La indústria de la recerca

Interessant avui l'entrevista a Andreu Mas-Colell, a l'AVUI de diumenge. Actualment Secretari General de l'European Research Council (ERC), fou possiblement el conseller que donà un impuls més destacat a la política de recerca de la Generalitat de Catalunya.

En el marc del canvi de governança de les institucions que desenvolupen polítiques de suport a la recerca a Catalunya penso que hi ha 3 elements de l'entrevista que són especialment destacables:

1. Ja estem en primera divisió de la recerca europea. Potser ara cal buscar 'posicions de UEFA' però cal sobretot ser-ne conscients del potencial actual.

2. L'atracció i retenció de talent com una aposta de país i que, per altra banda, no pot anar deslligat de la política d'atracció empresarial si volem avançar cap a l'economia del coneixement.

3. 'La recerca també és indústria' i, per tant, sotmesa a una avaluació de quins són els seus resultats. En destaca els 'papers' i la capacitat de generar noves iniciatives empresarials. Potser li podríem afegir l'objectiu de valoritzar aquesta recerca.

4. 'Hem de ser més selectius que abans'. La necessitat, doncs, de focalitzar els recursos en aquells reptes on presentem importants avantatges competitius i garanteixen resultats de major impacte. Una estratègia que, com no podria ser d'altre manera, també exigeix el Pacte Nacional per a la Recerca i la Innovació (PNRI).

Analitzant la corrupció

Si no quedés excessivament frívol, diria que el tema de la corrupció està de moda útlimament. És sorprenent veure com un fenomen amb el qual fa anys que s'ha tolerat -nacionalment i internacional - encara que sigui per omissió, pren tant protagonisme i pot quedar en uns mesos en les segones pàgines de l'actualitat. La corrupció, inacceptable des d'un punt de vista moral i polític no apareix com un bolet, té unes causes que la incentiven, així com uns factors de risc i unes conseqüències que poden arribar a ser desastroses des d'un punt de vista econòmic i social per un país.

Aquest anàlisi més estructural, que va més enllà de l'actualitat mediàtica, és el que estudia Transparency International, una organització de la societat civil que es dedica a lluitar des del seguiment i la recerca del fenomen contra la corrupció a nivell internacional. Ahir vaig tenir ocasió de parlar amb un argentí que fa 8 anys que treballa a casa nostra i vam tenir una conversa molt interessant sobre perquè Argentina ha arribat a uns nivells de degradació política. Es podria fer una crítica immediata a la classe política, però també vam arribar a la conclusió que si tots els seus governs foren elegits per majoria democràtica alguna responsabilitat també seria atribuible al conjunt de la societat. Un problema d'educació ? De cultura? Potser també hi tenen més a veure del que ens pensem els valors que es fomenten en una societat: com entenem i valorem l'èxit social, el valor de l'esforç, el sentiment de país i de col·lectiu... En definitiva, del que anomenaríem des d'un punt de vista econòmic 'el capital social'.

Del seu corruption perception index en sorgeix una primera reflexió interessant. Fins a quin punt la facilitat que sorgeixin comportaments corruptes parteix de l'expectativa del conjunt de la població, de fins a quina mesura ho donem per descomptat. L'Estat Espanyol, en aquest rànquing (2008) surt en una posició clarament fora del que seria el G-20 mundial de menor percepció de corrupció per part de la gent - a la posició 34 - avantatjat per països aparentment menys desenvolupats com Xile, Uruguay, Eslovènia o Estònia. Més avall hi trobem països amb nivells similars de renda (la resta dels anomenats PIGS), Portugal, Itàlia i Grècia per aquest ordre. I gairebé a la cua destaca Rússia com a gran potència econòmica.

Un cop d'ull al Baròmetre Global de la Corrupció que elabora anualment aquesta mateixa organització ens aporta elements de reflexió en la seva edició del 2009 que també val la pena tenir en compte. El baròmetre, que parteix de més de 73.000 entrevistes a 69 països diferents, destaca, entre d'altres:

1. Alerta sobre l'increment del 'soborn menor' en països en vies de desenvolupament, que són patides en molta més gran mesura per les classes més desafavorides.

2. 7 de cada 10 enquestats opinen que les mesures que pren el seu Govern per lluitar contra la corrupció no són efectives. Una senyal prou clara que demanda unes mesures més contundent i, probablement, no només efectistes.

