer, i molt particularment identificant la causa específica del càncer de coll de matriu, el segon més important entre les dones a escala mundial. El Doctor Bosch, com la resta dels 36 guardonats per aquest mateix premi, conformen un col·lectiu d'investigadors que han excel·lit per la seva tasca a nivell internacional i han ajudat a posicionar Catalunya com un referent mundial en recerca frontera.

Els premis de la FCRI, que celebren enguany la seva última edició en el format actual, volen ser un reconeixement a una tajectòria personal però també un reconeixement de país. Potser és excessiu pensar que investigadors com el Doctor Bosch, Andreu Mas-Colell o Mateo Valero arribin a ser un referent entre els joves tant potent com els 'cracks' del Barça o els presentadors del TN. Malgrat tot, a un país que ha dit que aposta per un altre model de creixement i vol avançar cap a la societat del coneixement, se li ha d'exigir que als seus pioners se'ls reconegui i siguin molt més centrals en el nostre imaginari col·lectiu del que ho són actualment. En una societat desenvolupada com volem ser la catalana, ells també són herois però potser encara massa anònims fora del cercle estrictament científic o del seu àmbit disciplinari.