3. Però potser la revelació més interessant ha estat una de les seves gràfiques, que revela uns costos decreixents de la corrupció (gràfica). M'explico, quan els nivell objectius de corrupció són baixos, la percepció ciutadana sol ser pitjor que la realitat. Per tant, és probable que qualsevol cas de corrupció que sorgeixi en països no considerats 'genèricament corruptes' tendeixen a reforçar aquesta visió excessivament negativa. Pel que fa als països on la corrupció és generalitzada, la realitat supera generalment en negatiu la percepció de la gent. Una idea que reforça per tant, la necessitat imperiosa de ser implacables amb aquest fenomen per no augmentar-ne, per dir-ho d'alguna manera, la tolerància social.

Herois massa anònims

El dimarts 3 de novembre la Fundació Catalana per a la Recerca i la Innovació (FCRI) concedirà la XXa edició dels seus premis al Doctor Francesc Xavier Bosch i José (foto). Els premis compleixen enguany 20 anys guardonant la trajectòria a investigadores i investigadors catalans i ja constitueixen un referent de prestigi destacat pel sistema de recerca i innovació.

Francesc Xavier Bosch ha destacat en la recerca de la prevenció del càncer, i molt particularment identificant la causa específica del càncer de coll de matriu, el segon més important entre les dones a escala mundial. El Doctor Bosch, com la resta dels 36 guardonats per aquest mateix premi, conformen un col·lectiu d'investigadors que han excel·lit per la seva tasca a nivell internacional i han ajudat a posicionar Catalunya com un referent mundial en recerca frontera.

Els premis de la FCRI, que celebren enguany la seva última edició en el format actual, volen ser un reconeixement a una tajectòria personal però també un reconeixement de país. Potser és excessiu pensar que investigadors com el Doctor Bosch, Andreu Mas-Colell o Mateo Valero arribin a ser un referent entre els joves tant potent com els 'cracks' del Barça o els presentadors del TN. Malgrat tot, a un país que ha dit que aposta per un altre model de creixement i vol avançar cap a la societat del coneixement, se li ha d'exigir que als seus pioners se'ls reconegui i siguin molt més centrals en el nostre imaginari col·lectiu del que ho són actualment. En una societat desenvolupada com volem ser la catalana, ells també són herois però potser encara massa anònims fora del cercle estrictament científic o del seu àmbit disciplinari.

Efecte Calimero ?

La FOCIR - Federació d'Organitzacions Catalanes Internacionalment Reconegudes - va organitzar ahir unes jornades sobre la projecció internacional de Catalunya. Hi van participar tres corresponsals europeus, els quals van ser crítics amb la manera com des de Catalunya expressem les nostres reivindicacions nacionals. Marta Lasalas ho anomena 'complex de Calimero'. Un complex pel qual el catalnisme estaria marcat excessivament pel victimisme i la manca d'autocrítica. No és la primera vegada que apareix aquest tipus d'observacions des de les corresponsalies internacionals a Catalunya: El PUNT ja n'havia fet un parell de reportatges aquest estiu que m'havien cridat l'atenció.

És cert que el catalanisme ha tingut un comportament reactiu: s'ha assolit un nivell més gran de reivindicació i d'unitat en els moments en els que s'ha hagut de reaccionar davant d'una suposada amenaça externa. La última legislatura de José Maria Aznar en fou la prova més evident. De fet el papu del PP ha donat molts bons rendiments electorals a casa nostra. De ben segur que hi ha tingut una important influència el fet que bona part de la cultura política actual s'hagi forjat durant el període de resistència i candestinitat del franquisme i bona part de la transició.

Fa no gaires mesos que un company de feina em va dir que les percepcions, independentment que siguin justes o injustes, positives o negatives, existeixen. Podem argumentar que aquestes percepcions dels corresponsals internacionals són fruit de la intoxicació i la desinformació. I probablement no ens faltaria raó. Però penso que també ens seria útil analitzar quin relat - ara que està tant de moda i fa fins a tot ràbia aquesta expressió - fem de les nostres reivindicacions de cara a l'exterior.

Denunciar un greuge sense vincular-ho a una voluntat de ser presents al món, a un projecte de país ambiciós, no ens fa cap favor: ni a fora de Catalunya ni a dins. Perquè, per bé que algunes vegades ens pugui semblar còmode, la política de la lamentació s'associa amb la debilitat. I un projecte atractiu al món i per tots nosaltres mai pot permetre's semblar un projecte dèbil. Mai ningú ha dit que construir un Estat propi sigui un projecte fàcil ni que no tingui adversaris ni detractors poderosos. Però com més subratllem les dificultats més fortes i més grans les estarem fent - als nostres ulls i als de fora -.

Núria, fe i muntanyes

Ahir vaig ser un dels qui va pujar a la Vall de Núria a assistir a la presentació de Joan Puigcercós com a presidenciable d'Esquerra a les pròximes eleccions al Parlament de Catalunya. Tal i com reflecteixen algunes cròniques dels diaris d'avui, l'entorn en el que se celebrà l'esdeveniment suggereix metàfores d'estil divers. El contingut de la seva intervenció d'ahir i la lectura d'alguns articles d'avui em suggereixen algunes reflexions. Reflexions allunyades del triomfalisme corporatiu, però també de la comoditat dels crítics vocacionals. M'explico.

Em sembla que a aquestes alçades ningú pot negar que les eleccions del 2010 seran especialment interessants ja que marcaran un punt d'inflexió a la política catalana. O, si més no, és el que molts desitgem. Un moment complex, un terreny força inhòspit per lideratges constructius i abonat per falsos profetes. Uns temps on la política sembla haver arribat a uns nivells mínims de popularitat on tots els partits semblen abocats a una destrucció schumpeteriana. Em fixo en el titular certament contundent de l'entrevista de l'AVUI d'avui a Àngel Castiñeira: 'No podem aspirar a un país d'excel·lència amb uns polítics mediocres'. I a la vegada en una de les seves respostes: 'Per primera vegada tendim cap a un model de ciutadà rondinaire, que entén molt de drets, que sap reclamar, però que no assumeix responsabilitats'. Pere Martí, en la seva lucidesa habitual, també ens parla sobre l'equidistància de Laporta al mateix diari i ens diu: 'l'arena política és un fangar i cal ser extremadament hàbil per a no quedar-hi atrapat'.

És precisament aquest context el que em va fer valorar com l'element més positiu del discurs de Joan Puigcercós la seva reivindicació de la política com a instrument per a canviar la realitat. De la tasca política amb majúscules. Ja ho sabem que bona part del descrèdit de la política es pot haver guanyat a pols. Però també cal ser conscients que els qui no s'han embrutat mai o tenen una imatge immaculada potser és perquè encara tampoc s'hi han arremangat tant en aquest 'fangar'.

En uns moments on estem assadegats d'entusiasme i d'il·lusió, podem imaginar-nos nous oasis imminents o continuar treballant per a la construcció d'un Estat propi. Des de la responsabilitat com a ciutadans de saber que som amos del nostre propi destí i que no existeixen solucions màgiques. Potser un símbol de maduresa de la nostra societat és ser conscients que som nosaltres mateixos qui entronitzem i dilapidem els nostres propis profetes.

A mi, des d'un entorn com el de Núria, no crec en cap profeta. Però si que em mou la fe. I no una fe cristiana, sinó aquella que és capaç de sumar adhesions i reprendre la il·lusió des del treball diari. La segona accepció de la paraula 'fe' del diccionari de la llengua catalana: 'el convenciment íntim, sense necessitat de basar-se en la raó o l'experiència, que algú és honrat, és capaç o diu la veritat, qua alguna cosa és eficaç, és veritable o es realitzarà'. I lluny de ser una il·lusió, és aquesta fe - compartida amb moltes altres companyes i companys - la base sobre la que es construeixen grans projectes, a partir de la qual l'escepticisme i la crítica fàcil es transformen en l'assumpció de responsabilitats - primer individuals i després col·lectives - capaces de moure muntanyes.

+ impostos = - populisme - responsabilitat ?

L'augment dels impostos mai és una política 'popular'. Ara bé, costa d'entendre que amb la presentació ahir en Consell de Ministres de les noves mesures fiscals pels PGE 2010 s'hagi fet un salt tant radical del populisme a l'anti-consens sense una motivació aparentment prou sòlida. No vull recolzar-me, però, en l'oposició generalitzada que han succitat aquestes mesures per a poder valorar-les. Prefereixo analitzar-les per tal d'intentar trobar algun eix conductor que les pugui justificar. La política econòmica dista molt de ser una ciència exacta - només cal veure l'actual desconcert que s'ha generat al voltant de com s'ha de gestionar la sortida de la crisi - però si que hi ha preceptes que semblen recomanables des del simple sentit comú. Anem a pams.

En primer lloc l'increment previst en els tipus de l'IVA, que sembla que no es farà efectiu fins el juliol del 2010. En el millor dels escenaris, a aquestes alçades potser ja no estarem experimentant taxes de creixement negatives. Però el que és segur és que encara estarem lluny d'una situació de plena recuperació econòmica - especialment de l'economia espanyola, en el que tothom coincideix a dir que serà força més lenta que la de les principals economies europees -. El creixement dels últims 15 anys a Catalunya i al conjunt de l'Estat ha estat molt fonamentat en l'augment de la demanda interna. Penalitzar fiscalment el consum semblaria una mesura arriscada fins i tot en circumstàncies econòmiques normals. Fer-ho en les circumstàncies actuals costa molt d'entendre. L'impacte recaudatori estimat de poc més de 5.000 M d'euros no crec que compensi - s'hauria de valorar també com s'han fet aquestes estimacions - l'efecte que pot generar sobre el consum quan els índexs de confiança del consumidor tot just ha començat a repuntar durant el 2009. És cert que la confiança del consumidor té més a veure amb les expectatives de recuperació que amb els tipus impositius, però també cal ser conscients que la sensibilitat preu del consum ara és força més alta.

L'augment dels tipus reduïts - del 7 al 8% - ataca especialment al que han estat els sectors que han fonamentat el boom de creixement dels últims anys: prestació de serveis - concretament el sector dels transports, de l'hosteleria i la restauració, amb un impacte directe sobre el turisme - i l'execució d'obres. Mentres no reinventem un nou model de creixement econòmic...

Des d'un punt de vista social, l'augment de la tributació sobre el consum sempre impacta de forma més severa les rendes més baixes, que són les qui consumeixen un percentatge més elevat de la seva renda. La meitat de l'augment recaudatori, per tant, té un caràcter netament regressiu: perjudicant més als més desafavorits...

L'augment de la tributació sobre l'estalvi s'aplica de forma aparentment progressiva: un augment de tipus superior - del 21% - a partir dels 6.000 euros. És cert que impactarà de forma especial sobre les classes mitjanes: les rendes més altes solen tenir vies alternatives per declarar les seves rendes de capital. Tot i que es pot pensar que la penalització de l'estalvi merma les capacitats d'inversió, es podria arribar a justificar molt generosament aquesta mesura com a un estímul indirecte al consum - 'surt més a compte gastar-los que tenir-los al banc' podríem pensar -. Aquesta justificació s'ensorra si la combinem amb l'increment dels tipus d'IVA, ja que esdevenen mesures contradictòries.

La supressió de la deducció dels 400 euros és potser la que té una interpretació política més nefasta. Tot i que potser pugui arribar a ser la mesura econòmicament més racional - és més que plausible trobar múltiples mesures de caràcter social més encertades amb aquests 5.700 euros d'estalvi fiscal - és el reconeixement d'un error polític força dolorós. Amb aquesta supressió el Govern espanyol admet que la mesura tenia caràcter conjuntural: no per la situació de crisi econòmica sinó com un mer esquer electoral. És sorprenent que fins avui aquesta constatació sembla que no sigui el que més preocupa ni el que més indignació generi...

Per últim hi ha una rebaixa a l'impost de societat destinat preferentment a les PIMES. Una rebaixa de 5 punts a les empreses amb una facturació inferior a 5 milions d'euros i menys de 25 treballadors. La condició per poder acollir-se a aquesta rebaixa de tipus és que s'hagi mantingut o s'hagi generat ocupació. Aparentment la mesura és positiva ja que impacta sobre les empreses que pateixen majors dificultats davant l'actual crisi econòmica, però no deixa de ser una mesura curt-terminista. L'actual crisi no sembla que tingui un caràcter conjuntural sinó més aviat estructural. La recuperació econòmica es produirà a mig termini - recordem les previsions de creixement L-shaped - en la mesura que siguem capaços de fixar noves bases de creixement i no precisament de mantenir l'estructura empresarial actual. La mesura fiscal és netament defensiva (no perdre) abans d'augmentar els estímuls a la la inversió en RDi o a processos d'internacionalització que ajudarien a primar models empresarials de futur.

L'actual 'paquet' de mesures fiscals no només és impopular sinó és difícil de justificar des de qualsevol perspectiva: ni des d'un punt de vista social ni per fixar noves bases pel creixement econòmic. Em costa admetre, tot i que ho sembli, que el Govern Espanyol ha aprovat unes mesures amb la única intenció d'augmentar la recaptació impositiva sense calibrar els seus efectes en el camp de la política econòmica. Seria una llàstima que hagin entrat en el terreny de la impopularitat sense haver iniciat cap reforma econòmica de caràcter estructural. Una llàstima i una altra irresponsabilitat.

Olfacte i estadística política

Sovint la política es fa per olfacte: la intuició i les percepcions subjectives acaben pesant força. Potser ha de ser així, però de vegades l'olfacte també falla: per aquesta subjectivitat i pel biaix que solen tenir les nostres 'percepcions de cafè'. És per aquest motiu que trobo tant saludable fer un cop d'ull a les enquestes que es realitzen periòdicament. No són infal·libles i sovint el seu enfoc no sempre és neutral, però si més no segueixen un mètode i un cert rigor. El que més m'agrada de fer-hi un cop d'ull no és ratificar-me sobre el que diu l'opinió pública sinó al contrari: descobrir o intuir realitats ocultes o contraintuitives.

He fet un cop d'ull a l'informe de l'enquesta que va encarregar el diari PUBLICO entre 1.500 catalans, les dades de les quals se'n va fer ressò el passat 11 de setembre. I intentant buscar més enllà dels titulars - no menys importants per això - hi ha alguns indicis curiosos i/o força contraintuitius que crec que mereixen certa atenció (i ja comprendreu que pari especial atenció als resultats entre els enquestats d'Esquerra):

1. Artur Mas és el líder més ben valorat per part dels abstencionistes. Sorprententment uns abstencionistes que no semblen acompanyar-lo en perfil ideològic però que, en canvi, en fan una valoració més bona que de la resta de líders.

2. Pel que fa al sentiment d'identificació nacional també hi ha alguna sorpresa entre els independentistes. Entre els votants d'Esquerra, únicament el 42% dels votants enquestats se senten únicament catalans. El 54% se senten més catalans que espanyols (majoritàriament amb el 42%) o tant catalans com espanyols (únicament el 18%).

3. Una àmplia majoria dels enquestats (63%) són favorables a un major autogovern - ja sigui dins del marc autonòmic, federal o d'Estat independent - . Entre els votants d'Esquerra, el 46% són favorables a l'Estat independent mentres que el 52% preferirien o bé un estat associat en un marc federal espanyol o un major autogovern dins de l'actual marc autonòmic. Entre l'electorat d'Esquerra hi ha una vocació molt més clara per l'ampliació de l'autogovern que pel conjunt d'electors (98% vs 63%) però potser l'opció independentista no està tant consolidada entre l'electorat com alguns diuen.

4. Una altra sorpresa entre els sobiranistes...si ens pensàvem que la franja d'edat més procliu a un augment de l'autogovern eren els més joves, aquesta enquesta ens ho desmenteix. Els més favorables a més autogovern són les generacions que van viure la transició en plena joventut: entre els enquestats d'entre 45 i 59 anys el percentatge favorable a l'ampliacio de l'autogovern és el més alt (70% vs 63% pel conjunt d'enquestats).

5. L'únic partit on la majoria dels enquestats considera que el Nou Estatut és un mal Estatut són els del PP... Hi ha percepcions que estan molt consolidades...

6. Sobre les posicions que s'haurien de prendre davant d'una sentència desfavorable del Tribunal Constitucional, la major part dels votants és contrària a impulsar manifestacions, retirar el recolzament al Govern Espanyol, retirar els diputats catalans del Congrés o trencar relacions institucionals amb Espanya. Entre els enquestats votants d'Esquerra però, hi ha una majoria favorable a les dues primeres opcions.

7. I acabem amb la valoració sobre el nou acord de finançament. Hi ha més enquestats que el valoren com un bon acord que com un mal acord (33,7% vs 18,7%), però és alarmant el percentatge de gent que no ho sap i no té opinió (35,7%). Entre els enquestats votants d'Esquerra hi ha més gent que el valora com un mal acord que com un bon acord (39% vs 19%). Sorprenentment però, quan es fa una valoració més en detall la majoria d'aquest mateix col·lectiu (53%) consideren que ha estat molt o una mica més beneficiós que l'anterior. En canvi, entre els enquestats votants de convergència, la posició no és tant crítica (gairebé el mateix percentatge que el valoren com un mal o un bon acord) però en fan una valoració menys positiva (només el 49% consideren que ha estat molt o una mica més beneficiós que l'anterior). Deu ser, doncs, la major costum o tolerància a les millores gradualistes - dels votants de CiU respecte als d'Esquerra - que s'intueix tot i l'abrandament exercit per l'oposició.

Les estadístiques no són sagrades ni poden esdevenir la guia i el dogma per la presa de decisions polítiques. Fins i tot cal relativitzar moltes dades. Però caldria que, com a mínim, hi féssim un cop d'ull per evitar que l'olfacte ens jugués males passades...